Pensaments inconnexes - LXI -

De novenes, zen, arrugues i cases de cors trencats

"O Freunde, nicht diese Töne!
Sondern lasst uns angenehmere
anstimmen, und freudenvollere"
Friedrich von Schiller

Així comença la part coral de la Novena Simfonia de Beethoven.
Hem anat aquest matí i se'm fa difícil fer-vos una crònica.
He sentit comentaris que ha sigut una versió massa romàntica. Que la Novena ha de ser més forta...

Jo l'he trobada zen.

M'agrada Eiji Oue com director. Més que dirigir l'orquestra, interpreta la partitura com la resta dels músics.
Marca els temps, dona entrades amb una mirada, abraça, acarona, somriu, frueix... i la música flueix tendra i dolçament.
I, els que encara són la seva orquestra, respon. No espereu trobar la freda perfecció germànica dels enregistraments més coneguts.
Avui ha hagut passió, sentiment, estimació, ganes de donar-se (segurament és un dels seus darrers concerts)...

I l'Orfeó Català ha estat immens!! Amb una força (no de potencia, si no d'interpretació) admirable. Crec que mai l'havia escoltat així.

Alguna cosa màgica ha tingut el concert perquè hem sigut molts els que, dempeus i aplaudint, teníem llàgrimes als ulls.

Segurament al web de Catalunya Música en algun moment o altre es podrà trobar el podcast.

Ah! A la tercera sortida a saludar (ben bé ho ha fet, amb els solistes, unes 6 vegades) ha substituït l'esmòquing blanc per la samarreta del Barça. Amb el 10 de Messi a l'esquena i una bufanda, fent-la voleiar.

I d'esquena al públic, senyalava la senyera que porta al coll la samarreta.

Crec que Oue, ens estima i s'ha sentit estimat aquí. Tant de bó torni aviat.

---------

Desprès del concert al Salò del Cómic.
Força més trist que d'altres anys. La crisi?

Sigui com sigui he trobat una petita joia que no et deixa indiferent.

Podria semblar que parla del Alzheimer.

Parla de com ens fem grans. De la vellesa.
Al començament hi ha una cita:
"El núvol no desapareix, es converteix en pluja" -Buda-

Impressionant. Tendra. Dura.

Us ho recomano.

---------

Fa unes setmanes vaig anar al TNC a veure "La casa dels cors trencats".

No ens enganyem: 3 actes, 195 minuts (60+10+70+20+35).
El segon acte, més plé de monòlegs es fa un xic dur. I sort que l'obra comença a les 20:00h com tota la programació d'aquest temporada.

Però és una obra molt i molt bona.
Pep Cruz, Carme Elías, Abel Folk, Artur Trias, Pep Anton Muñoz, Carles Sala, Santi Ricart, Anna Ycobalzeta i Carme Fortuny controlen una obra que aparentment parlant de com impedir un casament, en realitat parla d'esser humans.
D'estimar o ser estimat.
De trobar sentit a la vida.

Ple de frases brillants. D'idees genials.

George Bernard Shaw, crec, és l'unic escriptor que ha guanyat el Premi Nobel i un Oscar. Aquest per la adaptació de Pigmalió com ha guió cinematogràfic.

Una obra molt recomanable.

---------

Ah!
Joan Maragall va interpretar, així, els versos d'Schiller:
"Germans: a fora tristeses! Altres
cants més joiosos entonats ara sien,
de joia ressonant"

Pensaments inconnexes - LX -

De temps, de flors, de silencis...



Avui he pujat a Girona. Al temps de flors.
No he esta gaire per la feina. He fet poques fotos pel que és habitual en mi.

No he pogut compartir la visita amb el meu estimadíssim follet.
Vaig entendre que ja no seria i, al aparèixer aquesta oportunitat amb poc temps no vaig pensar a dir-li res.

I avui, tots dos érem a Girona i no ens hem trobat. Espero em sàpiga perdonar.

Tampoc anava sol. Tenia una llum dolça que m'acompanyava. Però tot i així, no he estat per la labor.

Ahir. Ahir em va envair un desig, una necessitat boja, irreal.

Aquest any serà el primer. El primer on no sonarà el telefon.

On, no sentiré: "Per molts anys, rei. Què, ja creies que no ho recordava, oi?".
I de fons, si s'esqueia: "Per molts anys! Que ho passis molt bé!"

I no sé si, el meu subconscient, em va trair ahir. I avui.
I no sé si he sigut gaire bona companyia.

I sé que he aixafat la darrera part del dia.

Ahir, no sabia on sortir a trobar-vos.
Ahir, mare, pare, necessitava sentir-vos. Ni que hagués sigut barallant-vos.

Us he portat una rosa de Girona, pares.

Una sola. Blanca.

Com ahir, com avui, tinc els dins.

Us enyoro.
Us estimo

Pensaments inconnexes - LIX -

De primavera sense roses, heures ni altres plantes...

Aquest roser

i aquestes fulles

i la pluja

i el cargol
ha desaparegut en dos dies.

Residien al pati del veí. Un pati un xic feréstec des de que es va separar de la dona. Ell es va quedar amb la casa, el fill i una gossa.
Fa uns mesos va marxar amb la seva companya actual a viure a un altre lloc i va deixar la casa al seu fill i la novia d'aquest.

