dimecres, 25 de juliol de 2012

Pensaments inconexes - CXIX -

De coses que passen, que poden passar, que han passat...


Quants cops hauré començat aquest post?

Us parlava de que bons que són la JONC, malgrat tota la nostra classe política (d'aquí i d'allà) consideri els estudis superiors artístics com una cosa a desaparèixer.
Però també ho pensa de la cultura en general. (Benvingut nou IVA!) Sempre i quan no hi hagi sang pel mig.
Un país (el nostre, el veí) amb cultura, és un cultiu de persones que pensen, que raonen, que veuen.

Molt més fàcil oferir models de triomf del tipus: "sigues jove, maltractador amb el teus, gamarús i curt de gambals i sortiràs per la tele i triomfaràs." No importa que no sàpigues ni construir una frase simple. A més brètol més oportunitat de fer-te "famós".

NO us volia parlar del fet que estic molt cansat i desencisat de la classe política del país (aquest i el veí al que encara pertanyem per nassos). En qualsevol del seus colors i posicionaments. Dels "representants" sindicals.
Han fet seva, d'una manera escandalosa, aquella dita castellana: "Vaya yo caliente y ríase la gente" (Ara no sé si és popular o atribuïble a Quevedo..)

Tot i que, la major part de nosaltres també ens la podríem aplicar, en major o menor grau, no?

NO us volia parlar de com, uns nens mimats, uns privilegiats, no són capaços de fer gestos solidaris rebutjant la prima per guanyar un Campionat.
No puc entendre que, si tant orgull, honor i honra, els representa vestir aquella samarreta vermella (cosa que no critico, cada un és el que demostren els seus actes), o de qualsevol altre color, a sobre cobrin!
Que no pertanyen a un club que els està pagant una morterada cada més?
Doncs... A les seleccions a defensar la gloria del país que portes al cor. Per la cara i contents de fer-ho!!
Seria bo de veure quants s'apuntarien.

NO us volia parlar d'un estament eclesiàstic que pot representar moltes coses, menys a l'església del pobres. Que sembla que cada cop es tenen més cregut que són "prínceps" (un títol molt terrenal, molt ple de connotacions de poder tangible) que mossens.
Uns "funcionaris" que, amb la que cau, no se'ls ha sentit, públicament, demanant que es rebaixi el nombre de paràsits..., de polítics.., del país. Ni que es processin a tots els responsables d'aquest forats a les nostres economies. No se'ls ha sentit parlar de banquers, de malversadors...

Potser perquè són part interessada?

Al contrari. Han fet el numeret que, si se'ls cobra l'IBI, deixaran d'aportar fons a Càritas. Són de domini públic les dades al respecte i la seva forma d'actuar. Que cadascú pensi el que més el convingui.

Si tornés Aquell a qui diuen representen a la Terra, ja us dic jo que les xurriacades s'escoltarien de banda a banda del món.

Us volia parlar de coses més amables i senzilles. De llibres, música, espectacles, concerts.

De trobades veïnals!!. (Jo tampoc he vist les fotos!!!)

Però tres dilluns consecutius, m'han fet trontollar. Els dos primers han colpejat els dins fins fer-me sentir miserable i perdedor.
Sort de les persones estimades.

Era com per agafar mania al dia, tot i que els dilluns no em son especialment antipàtics. Penso que és un dia que sempre m'apropa un divendres.

I avui, dimecres, tot just al anar a començar vacances, una altre "gran" noticia i la recomanació de no ser gaire lluny del mail...

I se't queda cara de tonto i de no saber que fer...


I després de molt rumiar-ho, i sabent que pot ser un acte un xic irresponsable, hem decidit no anular allò que ja fa temps tenim planejat.

Divendres, de matinada, marxem de vacances.

Poques vegades havia necessitat tant com ara desconnectar. Omplir la càmera de fotos. Veure altres paisatges.
Tot i saber que a la tornada tot pot estar pitjor. O no estar.

No sé si em connectaré. No sé si faré cap post. Crec que em portaré un pc per buidar les targes.

I la moleskine que fa temps tinc oblidada.

Realment aquest post és una bonica col·lecció de bocins de pensaments inconnexes...

Ens retrobem, espero, pels volts del 13.

Sou amb mi i m'acompanyeu sempre.

Fins ara...