Cambres buides

De poesia, text, amb teatre i música... de tardor...

18-11-2009. Teatre Nacional de Catalunya.
20:15. Apareix Joan Ollé a l'escenari. Fa una breu presentació. Remarcant que és l'assaig general.
Parla d'un Espriu "oblidat" en aquest moments. O, si més no, arraconat.

Una obra sobre textos, no teatrals, d'Espriu.

Com mostra l'imatge del programa de mà, un muntatge de tardor, amb un repartiment de luxe:

I donant la mà a les paraules, com una carícia, la veu de Sílvia Pérez Cruz, la música de Daniel Espasa (acordió, guitarra, caixa, melòdica...) i les paraules del poeta.

(Tothom Parla / Silvia Pérez Cruz - Las Migas)

Aquí us he deixat una mostra de la veu d'aquesta dona.

És una obra densa. Brillant. Formosa. Que no et deixa indiferent.
1h 45 minuts on passegem per Sinera escoltant la veu de Salom.

Si coneixeu l'obra d'Espriu us la recomano a ulls clucs. Si no és així us pot sobtar o, fins i tot decebre o avorrir.
Dues persones van marxar a mitja representació.
La resta va aplaudir entusiamada.

Ah! Si us agrada el Jazz, escolteu Brad Meldhau o Jacky Terrasson. Pianistes.
Cap dels dos son nouvinguts.
I fan de bon escoltar els capvespres i les nits de Tardor.

De paraules i somriures, coneixences de sempre, al voltant d'una barana trobant una sortida digne...

Segurament la banda sonora podria haver sigut "Qualsevol nit pot sortir el sol".
Els convidats anàvem arribant.
I la sensació era, crec, de complicitat. D'entremaliadura.

Els somriures apareixien sense cap esforç

I va arribar el moment.
L'atenció es va centrar al fons de la sala.

Allà, envoltat de "creients" i de les seves creacions més recents. Amb un esguard ple d'aromes de riu i mar, de terra i muntanya, de cel i curiositat, es trobava el culpable.

Les ressenyes acurades, serioses, de la presentació, les podreu trobar en els blogs d'altres còmplices que van ser-hi.

Jo sols escric aquestes quatre ratlles per agrair a en Jesús Maria Tibau l'oportunitat de compartir taula amb ell.

A tots els que ens vam trobar: Assumpta, Carme, La bocins de lluna, Clídice, El Veí de dalt, Rita, En Gabriel, L’Anna, L’Isabel, La Mortadel·la casolana, Marta Pérez Sierra, en Rafel, L'Elisenda, la Sandra (perdoneu però ara no trobo els vostres enllaços..), i no sé si m'oblido algú.

A tots vosaltres, deia, moltíssimes gràcies. Per ser-hi.

Per venir. Per anar. Per escriure amb tinta digital i lletra de "pal". Pels somriures i els silencis.

Una abraçada a tots.

De Barcelona i altres maneres de mirar i sentir...

Frannia i Azarak parlen de Barcelona. Donen una visió, bella i dolça, de casa meva. Perquè per si algú encara no ho sap, malgrat no viure-hi, jo sóc de Barcelona. Perdó!. De la ex-vila de Gràcia.

Els post i les fotos m'han fet pensar sobre com es poden mirar les coses i com podem voler veure-les: amb humilitat, amb il.lusió, amb prepotència, amb intolerància...
Creient que ja ho sabem tot i estem em possessió de la veritat absoluta.

I Barcelona és molt més que el parc temàtic que es creuen els grapats de guiris descamisats i amb barrets mexicans o, fins i tot, molts d'aquest país i del veí.

És cert que els de can fanga, els "kemakos", som peculiars. Com tothom, de fet.
La barreja de sang i cultures que suportem, hem suportat, i suportarem, deixa la seva petja.

Inconvenients de ser el "cap i casal".

Pol·lució, embussos, trànsit, brutícia, gent...

Us heu perdut mai per Horta, Sarrià, la Barceloneta? Per tots aquells barris que un dia van ser pobles al voltant de l'urbs?

