dijous, 28 d’abril de 2011

Pensaments inconnexes - XCVII -

De tancar els ulls i fruir...

Van començar els assaigs, tots plegats, el 16 d'abril. 100 músics entre els 18 i els 25 anys.

És el concert 26 de la temporada regular de l'Auditori de Barcelona. La sala és força plena i s'acabarà d'omplir a la mitja part amb grups que semblen escolars.

Tres obres:
- Imatges d'un món efímer de Josep Maria Guix. Una obra escrita per encàrrec de la JONC. Ambients. Boira, pluja, vent, silencis.
- Rapsòdia-concert per a viola i orquestra de Bohuslav Martinu. La viola solista Anna Puig i Torné, encara no té 30 anys i s'ha de veure el seu curriculum.
- La consagració de la primavera d'Ígor F. Stravinsky. L'orquestra immensa. Els solistes increïbles. El primer timpani, Dani Ishanda espectacular.

Però tanco els ulls i escolto. On és l'edat? L'experiència?.
El so és compacte, brillant, potent.
Encisador. Amb empenta. Jove. Il.lusionat i il·lusionant.

En un país on sembla que cultura és una cosa que s'ha de subvencionar, especialment a les grans patums, aquestes noies i nois donen, una vegada i un altre, lliçons de tenacitat, d'esperança, de ganes de fer coses.

Emocionava veure com, abans de la Consagració, es donaven ànims entre ells. Com es transmetien força, bones vibracions.
I, encara més, al final de cada peça. Com s'aplaudeixen entre ells, com celebren que el director faci aixecar un o un altre. O tota una secció.

Són generosos.

Si, si, ja sé que podeu pensar. Que ho dic perquè sóc part interessada... Però si els podeu veure, o sentir, perquè ahir enregistraven el concert, no sé si per Catalunya Clàssica o per RNE clàssica, ja m'ho direu.

Respecte a Miquel. És percussionista rookie. Té força paper en la primera peça amb els gongs tibetans i altres percussions, algunes tocades amb arquet. A la segona toca la caixa i, a la Consagració, el güiro i altres percussions auxiliars.

Però hi és.

I és un orgull.

dissabte, 23 d’abril de 2011

Pensaments inconnexes - XCVI -

De Primavera i la seva Consagració...

Aquest any encara serà molt més seriós. Ja no està amb els "alevins".

Aquest cop és a la JONC. I dimarts serà a l'Auditori, amb un programa de peces contemporànies:

La primera obra, escrita per encàrrec de la JONC, no podria tenir més relació (malauradament) amb els esdeveniments dels darrers temps:

La he pogut escoltar i, personalment, m'agrada força.

Però l'obra que va marcar una fita, quasi podríem dir una abans i un després, és La Consagració de la Primavera

Jo us recomanaria el concert. No només per "amor de pare"

però per l'Auditori de Barcelona ja no queden entrades...

Però si viviu per les terres gironines, aquest any teniu dues oportunitats:
30 d'abril a Santa Coloma de Farners, a les 19h
1 de maig a l'Auditori de Girona, a les 19h.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Pensaments inconnexes - XCV -

De anar i, sense esperar-ho, trobar-se...

Recórrer 1200 quilòmetres.

Tombar una cantonada aturada en el temps. En un temps on existies i potser vas existir, i trobar-te esperant-me:

Venezia [I]

I en retrobar-te, vell amic, tornar a obrir els ulls, i somniant, sobtadament, trobar-me:


Venezia, abril - 2011

dilluns, 11 d’abril de 2011

Pensaments inconnexes - XCIV -

De mans i ulls...

Ha nascut un nou blog Mans manyagues.
I això m'ha fet pensar en la importància de les mans.

Mans generadores de carícies, de plaer.
Mans que donen recolzament, suport. Que bressolen. Que consolen.

Mans que acompanyen...

Mans que estimen. Que dibuixen sentiments a la pell.

Mans de silencis o plenes de solitud.

Tant se val siguin grans o petites. Aspres o suaus. Les mans transmeten molt més, més enllà de la seva aparença o estat.

Com els ulls. Com les mirades.

M'atreviria a dir que, les mans, "actuaran", es comportaran, així com sigui l'esguard de la persona.

No heu conegut mai mans tímides? rialleres? entremaliades? melangioses? absents?

Mans enyorades...

Ja us ho vaig explicar al seu dia. Em penedeixo de no haver fet fotos a les mans dels pares. Malgrat el seu tacte és ben viu a la meva pell, perquè vaig tenir la sort acaronar-les força els darrers temps.

Aquestes mans manyagues, han despertat el record de totes les mans que he conegut i han sigut importants per a mi...

Gràcies, Cinc dits! Llarga i prospera vida al blog!