Cambres buides

De un any i un dia...

Ahir, dissabte, va fer un any...

I tant sobtadament com vas marxar, ha passat aquest any.

Em penedeixo de no haver fet fotos de les teves mans. Com tampoc les vaig fer de la mare. Sols de les mans.
Giro el cap i us veig amb en aquella foto amb els nois, a casa vostra. L'Albert, tot just tindria un any. I d'aquí no res en farà onze.

Arnau, per fi, s'està traient el carnet de conduir. Ja està fent les pràctiques.
Miquel continua passant estones al seu món paral.lel i les seves percussions. Per ara continua amb notes de crack! Xssssst! té novia. Toca l'oboè i sembla molt bona noia.
I Albert... Bé, li està posant un morro a tot que ja li val... Continua amb el clarinet. Practicant poc a casa i traient bones notes al Conservatori...

Ja ho veus, ja ho veieu, si tot continua així podrem fer trios de vent fusta i percussió.

Et puc demanar un favor?. Fes que no t'oblidi, no us oblidi.

Un petó ben dolç, papa
Un petó ben dolç, mama.

Una abraçada infinita

De Relats Conjunts, i pluges i taxis i ...

(Demanant un taxi Lisbeth Firmin 2004, és una altre proposta de Relats Conjunts)

Plou!
Sols em faltava això! No me quedarà més remei que agafar un taxi, perquè ni pensar d’anar amb metro en aquesta situació.
Per què quan plou i he d’agafar un taxi, sempre em ve al cap “Taxi Driver”?

(Tema de Taxi Driver / Bernard Herrman)

Serà per què la darrera vegada que en vaig agafar un era un Seat 1500?

Serà per què, en realitat, penso en “Blade Runner” però aleshores no se com quadrar aquest relat?

Serà pels instints assassins tant desenvolupats que tinc en aquest moments?

(Mmmmhhhh....! Ara que em veig al mirall del vestíbul, Déu n’hi do el goig que faig. I és que aquest vestit em fa un tipet ben mono. Una mica Katharine Hepburn a la “Costilla de Adán”, tot s’ha de dir, però faig patxoca.

Tal vegada m’he precipitat al fer-li un ull de vellut al manso que m’ha deixat anar aquella floreta.)

Però es que s’ha d’entendre: Com m’assabenti de qui ha sigut el mal parit que m’ha fotut/amagat la bossa on portava la roba...!

I ara cau més fort! A veure, el mòbil, el mòbil... Sort que he tingut la precaució de guardar la documentació, el mòbil (i un paraigües???!!), a la bossa del conjunt, sinó ara ja hauria begut oli.

Era d’esperar. Sense bateria! Ja em sentirà el nen quan arribi a casa! Si vol jugar que faci servir la PSP i no el meu mòbil, coi! Que sempre estem igual!

Doncs aquí dintre no vindrà el taxi. Ens omplirem de valor i sortirem. I que passi un ja!, que amb la tarda que porto... Perquè, és clar, al senyor no li ha agradat com he fet la feina: “Distant”, em diu. “Freda”. Freda? Freda? Que es posi ell al meu lloc, cabronàs! Que s’esperava: Regina Do Santos?

- “Com podràs comprendre, no puc pagar-te el que havíem acordat. I menys tenint en compte el preu del “chuletón” de bou (sagnant) que hem tingut que anar a comprar, a corre cuita, per posar a l’ull d’en J.”

Cagúntotelqueesmouperlaire! Poc que m’ho deien a casa:

- “Anar a ciutat sols et decebrà i et portarà problemes. Mira la feinada que tenim al mas”

- Però hi ha taxis, pare!

- “’llons de gamarús! Borinot, més que borinot! Si recollissis mes maria en comptes de fotre-te-la, millor ens aniria a tots!! Que qualsevol dia se’ns presenten els picoletos i haurem de sortir cames ajudeu-nos!”

- “Indalesiu!!! No li parlis així! Què li vols treure les il.lusions?”

Replicava la mare mentre li llençava pel cap una portadora.

Aixxxx! Aquells somnis de joventut!