Heu patejat Montjuïc més enllà dels llocs habituals? Coneixeu la Ribera, el Raval? Caminat per Ciutat Vella, per dalt i per baix?

Heu comprat mai a la Boqueria, el Ninot...?

Per Frannia, Azarak ,agraint la dolcesa de la seva mirada a ca meva (espero que les meves fotos de ca seva no li semblin gaire tòpiques...).
Per tots vosaltres que teniu la paciència de venir.

Això també és Barcelona:

(fent click a sobre les podreu veure més grans)
i moltes mirades més...

De Namíbia i felicitats, teatres, fotos i altres moments...

Ser lliure
no és fer el que vols.
És no fer el que no vols.
La terra promesa
és aquella on podries
ser acceptablement lliure.
On escriure el destí que t’has triat
només amb el desig,
l’esperança o l’amor.

Vicenç Villatoro - Terra Promesa

És un llibre bell. Qualsevol altre intent de qualificar-lo, seria espatllar el seu contingut.
No és un quadern de viatges. Ni un recull de contes ni de poemes.
O si.
O tot a la vegada. O, tal vegada, res de tot això.
Potser és tornar a veure la vida, el pas del temps, com mai hauríem de haver deixat de fer-ho.
Recomanable cent per cent.

Ha tornat la temporada de teatre i, si estàs un xic amatent, tens la possibilitat d'anar a veure alguns espectacles a preu reduït, ni que sigui a la pre estrena (5€), per gentilesa de Catalunya Radio.

Heus ací els d'aquestes darreres setmanes:

Reposició d'un vodevil clàssic de embolics i "portes" que s'obren i es tanquen.
El van estrenar al març Pep Munné, Àngel Llatzer / Jordi Diaz, Ángel Pavlovsky, Mireia Portas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
La versió actual corre a càrrec de Àlex Casanovas, Santi Ibañez, Mercè Comes, Beth Rodergas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
Hi han moments brillants d'en Santi Ibañez, però en general es fa llarga. Li falta alguna cosa. I és en dos actes... Mitja entrada curta.

Si no la veieu, tampoc perdeu res...

Impressionant! Genial! Boníssima! 1h 50 que passa sense que et donis compte. Tot ple.

És fan dues posades en escena diferents segons el dia. Nosaltres vam anar a la versió de diumenge a les 18h.
Joan Carreras i Lluís Marco immensos.
No vaig veure la pel·licula però crec que miraré d'aconseguir-la. Ni que sigui per comparar.

Si podeu no us la perdeu. Altament recomanable.

Dissabte 26, mentre fèiem temps per anar ha sentir i veure al nostre percussionista preferit, ens vam apropar al MNAC sense estar previst.

La fotografia com a testimoni. Amb tota la força del blanc i negre. Carrets. Òptiques fixes. No importa que estigui desenfocat. O sacsejant la màquina per aconseguir més dramatisme (Capa).

Fotografies quadrades. Amb composicions bellament agosarades, però igualment testimonials. (Taro)

Rita, a la Seva Illa Roja, ja en va fer un comentari genial! No el deixeu de llegir-ho.

Ahir vespre. Sala Capitol.
Al contrari que Boeing, Boeing, 90 minuts que passen volant i amb somriures i rialles continues.

De primer em feia una mica de cosa anar, malgrat la presència de Roser Batalla. Ja veieu el repartiment: Cesc Casanovas i Mònica Pérez.

Res a dir. La hipocresia de les relacions en clau d'humor.

Una molt bona estona i molt recomanable.
Ah! Ahir, entre el públic (poc més de mitja entrada), Amparo Moreno i Toni Soler.

I per últim, un disc:

La darrera aventura de Stuart Murdoch (Belle & Sebastian).

Un só sixties o de començament dels 70's. Pots imaginar-te a Petula Clark, Sandie Shaw o Lulu (per exemple) cantant els temes.

Fa de bon escoltar.

De passes, llocs, moments...

Sols són unes 50 passes.
Quasi cada dia laborable estic a unes 50 passes.
I miro amunt. Sempre. Tots els dies. Cap a la finestra que reconec.
Com avui. Com fa una estona.

I avui, potser més que d'altres dies, penso que ens capfiquem per pujades o baixades irrellevants.