En dos dies, amb l'ajuda dels col·legues han desaparegut heures, llorers i, fins i tot els rosers que ja tenien alguna rosa primerenca i eren curulls de poncelles.

És curiós, però he sentit com un mal al dins i, ara, hi ha una buidor transparent i freda al pati.

Pensaments inconnexes - LVIII -

D'Itàlia, França i altres cançons d'hivern...

Ahir em vaig fer amb dues joies. Particularment belles. Peculiarment tardorals o hivernals.

Parlo de les darreres obres d'en Paolo Conte i de Jane Birkin:


És difícil explicar-vos totes les onades de sentiments i sensacions que m'han envaït escoltant aquestes meravelles, tant semblants en el fons que no en la forma.

Un Conte quasi hermètic. De vegades veient Tom Waits a l'horitzó. Però sempre líric.
La dolcesa de la Birkin i la seva veu rogallosa.

I un sentiment que plana en tots dos. Com de final. Com l'hivern.

Escolteu-los de nit. Quan ja els sorolls han minvat. Quan sols ells i els seus músics us poden parlar a cau d'orella.

No penseu que són especialment intimistes. Però, per mi, perden amb la llum del sol.

Son tardorals.

I si podeu i us compreu els cd's, podreu veure els dibuixos d'en Conte i les fotos de petita de la Birkin.

Us els recomano a ulls clucs.

Pensaments inconnexes - LVII -

De barbers, versions i altres cantants...



Qui no coneix l'història d'en Sweeney Todd, el barber diabolic de Fleet Street?

Fa ara un parell d'any en Tim Burton en va fer una pel·licula amb en Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, que us he de dir no he vist encara.

La reposició d'aquest muntatge ens arriba del Teatro Español i per tant és en castellà.
El repartiment és quasi el mateix del original: Vicky Peña i Joan Crosas com la Sra. Lovett i en Sweeney Todd. I la Peña es continua menjant a tothom dalt de l'escenari. Quan ella hi és eclipsa a tothom.

Joan Crosas no se si és que no tenia bon dia o, simplement, que ja comença a estar gran, però el vaig trobar amb una veu justa, apagada. El recordeu fent de Hassem a Mar i Cel? Amb aquell blues que cantava? Doncs no... no va projectar aquella veu en cap moment.

Fa quinze anys de la primera versió, en català i amb en Constantino Romero. Va tenir tant d'exit que l'autor, en Stephen Sondheim va venir a veure-la.
Expliquen que va quedat meravellat. Es va fartar de fer declaracions dient que era la millor posada en escena de la seva obra s'havia fet mai.
I al finalitzar l'obra va anar a sopar amb tota la companyia i participants, pagant ell.

Va guanyar 12 premis i l'any 97 es va fer la primera versió en castellà que va guanyar 4 premis MAX.

És un gran espectacle, amb 11 músics tocant en viu.

Però jo, personalment em continuo quedant amb aquesta versió: (i no sols per que era en català)


I per mostra dos butons:

Pensaments inconnexes - LVI -

De exposicions, pintors i no oblits...



S'ens va presentar l'oportunitat d'anar a una visita comentada, dimecres, de l'exposició de Sorolla a MNAC.
Si us agrada la pintura, jo us recomanaria que anéssiu. L'entrada és gratuïta i hi han visites comentades també de franc. (Més informació aquí)

Les pintures que es mostren son impressionants. No tan sols pel format, que és enorme, si no per veure un Sorolla que està més enllà de dones caminat per la platja, o nens despullats jugant a la sorra.
Poder apreciar de ben aprop que, els blancs son qualsevol cosa menys blancs purs.
Copsar com era capaç de donar "vida" a les seves imatges amb un traç llarg i, aparentment, poc definit.

I fixar-nos com tenen una composició que, avui dia, podríem anomenar "fotogràfica": figures incompletes, centres d'atenció fora del quadre, personatges que ens miren descaradament o mig d'amagat...

Vaig fruir molt. Moltíssim.

I sense poder evitar-ho, em va venir al pensament, als dins, el sentiment que, el pare, també hauria gaudit. I el vaig sentir ben aprop.

Doncs això. Si podeu aneu.

Pensaments inconnexes - LV -

De aniversaris i altres llunyanies properes...
60.
És el nombre d'anys que avui (16/3), ha fet el xicotet aquest de la foto en blanc i negre, que fa pinta d'estudiant de Eton (o qualsevol altre escola britànica) i que aguanta a l'enano malcarat de blanc (jo).

60.
Els anys del meu germà.
Un germà al que envejo la seva visió de la vida.
Un germà que (penso que igual que les nostres germanes) no ens fa falta dir-nos cada dia que ens estimem. Simplement per que estic convençut que ens sabem.
Que sabem que hi som.

Dissabte ho vam celebrar. Fins i tot amb connexió de videoconferència amb Hefei (Anhui, Xina).

Sé que el regalet que es va trobar li va fer il.lusió.

A mi em va fer il.lusió sentir-lo aprop després de 49 anys.

Compartir fotografies (malgrat sigui de Canon!, ningú pot ser perfecte, rei...) i riures.
Simplement poder ser, desprès de tot, malgrat tot, al teu costat.

T'estimo.