(Big Yellow Taxi - Joni Mitchell)

I ara ja em veieu aquí. Sota la pluja. Amb aquest vestit. Amb aquesta fila.

La mare encara em donaria suport?

Realment era... era... és, és, ÉS!!! És un taxi! Un Taxi! Si no em veu i em para sóc capaç de llençar-li...

Si, m’ha vist! S’atura!

(¡Taxi! - Joaquin Sabina/Hilario Camacho)

- Bona tarda

- Bona tarda... és una frase feta, oi?

- Perdoni’m, però està dintre de la guia d’estil de l’Associació de Taxistes per una circulació més feliç, i si es possible sostenible, per la ciutat, a la qual m’honoro a pertànyer.

No sols portem a les persones d’una banda a un altre. Intentem que interioritzin que l’important no és el destí, sinó el camí, mitjançant unes breus i senzilles pràctiques psicològiques i de nova espiritualitat que han de servir com a eines d’us diari per contribuir a la fita d’aconseguir una societat més sana emocionalment.

I tot això sense cap recàrrec a la baixada de bandera.

M’ho havia deixat anar, així, sense respirar! Això era un clar exemple del mal que feia Catalunya Ràdio, l’Ofici de viure i Gaspar Hernandez!

Ja no hi ha taxistes que escoltin en Justo Molinero i Radio Tele-Taxi?

- “Li puc fer una pregunta?” – M’etziba mirant-me, tendrament, pel retrovisor. I sense esperar la meva resposta:

- “Vostè és considera sàvia?”

- Un moment, un moment... Els taxistes, habitualment, no pregunten l’adreça de destí? I vostè, em pregunta... M’està preguntant, així en fred, si em considero sàvia? SÀVIA?? Però...

- “Ho veu, està tensa. No ha tingut una bona tarda? Alguna mena de desengany?” – em talla

- Miri, sap què li dic? Que malgrat sigui l’única feina que tinc, plego! No s’ho val! I faci el favor d’engegar el cotxe i moure’s, que el comptador no para de saltar i no ha fet ni el gest de treure el fre de mà!.

Va engegui i porti’m a ....

- “No voldria pas que l’apropés fins el nostre centre Assistencial per Passatgers Col.lapsats?. Preparen una crema de moniato i porro, molt relaxant (o era molt laxant?). Sigui com sigui se li posarà bé.”

No podia més. Preferia estar a l’atur que continuar amb aquesta feina, que malgrat és vocacional (si, si, em van oferir d’altres més “honroses”, però la joventut és com és...), està plena de mal rotllos, escarnida i, en el meu cas, quasi sempre, mal pagada...

Ja trobaria una altre feina. Segur que encara podria telefonar a M. o F.

Em trec la perruca amb un gest fastiguejat. Sense pensar-m’ho, allibero els pits de la pressió dels sostenidors i em faig un lleu massatge per revifar-los un xic, sense cap decòrum.

Les sabates de taló fa estona que son fora.

El conductor, en veure tot això, s’ha quedat mut. Ara sols té ulls per a la circulació.

Què pensarien a casa si veiessin a on he arribat? En aquest estat? Em recollirien i podria dormir, un cop més, amb les truges?

I és que no pot ser bo que, els únics “bolos” que em surten sempre siguin per fer de dona...

(Taxista - Pau Riba)

(Les lletres les cançons les trobareu als comentaris)

De contes i altres somnis...

Fosquejava.

Per què em vaig atansar fins aquella llum, brillant, encegadora? No ho sé. I no sé si ho sabré mai.

Bé, tampoc és del tot cert. La curiositat. Potser la possibilitat de trobar una bona fotografia em va atraure com a les arnes.
En un primer moment, la porta, no feia preveure el que passaria a continuació.
Un dispar ràpid. Quasi de compromís. Testimonial.

I, de cop i volta, la música.

Hi ha un finestral que projecta ombres al carrer. Ombres que es mouen. Compasadament. Rítmicament.

M’apropo lentament, mentre la música arriba a un passatge més tranquil. Miro. Ningú es mou.