I avui, ves a saber per que, penso que estimar és fàcil. A cops, dolorós. Però fàcil. Llàstima que, molt sovint, ho espatllem intentant tenir el monopoli, el control total.
I ens omplim el temps amb silencis, mitges paraules, sobreentesos que no porten enlloc.

I tot per què?
Estimar és més fàcil. Més difícil és saber-se, sentir-se, estimat.

No, no us esvereu. No parlo, especialment, o únicament, de mi.

És que sols sóc a unes 50 passes. I és avui.

Penso que, no hauré tancat i obert els ulls, i em trobaré al seu lloc. I no voldria pensar, sentir, en aquell moment, en tot el que he deixat d'estimar. O perquè no em van estimar.

Sols unes 50 passes. Set pisos.

Tot és massa curt, ràpid, per jugar a guanyadors i perdedors. Per fer mal. Per rebre mal.
Per no parlar, somriure, riure, acaronar, besar.

Per no estimar, desitjar-se, fruir. Sense importar gaire el que diran o deixaran de dir.

Tot és massa ràpid i curt.
I les nostres passes podrien ser intenses, "discordants", de colors. O monòtones, grises...

I és que, un cop més, em trobo sols a unes 50 passes i set pisos d'on, avui fa, ja!, un any, va marxar la mare.

Davant d'això, les altres "realitats" que ens inventem cada dia, es tornem força irrellevants. Sols ens acompanyarà l'estimació que haurem donat.

Ara que es reediten les obres dels Beatles remasteritzades, em ve al cap una cançó del Abbey Road:

"And in the end
The love you take
Is equal to the love you make "

No t'oblido, no t'oblidem, mare.
T'estimo.
Et deixo un petonet dolç.

De Festa Major, la banda, fa un any...

Ja ha començat la Festa Major de Sabadell com totes, marcada per la crisi... (és el que tocava dir, no? )
Un pregó, fluix, a càrrec d'en Franciscu del Cor de la Ciutat (que és fill de Sabadell!!!)
Actuacions per la ciutat, per, més o menys, tots els gustos.

Ahir una que em va cridar l'atenció:
"A la lluna de Broadway", Mercè Martínez (la recordeu de Porca Misèria?) amb la Banda de Sabadell dirigida pel mestre Bernat Castillejos.
Peces de Willson, Brooks, Vera Lynn, Kurt Weill, Gershwin...

Algunes instrumentals, altres cantades per la Martínez (molt bona veu!!!). Presentant totes les peces amb una explicació acurada i entretinguda. Sortint d'escenari en els instrumentals per deixar el protagonisme a la Banda.

Riallera, simpàtica. Sense problemes per deixar-se fer fotos, va ser un gran concert.

I especial...

Si mireu la foto següent veureu, darrera un fagot, un xicotet de 17 anys, amb ulleres i corbata. No s'aprecia, però està tocant els timpanis:

Al final, en l'únic bis que van fer, el públic i la banda vam cantar, amb ella, una versió en català de We'll meet again, de Vera Lynn.

La lletra era al programa de mà que havien repartit.

Si teniu present la pel.licula de Kubrik Dr. Strangelove (Telefono rojo? Volamos hacia Moscú), és la cançó que sona al final, quan tot salta pels aires...

Sona així

I la lletra ve a dir:
"Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol.
Si tu somrius, jo entendré el que em dius,
que ens abraçarem de nou
sota el cel blau.

Dóna records a tothom,
aviat tornaré
i podrem somniar.
I si ara, en marxar,
quasi em poso a plorar,
només hem de cantar:

Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol."

Sé que, la lletra es pot aplicar a molt sentiments. A moltes sensacions.

Sé que algú ho podria llegir i prendre-ho quasi com alguna cosa personal...

A mi, personalment, m'ha fet pensar en una altre cosa...

Dilluns 14, farà un any que va morir la mare.

Diuen que, amb el temps, aquestes dates s'obliden. No em faria res. Prefereixo recordar la del seu aniversari, o el seu sant (d'aquí no res...)

Aquesta cançó, sense voler-ho, m'ha portat a ella..