diumenge, 22 de desembre de 2013

Pensaments inconnexes - CXXXII -

D'ara...


De vegades, algú ens toca l'espatlla enmig d'un somriure. Ens girem i ens trobem de cara amb la solitud.
Aquesta solitud filla de tots els temps perduts, els gestos no fets, els somriures oblidats.
Solitud silenciosa. Freda. Que endureix els dins.
Que crea aquella callositat asocial que allunya.

És aquell sentiment que et fa pensar en agafar qualsevol mitjà i marxar lluny. Prou lluny.
Arribar a qualsevol lloc on ser un foraster excèntric, silenciós.
Viure pujant escales a les fosques. Oblidant obrir porticons. Sense ventilar cap habitació.

Deixar passar les paraules i els gestos. Pintar en negre la foscor.
Guardar els petons i les abraçades, per un estrany sentiment d'enyorança, en comptes de extirpar-ho tot i regalar-ho a qui li pugui aprofitar.

Naufragar sense l'esperança de l'esperança.
Fugir sense moure't.
Dormir sense son.
Parlar sense paraules.

Solitud.
Amarga.
Densa.