divendres, 22 de març de 2013

Pensaments inconnexes - CXXVII -

De "ajuts japonesos" i cantants sicilians...


Souvenir [CCLXXVII]

Aquest xicot que veieu, ha sigut escollit un dels quatre.

Com podreu comprendre, l'orgull de pare (mode On), no em baixa ni en broma.

Dissabte serà el dia. Però passi el que passi, per mi com a mínim, ja serà un gran resultat.

Dijous 20 vam anar a veure a l'Auditori a un sicilià de 67 anys. Acompanyat d'un quartet de corda, dos teclistes, baix, guitarra i bateria.
Battiato continua sent gran.

Amb la veu un xic justa, ja. Però controlant com canviar el to, com fer una veu diferent. Canta assegut en una tarima amb una catifa.

Em va sorprendre fent un repertori amb moltes cançons en castellà.

Un començament amb peces del nou disc. A continuació una part "mística" (tal i com va dir ell mateix), i anar enfilant-se cap a el final. Enllaçant grans èxits. Aixecant-se i movent-se per l'escenari.
El públic entregat. L'estazione dell amore, l'era del cinghiale bianco, Currucucú...

I arriben els bisos. I finalitza el concert amb l'única cançó amb que ho pot fer. Aquella que ens diu, que ens fa saber, que no cantarà cap més: Centro di gravittà.

El públic canta, pica de mans. Quasi dues hores sense aturades.

Però com es va guanyar el públic? Recuperant una vella cançó. Segons ell, feia molt de temps que no la cantava. Va haver de llegir la lletra.
I vam aplaudir.

Perquè és una d'aquelles velles cançons tan actuals:

Franco Battiato, Pobre patria.

O si la preferiu en versió original

Franco Battiato, Povera patria

I si. Vaig sortir quasi afònic de tant cantar. I és que s'ho valia!

Mi pobre patria, aplastada por abusos del poder
de gente infame que no conoce el pudor,
se creen los dueños todopoderosos
y piensan que les pertenece todo.

Los gobernantes, cuántos perfectos e inútiles bufones
en esta tierra que el dolor ha devastado
¿Acaso no sentís nada de pena
ante esos cuerpos tendidos sin vida?

No cambiará, no cambiará
no cambiará, quizá cambiará

Y cómo excusarlos, las hienas en estadios y aquéllas
de la prensa chapoteando en el fango como cerdos
Yo me avergüenzo un poco y me hace daño
ver a los hombres como animales

No cambiará, no cambiará
Si cambiará, verás que cambiará

Esperamos que el mundo vuelva a cotas más normales,
que pueda contemplar con calma el cielo
que nunca más se hable de dictaduras,
porque quizá tendremos que ir tirando
mientras la primavera tarda aún en llegar.


Povera Patria! Schiacciata dagli abusi del potere
di gente infame, che non sa cos'e` il pudore,
si credono potenti e gli va bene quello che fanno;
e tutto gli appartiene.

Tra i governanti, quanti perfetti e inutili buffoni!
Questo paese e` devastato dal dolore...
ma non vi danno un po' di dispiacere
quei corpi in terra senza piu` calore?

Non cambiera`, non cambiera`
no cambiera`, forse cambiera`.

Ma come scusare le iene negli stadi e quelle dei giornali?
Nel fango affonda lo stivale dei maiali,
Me ne vergogno un poco, e mi fa male
vedere un uomo come un animale.

Non cambiera`, non cambiera`
si` che cambiera`, vedrai che cambiera`.

Voglio sperare che il mondo torni a quote piu` normali
che possa contemplare il cielo e i fiori,
che non si parli piu` di dittature,
se avremo ancora un po' da vivere...
la primavera intanto tarda ad arrivare.