dilluns, 14 de setembre de 2009

Pensaments inconnexes - LXV -

De passes, llocs, moments...

Sols són unes 50 passes.
Quasi cada dia laborable estic a unes 50 passes.
I miro amunt. Sempre. Tots els dies. Cap a la finestra que reconec.
Com avui. Com fa una estona.

I avui, potser més que d'altres dies, penso que ens capfiquem per pujades o baixades irrellevants.

I avui, ves a saber per que, penso que estimar és fàcil. A cops, dolorós. Però fàcil. Llàstima que, molt sovint, ho espatllem intentant tenir el monopoli, el control total.
I ens omplim el temps amb silencis, mitges paraules, sobreentesos que no porten enlloc.

I tot per què?
Estimar és més fàcil. Més difícil és saber-se, sentir-se, estimat.

No, no us esvereu. No parlo, especialment, o únicament, de mi.

És que sols sóc a unes 50 passes. I és avui.

Penso que, no hauré tancat i obert els ulls, i em trobaré al seu lloc. I no voldria pensar, sentir, en aquell moment, en tot el que he deixat d'estimar. O perquè no em van estimar.

Sols unes 50 passes. Set pisos.

Tot és massa curt, ràpid, per jugar a guanyadors i perdedors. Per fer mal. Per rebre mal.
Per no parlar, somriure, riure, acaronar, besar.

Per no estimar, desitjar-se, fruir. Sense importar gaire el que diran o deixaran de dir.

Tot és massa ràpid i curt.
I les nostres passes podrien ser intenses, "discordants", de colors. O monòtones, grises...

I és que, un cop més, em trobo sols a unes 50 passes i set pisos d'on, avui fa, ja!, un any, va marxar la mare.

Davant d'això, les altres "realitats" que ens inventem cada dia, es tornem força irrellevants. Sols ens acompanyarà l'estimació que haurem donat.

Ara que es reediten les obres dels Beatles remasteritzades, em ve al cap una cançó del Abbey Road:

"And in the end

The love you take

Is equal to the love you make "


No t'oblido, no t'oblidem, mare.
T'estimo.
Et deixo un petonet dolç.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Pensaments inconnexes - LXIV -

De Festa Major, la banda, fa un any...



Ja ha començat la Festa Major de Sabadell com totes, marcada per la crisi... (és el que tocava dir, no? )
Un pregó, fluix, a càrrec d'en Franciscu del Cor de la Ciutat (que és fill de Sabadell!!!)
Actuacions per la ciutat, per, més o menys, tots els gustos.

Ahir una que em va cridar l'atenció:
"A la lluna de Broadway", Mercè Martínez (la recordeu de Porca Misèria?) amb la Banda de Sabadell dirigida pel mestre Bernat Castillejos.
Peces de Willson, Brooks, Vera Lynn, Kurt Weill, Gershwin...

Algunes instrumentals, altres cantades per la Martínez (molt bona veu!!!). Presentant totes les peces amb una explicació acurada i entretinguda. Sortint d'escenari en els instrumentals per deixar el protagonisme a la Banda.

Riallera, simpàtica. Sense problemes per deixar-se fer fotos, va ser un gran concert.

I especial...

Si mireu la foto següent veureu, darrera un fagot, un xicotet de 17 anys, amb ulleres i corbata. No s'aprecia, però està tocant els timpanis:

Al final, en l'únic bis que van fer, el públic i la banda vam cantar, amb ella, una versió en català de We'll meet again, de Vera Lynn.

La lletra era al programa de mà que havien repartit.

Si teniu present la pel.licula de Kubrik Dr. Strangelove (Telefono rojo? Volamos hacia Moscú), és la cançó que sona al final, quan tot salta pels aires...

Sona així



I la lletra ve a dir:
"Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol.
Si tu somrius, jo entendré el que em dius,
que ens abraçarem de nou
sota el cel blau.

Dóna records a tothom,
aviat tornaré
i podrem somniar.
I si ara, en marxar,
quasi em poso a plorar,
només hem de cantar:

Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol."

Sé que, la lletra es pot aplicar a molt sentiments. A moltes sensacions.

Sé que algú ho podria llegir i prendre-ho quasi com alguna cosa personal...

A mi, personalment, m'ha fet pensar en una altre cosa...


Dilluns 14, farà un any que va morir la mare.

Diuen que, amb el temps, aquestes dates s'obliden. No em faria res. Prefereixo recordar la del seu aniversari, o el seu sant (d'aquí no res...)

Aquesta cançó, sense voler-ho, m'ha portat a ella..