Aparadors farcits d’andròmines: llums, tasses, pots…
Una taula rodona plena a vessar de joguines de llautó, d’aquelles de corda. Una nina. Dues figures germanes: un trompetista i un jugador de golf.

I la música s’animà.

I va passar…

Com si es tractés d’uns cavallets van començar a donar voltes sobre la taula. Motoristes, ciclistes, automòbils, tren, robots. Fins i tot el camàlic que empeny la caixa!.

El trompetista bufa i el seu germà marca el ritme amb el pal de golf.

La nina aixeca el cap en direcció on sóc, entre les ombres, finestra enllà. Com si em veiés, pica un ullet i somriu.
Desprès tornà a mirar la dansa de les figures. Que s’aturen quan la música entra en passatges més tranquils i reprenen el ball quan el ritme es fa juganer.

No em puc moure, hipnotitzat pel que estic veient i sentint, fins que s’acaba la música.

Al mateix instant una mà a l’espatlla i una veu:
- Ondia! És impressionant aquesta botiga. Ja has fet fotos? Continuem?

Em giro. És Fanal Blau. Obro la boca per intentar explicar el que he viscut. Però intueixo que faig una cara molt estranya, perquè em fita de dalt a baix i em diu:
- No et trobes bé? Fas mala cara!
- No res, no res. He agafat una mica de fred. Amb tanta pluja i ara ja fosc… Què vols fer? Anem tornant tot xino-xano?

Encara vaig tenir esma per aturar-me a Palafrugell, a comprar una tarta tatín per portar a casa.

Des de aquell dia he estat buscant la música.

Fins avui. Em fa por prémer el play. No sé que pot passar.

Però els peus comencen a bellugar...

(A Comédia de Deus - Rodrigo Leão / Disc: Cinema)

De sorpreses, impactes i altres llits...

TNC - Sala gran. Assaig general amb públic.
La música és de Lluís Llach.
Van tenir un petit problema al començar, i faltaven, potser, algun ajust de so...

I l'obra... Bé, l'obra...
Albert Pla és el Gran Lectus. És un paper per ell. Canta, actua, toca la guitarra...
Lídia Pujol és Lèctica. El fil conductor. La Narradora. Molt bé.

Però és que...

Alba Sarraute és Kliné. Canta. Balla. Fa acrobàcies. Toca el saxo tenor i el bariton...Immensa.
Íngrid Esperanza, Jordi Gaspart, Fabrizzio Giannini, Ignasi Gil, Claudio Inferno i Armando Rabanera són els Matalàstics. Increibles!

i
Borja Penalba és el músic. Controla les músiques (enregistrades) i en viu toca la guitarra, l'acordió i el teclat.

De què va? Hi ha una història. Un fil conductor. Però no és rellevant (o si...).

L'important és l'espectacle.
Algú podrà dir que li recorda el Cirque du Soleil.... Si, potser... O no..

Si podeu no us la perdeu.
I, si aneu, jo us suggeriria no portéssiu cap idea preconcebuda. Ni del que llegiu de l'obra o hagueu pogut veure o sentir.

Seieu i fruïu. Donen més del que pot semblar. No deixa indiferent i, us ho puc assegurar, ahir els espectadors, en general, estaven entusiasmats.

Dels millors (o el millor) espectacles fets a casa nostra que he vist en molt de temps (per no dir mai, que potser és massa exagerat...)

Com a notes curioses:
Van enregistrar l'obra per fer un versió 3D (una mà de càmeres que hi havia a la sala)

Em va semblar veure entre el públic a en Gabriel de Naufragiobrer, Escrits del fum i Lletres i paisatges del Baix Llobregat. La llàstima va ser que, a la sortida, em vaig despistar i perdre la possibilitat de fer-la petar i canviar impressions amb ell.
Des d'aquí una abraçada company.

De poesia, text, amb teatre i música... de tardor...

18-11-2009. Teatre Nacional de Catalunya.
20:15. Apareix Joan Ollé a l'escenari. Fa una breu presentació. Remarcant que és l'assaig general.
Parla d'un Espriu "oblidat" en aquest moments. O, si més no, arraconat.

Una obra sobre textos, no teatrals, d'Espriu.

