dijous, 18 de setembre de 2014

divendres, 12 de setembre de 2014

Pensaments inconnexes - CXLV -

De moments únics, espais, sensacions...




No farien falta gaire paraules més.
Ahir al carrer sols hi havia festa, riures, cants, il.lusió, esperança democràtica, somnis d'un país, per un país.
I no érem una colla d'exaltats. Érem famílies senceres amb orígens ben diferents.

Però, si després de ser els que vam ser, hi ha lladres i estafadors que diuen que ahir va començar "el declivi del independentisme".
Si el president del Suprem demana "lleialtat per evitar el canvi unilateral de les regles del joc", però no ho aplicarà mai als seus amos del Govern...

Si els mentiders i provocadors professionals (altrament dits per alguns "polítics", "periodistes", "opinadors"...) perbocaran, encara més, el seu verí...

Deixeu-me que els dediqui un poema d'en François Villon amb traducció de Feliu Formosa, que va cantar Ovidi Montllor

Balada (de llengües envejoses)

En realgar, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre, en calç viva,
en plom bullent per desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s’hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots,
en sang de serp i drogues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.

En el cervell d’un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d’un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava i saliva,
en els pulmons d’una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l’aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.

En sublimat, perillós de tocar,
talment l’ullal d’una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l’aigua d’un pou ple d’escombraries,
en el llot dels pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l’aigua on les mestresses renten draps
i s’hi ha rentat les fembres amoroses
(qui no m’entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.

Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porc
siguin cuites les llengües envejoses.

dimarts, 2 de setembre de 2014

Pensaments inconnexes - CXLIV -

De no trobar paraules, de cansament, “paranoies”, de coms...

Porto dies (molts) donant voltes a aquesta entrada.

Em fa mandra escriure. Aquí o al Lloc. Passen massa coses. I deixen de passar d’altres. Hi ha un cansament profund.

Per una banda extern.

Escoltar com, una colla d’impresentables als que fa temps se’ls ha vist el llautó, s’omplen la boca i perboquen a qualsevol que els vulgui escoltar, com són de demòcrates fent allò que els surt de l’engonal (tant sigui mascle com femella) i prohibint, excomunicant, qualsevol cosa que pugui anar en contra del seu pensament.

Si no fos tant tràgic, podria semblar una comèdia de Billy Wilder.

Com personatges llardosament repugnants burxen per encendre la violència, un cop més, per damunt la paraula.

Com, a casa, l’ambició, la por, els interessos particulars estan per damunt de qualsevol cosa.

Com allò de “servidors públics”, “democràcia” és, son, simplement, una frase feta. Paraules de bon dir i no creure.

Com es donen voltes i més voltes per protegir a qui mana. Que la justícia sigui una injusta, no-justícia, al servei d’uns impresentables megalòmans àvids de poder.

Que els fills avantatjats d’un feixisme (de dreta i esquerra) decideixin sense cap vergonya sobre les nostres vides i bens. Al més pur estil del senyor medieval.

Que els nostres fills hagin de marxar lluny per viure amb dignitat.

Que ens faci por sortir al carrer a exigir el que ens roben, per poder de perdre el poc que, dia a dia, ens deixen, i que dia a dia minva.

Que no ens importi que cada dia ens facin una mica més de mal (amb la llengua, els estudis, els diners, els drets, la vida...) si encara podem trobar una engruna que algú altre ha perdut, o ja no pot tenir.

Que no ens faci res treballar totes les hores del món, perquè encara ho podem fer a un preu de fa... 5 anys?

Que...

No vull generalitzar. Però...

Del cansament intern... Bé, tampoc és necessari atabalar-vos més amb “paranoies”, encara més irrellevants.

S’apropa la tardor...