diumenge, 14 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XL -

De dolceses, petons i agraïments...

-"Vaig a veure si puc dormir una mica"

Havies passat mala nit. Una crisi a les 5 i un altre a quarts de 9.
Però t'havien arreglat, netejat i assegut a la cadira.

T'he donat l'esmorzar (dues galetes desfetes a la llet), mentre deia parides de les meves. I tu, amb esforços, somreies i t'ho prenies. Després la medicació.

I quan hem acabat m'has fet posar-te bé el coixí del cap i m'has dit:

-"Vaig a veure si puc dormir una mica"

Jo era prop, llegint i mirant-te. I així hem passat una estoneta.
De cop i volta he vist que obries els ulls i et costava respirar.

I he vist i sentit la ranera... M'he apropat i t'he cridat mentre premia el botó... Però ja he notat que havies marxat.

Mare... Potser que m'hagi entretingut massa i hagi tardat en cridar a les infermeres?

Tothom em diu que no. Que les taquicàrdies t'han guanyat i que he fet el que havia de fer i com s'havia de fer. Em queda un xic aquesta recança...

Gràcies per deixar-me ser amb tu avui.

Demà i demà passat serà més dur. Saps que no m'agraden els comiats.

Ja ho he fet avui... Espero em perdonis si amb el que ve ara no sóc tant homenet com avui... (com ho deies? "tenir el melic curt")

T'estimo.
....
Ah! La planteta que tenies a l'habitació l'he regalada a les infermeres. Si la cuiden amb la meitat de l'amor amb que han estat per tu ( i per nosaltres especialment avui), viurà molt i serà molt feliç.

Sé que t'agradarà que ho hagi fet

Han sigut autèntics àngels (si, si, Joana, ho havia d'haver sabut), plenes d'amor, dedicació i suport en tot.

Moltíssimes gràcies...
...

I per damunt de tot gràcies a vosaltres, que heu passat per les meves cases, que heu escrit mails i comentaris que jo, encara, no he contestat.
He sentit totes les vostres abraçades, petons, carícies...

Gràcies companys, amics, nines...

Sóc un home afortunat...

dimecres, 10 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XXXIX -

De somriures, caricietes al cor i altres dolceses, sense novetats rellevants...

Sóc afortunat. Malgrat tot, ho sóc.

M'heu acotxat amb paraules, colors i sentiments dolcíssims... I em sé un privilegiat. Trobar-vos, (fins i tot la sorpresa anònima!!!) és un orgull, un plaer.

Un bàlsam...

Voldria trobar els mots més escaients per cada un de vosaltres. Però no sé on els tinc... no els trobo.

Les vostres paraules aquí, al mail, al telèfon, m'han emocionat i, al mateix temps somriure.

Les llàgrimes, que hi son i apareixen, les deixo per les foscors i les solituds de les nits.

No em fa res. Han de ser. Què seria si no hi fossin?

Deixeu-me doncs, que us doni les gràcies. Per vosaltres. Per tot. Segurament no és molt.

Però és de cor.

Intentaré reprendre el ritme normal de passar per les vostres cases.
De fer el Relat Conjunt.

De somriure i riure amb vosaltres. Per que fer-ho no significarà que l'estimi menys o no la tingui present.

....

A dia d'avui segueix estable. Ahir nit un ensurt. Aquest matí dormia plàcidament..

....

dilluns, 8 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XXXVIII -

De matins, carícies i altres silencis...

T’agafo la mà per entre la barana i la acarono. Vull impregnar-me del tacte d’aquesta pell.
Vull que la meva pell la recordi sempre.

Estic trist. Però no t’ho puc dir. I per això em quedo dempeus al teu costat i dic bajanades d’aquelles tan meves.
I somrius darrera la màscara d’oxigen....

No ho saps, però aquest teu fill tan tímid i vergonyós, que s’amagava darrera les teves faldilles per no saludar, ara el prenen per un xerraire poca vergonya i “gamberru”.

(ara riuràs... Hi ha, fins i tot, que es creu que sóc un “donjuan”!!!... ja pots riure, ja!)

I encara em costa d’entrar als llocs, i preguntar, i...!

Tampoc ho saps... Però des de la darrera vegada que vas estar ingressada, he intentat “desacostumar-me” de tu. Ja saps què, per aquestes coses, sóc un xic poruc. I em feia por el mal que faria la teva absència.

Ho vaig portant millor del que creia... Malgrat quan decideixis marxar, em costarà...

Però miraré de ser gran i plorar sols “el necessari”. O potser, allò que em demani el cos, els dins...

Entenc que ja comencis a tenir ganes de veure a la teva mare. Quan la fa que no la veus? Des de els 16 anys? Jo també frissaria... I el pare. L’avi, ja fa quasi 40 anys, no?

No et preocupis pels fesols que em volies preparar. Ja aprendré a bullir-los. I, desprès, faré un extra. I els prepararé com quan els compràvem a la Boqueria: amb una punteta de llard, alls tendres i anxoves de l’Escala.

Ara em venen imatges de tu acaronant-me, bressolant-me. Fent coses junts... Ensenyant-me a cosir i cuinar... Anant al Kanda a comprar plantetes i flors!!
Les dàlies, els rosers...

Vigilarem el pare... Tot el que es deixi vigilar, ja saps com és...

No m’agrada acomiadar-me i ho deixaré aquí. Tota la resta que et diria sé que ho saps...

I malgrat es dur, m’agrada venir-te a veure als matins, abans d’anar a treballar. I agafar-te la mà entre la barana i acaronar-te...

I saps què?

T’estimo.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XXXVII -

De sargits i altres adobs...

- És de molt bona qualitat. Ja quasi no es troben..
- ... ?!!!
- Però heu de comprendre que ja té una edat.
- ... ???
- Podem provar de fer un sargit. Però això ens pot provocar un esqueixament per un altre banda. Us heu fixat que fi?
- Tampoc volem un pedaç de qualsevol manera per salvar la situació. Mirem de conservar i sargir, amb puntades invisibles, l'original, mentre es pugui.
- I si no ho resisteix?
- ... Però ho hem de provar, no?
-
I quan ja no puguem més?

....

- Bé doncs, la baixem a quirofan per implantar-li una via directa. Això ens facilitarà l'acció.

....