dimecres, 15 de setembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXV -

De drets de còpia o, simplement, fer menció de l'autoria original o reconèixer de qui és l'idea... ,

(poden els ajuntaments ser "manters"?)

Cercant les dades sobre un concert en el que participarà el meu fill, al web de l'Ajuntament de Sant Cugat, a la pàgina de l'Agenda del mes de setembre i a l'entrada corresponent a l'11, em trobo un dibuix que em sona.

Veig que hi ha un enllaç per baixar un document pdf. El descarrego i, quina sorpresa!!!


Us sona d'alguna cosa?
Si voleu, podem jugar a les 7 diferencies:


És força lleig que algú d'una Administració Pública, que vetllen pels drets d'(alguns) autors, cregui que, qualsevol cosa que es trobi a Internet és factible de ser plagiat, adaptat, utilitzat, sense cap mena de reconeixement.

No sé si Carme està al corrent del fet, o si li van demanar permís. Però seria d'estranyar, ja que al document de l'ajuntament no es fa cap menció.

Quina manera de donar exemple!!!

I qui sap quantes imatges, o escrits, nostres circularan per aquest món per a profit de tercers, sense saber-ho.
Tot i que, a mi, m'han demanat permís un parell de vegades per fer servir alguna de les meves fotos de flickr. Sempre de franc, però citant la procedència.

Mira, no guanyes un euro, però fa gràcia (i l'autoestima pujaaaaa...!!!!) saber que algú que no coneixes de res s'ha fixat, o ha trobat, la teva "obra" i li sembla "aprofitable".

País!

dimarts, 14 de setembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXIV -

De espirals i altres complexitats del temps...

El pare em va dir que, fins els 18 anys, el temps semblava que passava lent. Que et semblava que et costava créixer. Però que a partir d'aquesta edat tot anava molt més de pressa.

No el vaig fer gaire cas. Això m'ho va dir ahir o abans d'ahir, quan jo tot just tenia 10 o 12 anys.

Avui ja fa estona que pentino 50.

Torna a ser setembre. I 14.

I d'aquí no res farà 2 anys que estava abraçant-te.

I és una putada que continuï treballant aquí, perquè no em permet que "se'm passi".

Avui he arribat més d'hora que de costum. I he mirat amunt.

He tancat els ulls i, com sempre, he pogut sentir la teva veu. La recordo perfectament, encara. L'entonació, el timbre.

I els ulls.

Et trobo a faltar.
Et trobem a faltar.

Us trobem a faltar.

Una bosseta de petons dolços, mama.
Una bosseta de petons dolços, papa.

Unes abraçades infinites.

Us estimem...

dijous, 9 de setembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXIII -

De muntanyes, mars, espais i altres llocs on ser...

Necessito el mar.
No sabria, no podria viure terra endins. Amb molts quilòmetres separant-me d'ell.

Ara el tinc a vint minuts. I, malgrat no sigui el millor exponent, sé que hi és. I també sé que amb una o dues hores màxim puc retrobar-lo un xic més ell.

Més sencer.

 
(Los Escullos - Cabo de Gata - Almería)

Està clar que la meravella que encara hem pogut trobar al Cabo de Gata ja és una mica més difícil al nostre país.

Però malgrat aquesta recarrega que ha suposat quasi dues setmanes a tocar de l'aigua, no ha sigut allà on m'he sentit diferent i en pau amb mi mateix.

He (re)descobert que, calçar-me unes botes, trescar com les cabres, envoltar-me de les remors del silenci, és el que em fa feliç.

(Llac de Malniu - Meranges - La Cerdanya)

Una felicitat inexplicable. Folla. Una sensació de benestar que ratlla l'incomprensible.
Sentir-se petit. Respirar tots els blaus, verds, blancs.

Compassar els batecs del cor al ritme de rierols o dels murmuris de l'herba.
Fruir d'esquellots com de la millor simfonia.

Somriure per l'únic fet de ser-hi, malgrat intrús, en un entorn que et posa al lloc.
On no ets res. On el temps val el que una alenada o el vol d'una papallona.

On ni el genoll, ni la ciàtica, ni l'esquena, malgrat carregar la bossa amb les càmeres i objectius, s'han queixat o han aparegut...

No hagués tornat.

I no és una frase feta.