Com mostra l'imatge del programa de mà, un muntatge de tardor, amb un repartiment de luxe:

I donant la mà a les paraules, com una carícia, la veu de Sílvia Pérez Cruz, la música de Daniel Espasa (acordió, guitarra, caixa, melòdica...) i les paraules del poeta.

(Tothom Parla / Silvia Pérez Cruz - Las Migas)

Aquí us he deixat una mostra de la veu d'aquesta dona.

És una obra densa. Brillant. Formosa. Que no et deixa indiferent.
1h 45 minuts on passegem per Sinera escoltant la veu de Salom.

Si coneixeu l'obra d'Espriu us la recomano a ulls clucs. Si no és així us pot sobtar o, fins i tot decebre o avorrir.
Dues persones van marxar a mitja representació.
La resta va aplaudir entusiamada.

Ah! Si us agrada el Jazz, escolteu Brad Meldhau o Jacky Terrasson. Pianistes.
Cap dels dos son nouvinguts.
I fan de bon escoltar els capvespres i les nits de Tardor.

De paraules i somriures, coneixences de sempre, al voltant d'una barana trobant una sortida digne...

Segurament la banda sonora podria haver sigut "Qualsevol nit pot sortir el sol".
Els convidats anàvem arribant.
I la sensació era, crec, de complicitat. D'entremaliadura.

Els somriures apareixien sense cap esforç

I va arribar el moment.
L'atenció es va centrar al fons de la sala.

Allà, envoltat de "creients" i de les seves creacions més recents. Amb un esguard ple d'aromes de riu i mar, de terra i muntanya, de cel i curiositat, es trobava el culpable.

Les ressenyes acurades, serioses, de la presentació, les podreu trobar en els blogs d'altres còmplices que van ser-hi.

Jo sols escric aquestes quatre ratlles per agrair a en Jesús Maria Tibau l'oportunitat de compartir taula amb ell.

A tots els que ens vam trobar: Assumpta, Carme, La bocins de lluna, Clídice, El Veí de dalt, Rita, En Gabriel, L’Anna, L’Isabel, La Mortadel·la casolana, Marta Pérez Sierra, en Rafel, L'Elisenda, la Sandra (perdoneu però ara no trobo els vostres enllaços..), i no sé si m'oblido algú.

A tots vosaltres, deia, moltíssimes gràcies. Per ser-hi.

Per venir. Per anar. Per escriure amb tinta digital i lletra de "pal". Pels somriures i els silencis.

Una abraçada a tots.

De Barcelona i altres maneres de mirar i sentir...

Frannia i Azarak parlen de Barcelona. Donen una visió, bella i dolça, de casa meva. Perquè per si algú encara no ho sap, malgrat no viure-hi, jo sóc de Barcelona. Perdó!. De la ex-vila de Gràcia.

Els post i les fotos m'han fet pensar sobre com es poden mirar les coses i com podem voler veure-les: amb humilitat, amb il.lusió, amb prepotència, amb intolerància...
Creient que ja ho sabem tot i estem em possessió de la veritat absoluta.

I Barcelona és molt més que el parc temàtic que es creuen els grapats de guiris descamisats i amb barrets mexicans o, fins i tot, molts d'aquest país i del veí.

És cert que els de can fanga, els "kemakos", som peculiars. Com tothom, de fet.
La barreja de sang i cultures que suportem, hem suportat, i suportarem, deixa la seva petja.

Inconvenients de ser el "cap i casal".

Pol·lució, embussos, trànsit, brutícia, gent...

Us heu perdut mai per Horta, Sarrià, la Barceloneta? Per tots aquells barris que un dia van ser pobles al voltant de l'urbs?

Heu patejat Montjuïc més enllà dels llocs habituals? Coneixeu la Ribera, el Raval? Caminat per Ciutat Vella, per dalt i per baix?

Heu comprat mai a la Boqueria, el Ninot...?

Per Frannia, Azarak ,agraint la dolcesa de la seva mirada a ca meva (espero que les meves fotos de ca seva no li semblin gaire tòpiques...).
Per tots vosaltres que teniu la paciència de venir.

Això també és Barcelona: