dimecres, 10 d’octubre de 2012

Pensaments inconnexes - CXXIII -

De tristors, de misèries, cansaments...


Em dol Espanya.
Em dol el regust de fel que, cada dia, em deixes a la boca.
Em dol, perquè part de la meva sang, i orgullós estic, és d'andalusia.

Em dol perquè ets un país bell.

Em dol perquè et creus l'odi d'uns pocs.

Em dols perquè cada dia prefereixes més ignorància i barbàrie, a prudència (no diré seny, perquè no creguis vull catalanitzar-te).

Em dols, perquè jo no era anti-res teu. I ara, cada dia més, em costa pensar-me com a part de la teva societat.

Em dols, perquè nosaltres, els catalans, no som com us voleu creure que som.

Em dols, perquè et creus allò que tots els governs de Madrid, siguin del color que siguin, han fet servir sempre: "Catalunya delenda est". I amb això et distreus de banquers i polítics que ens sodomitzen... A tots. A tu, Espanya, i a nosaltres.

Creus de debò que si ens tornes a colonitzar, a saquejar, els teus mals s'acabaran?
Si no queda ni rastre del català, de les quatre barres, la "marca España" florirà amb nova força i conquerirà el món?

Que no veus on tenim la infecció? Què és el que està realment podrit?

O et fa por veure-ho i reconèixer que tot ha de canviar de soca-rel?

Ara diuen que ens enviaràs "creuats" pel divendres. Potser aniré a IKEA que estarà obert.

Adéu, noia. Tot i que sembla que cada dia hi ha més persones que veuen que et passa, fes-t'ho mirar.

No pots viure sempre amb aquesta por. Amb aquesta inseguretat. Amb aquestes sangoneres. No, més aviat solitàries que et parasiten els dins i et corsequen, en el seu propi benefici.

Potser, tal vegada, un dia entenguis que "catalanitzar" ha integrat molt més que "espanyolitzar".
Ara penso que, si jo fos "dels teus", aquest post estaria ple de retrets, d'insults, de mentides. Segurament per sentir-me fort i gran i segur.


És possible que algú dels que em llegiu, podeu creure que sóc feble. 

Penseu allò que millor us sembli. Tampoc sé si queda molt clar el que vull dir..

Espanya no em fa por. Em fa llàstima.
Una profunda llàstima.

Potser ens arrabassen.
Els esperarem a l'infern quan arribin en processó. Encapçalada pels seus cardenals i polítics.

Adéu, Espanya...


Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu.