Cambres buides

Pensaments inconnexes - CX -

2012-01-29T19:25:00.001+01:00

Concerts, concerts, concerts...

Tenir un músic a la família ja ho té això...
De tant en tant, hi han concerts...

Concert del cicle d’hivern dels Grans Conjunts

Dimecres, 1 de febrer
L’Auditori Sala 1
19 hores.
Entrada gratuïta.

Orquestra Simfònica de l’ESMUC

Programa:

Eduard Toldrà (1895-1962). Commemoració 50è aniversari de la seva mort. Scherzo de "La filla del marxant"
P. Txaikovski(1840-1893). Romeo i Julietta
Robert Schumann (1810-1856). Simfonia núm.3 en mi bemol major, op.97 "Renana"

Desprès una anada a Ginebra, amb el grup de percussió..

I, en tornant...

O sigui que, si esteu ensopits, avorrits, no us espanta el fred, si us agrada la música.
Si no heu anat mai a la sala 1 (gran) de l'Auditori i voleu entrar per la cara...

Si us agraden les percussions (i disposeu de 15€... el festival és el festival...)

Donar suport a les noves generacions de músics, tampoc està del tot malament... Comprovareu que hi ha un món de sacrifici i treball més enllà de "triumfitus" i altres "OTades".

Ah si! I està clar que és "Orgull de pare - Turbo mode: on"

Pensaments inconnexes - CIX -

2012-01-17T14:36:00.001+01:00

De Relats Conjunts Chop Suey. 50 relats

Chop Suey, Edward Hopper, 1929

- Va, noia, explica, explica... Què hi ha de nou a ciutat?
- No pinten gaire bons temps... El meu Heigwood està pensant en retirar quasi tot el que té invertit en Borsa...
Les noticies que arriben d’Europa no li fan, gens ni mica, el pes i té por que puguin repercutir, negativament, en les rendes que obté.
Pensa que més val tenir-ho a casa, i que, quan tornin temps millors, ho tornarà a invertir.
M’ha dit que no m’he de preocupar per res. Que, ara per ara, no passarem cap mena de necessitat.
- Vols dir, Gladys, que no és pessimista de mena? Sempre amb aquesta preocupació, per tot... De vegades avorreix una mica...
- Si, potser si... Però és tant adorable...
- I ahir vespre, veu anar al combat?
- Si, noia... aquest espanyol, Uzcudun ... Com va repassar a en Christner. I que lleig que és...!
- Si... exòtic. Com tots el mexicans...
- Espanyol, Hattie, e-s-p-a-n-y-o-l...!
- Mmmmmmmhhh.... Tant se val, vingui d’allà on vingui, no és americà...
- Hattie estimada... Quin dia posaràs seny?
- Has llegit les noticies de Chicago? Quina cosa més esgarrifosa...!!!!
- Si!. No sé fins on arribarem...! I el dia de Sant Valentí..!
- Aquests gàngsters no tenen cap mena de respecte per res... En Carlton volia anar per uns negocis i li he prohibit de forma taxativa...! Encara es trobaria enmig d’un d’aquells saraus...
- Si, si... aquest país cada dia està més revolucionat... Massa immigrants que es creuen els amos... El govern hauria de tenir més mà dura..
- Mmmmhhh... eh...? Si, si... I, aquest any, penseu anar de viatge a l’estranger?
- En Heigwood havia pensat anar a Espanya. Ja hauràs llegit que hi ha l’exposició Universal que fan a una ciutat que es diu... Com era? Bar... Bar...
- Què dius? Què aneu a un bar a Espanya? Nosaltres marxem demà. Estem convidats a la inauguració del pont de Sant Francisco... Com en Carlton té interessos en les fàbriques d’acer... Tantes hores en tren, no m’abelleix gaire...
Però a en Carlton li fa tanta il.lusió...:“El pont més llarg del món. Fet d’autèntic i genuí acer americà..!!” , diu impostant la veu i inflant el pit com un indiot.
- Barcelona! És diu Barcelona... En Heigwood està convençut que pot fer negocis allà. Pel que m’explica, es veu que estan força endarrerits en aquell país...
- Si, els mexicans ja ho tenen, això. I parlen d’una manera tant estranya...!! No se’ls entén res...
- Espanyols, Hattie, espanyols... Espanya... Al costat de... de... Bé, a Europa!
- Fa un parell d’anys nosaltres també vam ser a Europa... A França! Ho recordes, Gladys?
- I tant...! Ni que sigui per la teva detallada explicació del viatge d’anada i tornada... Marejada com una sopa i sense ni poder sortir, quasi, del camarot... Un desastre!
- Ja ho pots ven dir, ja...!
- Ens acabem el te i anem al cinematògraf ? M’han dit que han estrenat una pel•lícula que es diu the Coconuts i que fa tant de riure..
- Ah si? I qui és el protagonista...?
- Uns germans... Marx em sembla...

Música: Let's Misbehave, Cole Porter /Disc: Nipper's Greatest Hits - The 20's

Pensaments inconnexes - CVIII -

2011-12-30T12:56:00.000+01:00

De s'acaba l'any i...

ha sigut fotut...

Tots aquells que ens fan la vida encara una mica més difícil, ens auguren que, el vinent, més val que no ens agafi amb els pixats al ventre...

Doncs sabeu què?

Potser influenciat per la reposició de Bola de Drac Zkai, em vesteixo d'otaku (おたく), obro les finestres i les portes, em pujo el coll de la trenca, i surto a trobar somriures amb l'esperança de l'esperança.

Malgrat tot estigui com està, si no resistim, ho haurem perdut tot...
I no seria cosa de donar encara més alegries a reis i famílies, pseudo-polítics, usurers (mmmm! ah no, que ara es diuen banquers... que la usura em sembla està penada per llei...), esportistes-guapus-rics-que-no-intel.ligents, "intel·lectuals", i altres pobres d'esperit, que no veuen més enllà dels extrems dels bitllets de 500€.

Doncs això, per tots nosaltres, no ells, alguna cosa per saltar, ballar, somriure...
(ah! i en versió karaoke...!!)

Ho reconec sense cap mena de vergonya... M'encanta la vitalitat de moltes de les composicions d'aquesta noia. Ni que sigui perquè son els jingles de sèries de dibuixos...

No us desitjaré el millor. Digueu-me somniatruites...

Simplement que trobem un motiu per somriure cada dia...

Pensaments inconnexes - CVII -

2011-11-20T20:55:00.001+01:00

De què podíem esperar i altres inconnexions...

Ja ho va dir el mestre Espriu:

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria. "

Salvador Espriu - Assaig de càntic en el temple.

Els socialistes no mereixien guanyar. Ens han portat a la misèria. El PP no ens traurà pas. No a tots. Ja veurem a qui...

Sé, estic convençut, que no tots els polítics son iguals. Però els "top", aquells que més es deixen veure, des de fa molt de temps em fan pensar en això:

Alea jacta est...

Pensaments inconnexes - CVI -

2011-09-14T07:43:00.002+02:00

De un altre cop aquí, ara...

El Barça ha tornat a empatar. Però a tu mai t'ha agradat el futbol. Tal vegada ara t'agradaria més.

S'ha convertit en l'excusa per trobar-nos. I passar una estona junts i riure. O, simplement de ser-hi i fruir, encara que no badi boca (o no gaire...)

Avui m'he despertat amb l'olor d'una d'aquelles coques. Sabia que era impossible, però el meu cervell no ha sigut capaç d'allunyar aquesta flaire.

Encara hi ha dies que penso que us he de trucar. Que fa molt que no sé de vosaltres. Que no sento la vostra veu.

Quina poca-soltada, oi?

I ja són tres anys.

Tres sense que em renyis.

O que em facis un petó.

Tres sense abraçar-te.

Sols voldria que això no fos malaltís. Però tampoc voldria oblidar-ho.

No massa fàcilment, si més no.

Però com es pot oblidar algú que s'estima?

Una abraçada infinita per tu i el pare.

Una bossa plena de petons dolcíssims, mare.

De part de tots.

Us estimem.

Pensaments inconnexes - CV -

2011-09-05T18:17:00.000+02:00

De reprendre el teatre de forma distreta i relaxada...

Disposeu de 75 minuts (aprox.)? Us ve de gust somriure o, fins i tot en alguns moments, riure?
No sou gaire enemics del teatre gestual? I de l'opera? I de la música "a capella"?

Doncs jo us recomanaria, que encara que no ho suporteu ni en pintura, no deixeu passar la nova oportunitat de veure:

La Companyia Cor de Teatre, us ajudarà a perdre tots el prejudicis que pugueu tenir amb aquestes dues disciplines.

Ja van ser, la temporada passada al TNC, i ara són al Poliorama, fins el 18. Desprès van a la Temporada Alta de Salt.

Bones veus (però no espereu Maria Callas o en Carreras...). Espectacle intel.ligent. Escenografia senzilla i efectiva. 26 cantants, 16 peces de grans operes. Apte per tots els públics

... Alguna cosa tindrà quan, grans i petits, acaben dempeus, aplaudint a cor que vols...

Pensaments inconnexes - CIV -

2011-07-08T12:13:00.001+02:00

Els darrers concerts de la temporada (espero...)

Torna la JONC.

Programa:
1a part
Liszt, Marxa dels 3 reis
Ravel, Dafnis i Cloe, 2ª Suite

2a part
Dvórak, Simfonia del nou món

Director, Manel Valdivieso

Concerts
8 de juliol, L'Atlàntida, Vic, a les 20,30h.
9 de juliol, L'Auditori Sala 1, Barcelona, a les 21h.
10 de juliol, Teatre Kursaal, Manresa, a les 19h.

Ah! I tot a preus força econòmics!

Pensaments inconnexes - CIII -

2011-06-15T12:48:00.001+02:00

De Concert de cloenda 10 anys ESMUC. Grans Conjunts.

(Orgull de pare mode Turbo On!, yet)

Orquestra Simfònica i Big Band de l'ESMUC

Divendres, 17 de juny, 21 h.
Sala 1 Pau Casals de L’Auditori de Barcelona.
Actuació conjunta de les dues formacions dirigides per Tim Garland, Lluís Vidal i Eladio Reinon

1a part.

Suite Iberia

Rondeña

El Puerto

El Albaicín

Lluís Vidal

Director: Lluís Vidal.
2a part.

Gond Wana

Eladio Reinon

Director: Eladio Reinon

He venido de muy lejos

Joan Sanmartí

Les Quatre Portes de Fes

Director: Tim Garland

Music For The Present Tense

Tim Garland

Director: Tim Garland
Totes les obres de la 2a part son estrenes absolutes, encàrrec de l’ESMUC amb motiu de les celebracions del 10é aniversari.
Music for The Present Tense és un encàrrec conjunt de l’ESMUC i el Royal Northern College of Music (Manchester, UK)

No fa falta que us digui que, el xicotet que als vídeos de més avall toca la marimba i altres percussions, ha sigut cridat per participar-hi. Exactament tocarà a la darrera peça un set de gongs força aparent.

Doncs res, si no sabeu que fer divendres... Ah! L'entrada és gratuïta.
Aquí us deixo l'enllaç a la pàgina de l'ESMUC.

Pensaments inconnexes - CII -

2011-06-03T12:14:00.001+02:00

Omphalo.
O de celebrem-ho... L'han admès a 2n. curs a l'ESMUC

(Orgull de pare mode Turbo On!)

L'any passat, tot just acabat el Conservatori a Sabadell, amb el Premi d'Honor, no va poder entrar a l'Escola Superior de Música de Catalunya.

Ha fet el primer curs al Conservatori del Liceu, i s'ha presentat, un cop més, a les proves d'accés.

Ahir li van comunicar que estava admès a segon...!!!

Jo sé totes les hores que has dedicat per poder aconseguir-ho.

Felicitats, fill!

Pensaments inconnexes - CI -

2011-06-01T10:00:00.000+02:00

Millenium Bug. O de ja us havia avisat que tornaria...

Ara quartet

(ja em perdonareu, però és que tal i com està tot... més val evadir-se del que ens envolta, ni que sigui de tant en tant i una estoneta curta)

Pensaments inconnexes - C -

2011-05-29T23:03:00.002+02:00

Stubernic.. O de com la percussió és, també, alguna cosa més que ritme.

(amor i orgull de pare mode On)

(i prepareu-vos, perquè no serà la darrera...)

Pensaments inconnexes - XCIX -

2011-05-23T08:40:00.002+02:00

De va ser bonic mentre va durar o la indignació no serveix per res quan no hi ha unitat... o feia massa bon dia... o ni, ni...

La política, els polítics professionals, han tornat a guanyar. Ja ho va cantar aquell: "La vida sigue igual" .

Quina era la #spanishrevolution? O, potser, realment era aquesta?

I a casa? El "vot de càstig" on ha estat?

Ja no hi ha lloc per l'esperança. Calcem-nos. Vindran per nosaltres...

Don't dream. It's Over

Don't Dream, Its Over
(Crowded House, Neil Finn - Disc: Crowded House)

There is freedom within, there is freedom without
Try to catch the deluge in a paper cup
There's a battle ahead, many battles are lost
But you'll never see the end of the road
While you're traveling with me

Hey now, hey now
Don't dream it's over
Hey now, hey now
When the world comes in
They come, they come
To build a wall between us
We know they won't win

Now I'm towing my car, there's a hole in the roof
My possessions are causing me suspicion but there's no proof
In the paper today tales of war and of waste
But you turn right over to the T.V. page

Now I'm walking again to the beat of a drum
And I'm counting the steps to the door of your heart
Only shadows ahead barely clearing the roof
Get to know the feeling of liberation and relief

Hey now, hey now
Don't dream it's over
Hey now, hey now
When the world comes in
They come, they come
To build a wall between us
Don't ever let them win

Pensaments inconnexes - XCVIII -

2011-05-20T09:58:00.000+02:00

De publicitat (no electoral) i altres amors de pare (o orgull de pare Mode On)

Els equips de futbol del meu fill petit (és porter titular de l'equip aleví escolar i segon porter a l'aleví federat) s'han proclamat, a falta d'una jornada, campions de les seves respectives lligues. I imbatuts... (oeeee, oeee, oeee, oe, oe...!)

El mitjà marxa de "bolo" amb la Reial Companyia d'Òpera de Cambra a A Corunya la setmana vinent.

I avui:

Concert Grup de Percussió
20 de maig a les 19h

Espai: Auditori del Conservatori
Entrada Gratuïta
CONSERVATORI DEL LICEU
(C/Nou de la rambla, 88 BCN)

Programa:
Omphalo N. Westlake
Stubernic M. Ford
Music of pieces of wood S. Reich
Millenium Bug G. Sollima
Toccata C.Chávez
Gainsboroug T. Gauger

Intèrprets:
Eric J. Ferrer
Daniel Guisado
Paula Martínez
Ester Mas
Maximiliano Nathan
Miquel Vich

Ja em perdonareu per un post tant banal i d'autocomplaença. Però de tant en tant, i tal i com està el pati...

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T13:11:00.001+02:00

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Ahir dia 10 de maig vaig rebre un mail d'ACPV, recordant la solidaritat d'internet amb la protesta SENSE SENYAL. Hem de ser solidaris altre cop, en primer lloc col·laborant amb aquesta Editorial conjunta i en segon lloc amb l'ajuda econòmica que necessiten. De moltes petites quantitats se'n fa una de grossa.

Cliqueu el banner d'Internet solidària, per anar a les maneres de fer-los arribar les ajudes.

Encara que, fins i tot en això de ser SOLIDARIS, ens quedem també sols. (El davantal d'en Jordi Basté)

Pensaments inconnexes - XCVII -

2011-04-28T00:06:00.002+02:00

De tancar els ulls i fruir...

Van començar els assaigs, tots plegats, el 16 d'abril. 100 músics entre els 18 i els 25 anys.

És el concert 26 de la temporada regular de l'Auditori de Barcelona. La sala és força plena i s'acabarà d'omplir a la mitja part amb grups que semblen escolars.

Tres obres:

- Imatges d'un món efímer de Josep Maria Guix. Una obra escrita per encàrrec de la JONC. Ambients. Boira, pluja, vent, silencis.

- Rapsòdia-concert per a viola i orquestra de Bohuslav Martinu. La viola solista Anna Puig i Torné, encara no té 30 anys i s'ha de veure el seu curriculum.

- La consagració de la primavera d'Ígor F. Stravinsky. L'orquestra immensa. Els solistes increïbles. El primer timpani, Dani Ishanda espectacular.

Però tanco els ulls i escolto. On és l'edat? L'experiència?.

El so és compacte, brillant, potent.

Encisador. Amb empenta. Jove. Il.lusionat i il·lusionant.

En un país on sembla que cultura és una cosa que s'ha de subvencionar, especialment a les grans patums, aquestes noies i nois donen, una vegada i un altre, lliçons de tenacitat, d'esperança, de ganes de fer coses.

Emocionava veure com, abans de la Consagració, es donaven ànims entre ells. Com es transmetien força, bones vibracions.

I, encara més, al final de cada peça. Com s'aplaudeixen entre ells, com celebren que el director faci aixecar un o un altre. O tota una secció.

Són generosos.

Si, si, ja sé que podeu pensar. Que ho dic perquè sóc part interessada... Però si els podeu veure, o sentir, perquè ahir enregistraven el concert, no sé si per Catalunya Clàssica o per RNE clàssica, ja m'ho direu.

Respecte a Miquel. És percussionista rookie. Té força paper en la primera peça amb els gongs tibetans i altres percussions, algunes tocades amb arquet. A la segona toca la caixa i, a la Consagració, el güiro i altres percussions auxiliars.

Però hi és.

I és un orgull.

Pensaments inconnexes - XCVI -

2011-04-23T22:28:00.000+02:00

De Primavera i la seva Consagració...

Aquest any encara serà molt més seriós. Ja no està amb els "alevins".

Aquest cop és a la JONC. I dimarts serà a l'Auditori, amb un programa de peces contemporànies:

La primera obra, escrita per encàrrec de la JONC, no podria tenir més relació (malauradament) amb els esdeveniments dels darrers temps:

La he pogut escoltar i, personalment, m'agrada força.

Però l'obra que va marcar una fita, quasi podríem dir una abans i un després, és La Consagració de la Primavera

Jo us recomanaria el concert. No només per "amor de pare"

però per l'Auditori de Barcelona ja no queden entrades...

Però si viviu per les terres gironines, aquest any teniu dues oportunitats:
30 d'abril a Santa Coloma de Farners, a les 19h
1 de maig a l'Auditori de Girona, a les 19h.

Pensaments inconnexes - XCV -

2011-04-19T23:06:00.000+02:00

De anar i, sense esperar-ho, trobar-se...

Recórrer 1200 quilòmetres.

Tombar una cantonada aturada en el temps. En un temps on existies i potser vas existir, i trobar-te esperant-me:

I en retrobar-te, vell amic, tornar a obrir els ulls, i somniant, sobtadament, trobar-me:

Venezia, abril - 2011

Pensaments inconnexes - XCIV -

2011-04-11T08:36:00.002+02:00

De mans i ulls...

Ha nascut un nou blog Mans manyagues.

I això m'ha fet pensar en la importància de les mans.

Mans generadores de carícies, de plaer.

Mans que donen recolzament, suport. Que bressolen. Que consolen.

Mans que acompanyen...

Mans que estimen. Que dibuixen sentiments a la pell.

Mans de silencis o plenes de solitud.

Tant se val siguin grans o petites. Aspres o suaus. Les mans transmeten molt més, més enllà de la seva aparença o estat.

Com els ulls. Com les mirades.

M'atreviria a dir que, les mans, "actuaran", es comportaran, així com sigui l'esguard de la persona.

No heu conegut mai mans tímides? rialleres? entremaliades? melangioses? absents?

Mans enyorades...

Ja us ho vaig explicar al seu dia. Em penedeixo de no haver fet fotos a les mans dels pares. Malgrat el seu tacte és ben viu a la meva pell, perquè vaig tenir la sort acaronar-les força els darrers temps.

Aquestes mans manyagues, han despertat el record de totes les mans que he conegut i han sigut importants per a mi...

Gràcies, Cinc dits! Llarga i prospera vida al blog!

Pensaments inconnexes - XCIII -

2011-03-01T01:19:00.003+01:00

De com un A CODA es torna DA CAPO AD LIBITUM
(o que bé que es pot posar el II Sopar Blogger)

Fa un temps que ho anava rumiant: 5 anys a la blogosfera, dos blogs. De vegades aquella necessitat imperiosa de penjar alguna cosa.

Al Lloc cada vegada menys paraules i més fotos...

Potser començava a ser hora de fer mutis, fos en negre, i final. Ja ens trobaríem el 2015, seguint la proposta de Roda el món i torna al bloc.

Però sorgeix la convocatòria del sopar. I és temptador.

Es fa difícil deixar passar l'oportunitat de conèixer persones que fa temps que segueixes. Algunes de les quals, sense cap més relació que aquest mitjà en el que esteu llegint ara, m'han donat més suport, tendresa, dolçor en moments durs que d'altres relacions més "reals".

Així doncs, sobreposant-me a la meva "associalitat", timidesa i vergonya (si coi! no rieu ara, perquè ho sóc de tímid i vergonyós! a cabassos!! serà possible...) vaig decidir apuntar-me.

I ara sé que és de les millors decisions que he pres en els darrers temps.

Arribar i trobar somriures que no desapareixeran tot el llarg de la nit. Il.lusió als esguards, clars, nets.

De vegades trobar aquella mirada dels nens el matí de Nadal o Reis...

Saber que estàs carregant bateries per temps i temps. Que això potser "l'inici d'una gran amistat" ;¬)

Segurament podria trobar cançons més serioses, amb una lletra més profunda.

Però us puc ben assegurar que vaig sortir del sopar amb aquesta donant voltes pel cap

I és que mirant-vos, quina altre cosa es pot arribar a pensar, a sentir?

(aquesta foto em vaig oblidar d'enviar-la, si algú la vol, ja sabeu...)

Sou genials. I sols tinc paraules d'agraïment per cada un de vosaltres. Més enllà de l'organització, el lloc, el cd, les croquetes...

El caliu, les ganes de ser-hi, de trobar-se bé, no es pot improvisar. Surt de dins.

I els dins de tots i cada un de vosaltres és molt gran.

Gràcies companys.

Com diria un amic comú amb Kika: "Long Live and Prosper"

Quan repetim? ;¬)

Una abraçada immensa.

Uns petons dolços.

Pensaments inconnexes - XCII -

2011-02-18T08:46:00.001+01:00

De incultura i vergonya...

http://www.vilaweb.cat/

Segurament sols podran ser mentre aconsegueixin que la gent no conegui altres opcions, no escolti altres veus (tal vegada ni les seves pròpies)...

La seva por ha de ser la nostra raó.

HI HA GENT A LA QUE NO LI AGRADA QUE ES PARLE, S'ESCRIGA O ES PENSE EN CATALÀ.
ÉS LA MATEIXA GENT A LA QUE NO LI AGRADA QUE ES PARLE, S'ESCRIGA O ES PENSE.

O. Montllor

Pensaments inconnexes - XCI -

2011-02-15T17:10:00.000+01:00

De desconnexions (neuronals) totals...

Encara no sabia el perquè de l’imatge d’uns llavis amb gust de regalèssia. I quina mena de regalèssia? D’aquella d’arrel? O potser més aviat pega dolça?

Ara no podia recordar on, o qui, de la pega dolça, deien “estrep”. Tal vegada era degut a la popularització d’alguna marca comercial. Com “bamba”, “cel.lo”, “tirita”...

Havia besat mai uns llavis amb gust de regalèssia?. Si recordava una boca amb gust a caramel multi-fruites (sense sucre).

Per què no “de mel”? Massa vist. De cirera? No. No li agradava l’imatge associada de llavis carregats de carmí vermell.

El cas és que ja portava uns quants dies amb aquesta imatge al cap. I no sabia que fer amb ella.

Si hagués sigut escriptor de contes... O poeta!. Quines meravelloses i encisadores imatges podia arribar a escriure.

Però ell es dedicava a recopilar fets. Dades rellevants d’algú. Fites personals.

I escriure obituaris....

Pensaments inconnexes - XC -

2011-01-24T00:00:00.002+01:00

De teatre (i del bo...)

Si tal i com es comença l'any és la premonició de com serà la resta, puc dir que, a hores d'ara, se'm presenta un any força mogut.

Dia 1: Agost. TNC.

Quasi 4 hores d'obra més dues pauses de 15 i 20 minuts. I tots els dies el teatre ple a vessar.

Un repartiment d'actors impressionant. Poderosos. Creibles.

Uns personatges interpretats amb força.

Però l'Anna Lizaran i l'Emma Vilarasau omplen tot l'escenari.

Tenen llum pròpia. Estan un pas més enllà.

Diuen que la reposaran la propera temporada.

Si podeu, no us la perdeu. És magnifica.

Ah! L'Albert Om i la Bibiana Ballbé entre el públic...

Dia 20. Celebració. Lliure de Gràcia.

Una comèdia realísticament àcida o, si ho preferiu, àcidament realista.

Sabeu allò de: "La realitat es troba en boca dels nens, els bojos i els borratxos"?

Una escenografia efectista i aconseguida.

Una interpretació brillant.

Molt recomanable.

Dia 21. Corella Ballet. Teatre Tívoli.

Vull ser sincer. Del ballet clàssic reconec el mèrit de la tècnica, de l'esforç per la sincronització... però em diu molt poc. Sempre el veig "igual". Les mateixes posicions, encaixades, amb més gran o menor encert en una música d'un compositor, generalment, clàssic.

D'aquí que, dels quatre números de l'espectacle, el primer, "Suite de Raymonda", em deixés relativament fred.

Però aquí s'acaba la meva fredor i escepticisme:

"FOR 4", per quatre ballarins solistes, amb música de Schubert ("La Mort i la Donzella"), cautiva.

"SOLEÁ", Pas à Deux, que ballen els germans Corella, amb coreografia de María Pagés, emociona, et corprèn i et guanya "per la causa". Carmen sembla que leviti. Balla de puntes al ritme del zapateado de la Pagés. L'Àngel és pura força.

El teatre, dempeus, ovaciona als germans.

"DGV: Danse à Grand Vitesse", la companyia ballant al ritme de la música que en Michael Nyman va escriure per encàrrec de la SNCF, per commemorar el viatge inaugural del TGV de la línia que uneix Lille i Paris. L'obra es va dir MGV: Musique à grand vitesse i Christopher Wheeldon la va convertir en ballet pel Royal Ballet de Londres.

Et quedes aclaparat, vençut, retut davant la bellesa, professionalitat i poder d'aquesta companyia.

Sols són 9 dies. Si us agrada la dansa, crec que no ho podeu deixar perdre.

Dia 22. L'Arquitecte. Lliure de Montjuïc.

Quasi una tragèdia grega.

Boníssima.

Una altre visió de les relacions humanes. De la seva complexitat.

De les seves solituds, misèries i silencis.

De com es pot desmuntar allò que creiem que teníem controlat i era inamovible.

Brutal.

No m'importaria tornar a veure-la.

Uf! I no us vaig parlar de Joan Maragall, la llei d'amor, de Carles Guillén i Joan Ollé... Potser en un altre moment.

Però m'agrada molt que, el TNC, porti tres temporades començant amb espectacles dedicats a poetes catalans.

Pensaments inconnexes - LXXXIX -

2010-12-23T09:20:00.001+01:00

De ignomínies, enveges, estultícies, incultura i altres incomprensions...

Vivim obligats, incrustats, entre uns veïns que entenen millor la violència que la intel·ligència.

On el pes de tres és superior al de milers.
On el nivell cultural el donen les cadenes privades de televisió.
On una dona, curta d'estudis, es la princesa del poble i heroïna nacional...
On està millor vist escarnir que raonar...

La meva avia paterna va néixer al barri de Triana.
El meu avi patern a Linares.
La meva família per part de mare venen de Ripoll i rodalies.

Ens han declarat una guerra injusta, mesquina i oportunista.
Si despistem al país amb el problema català, la gent estarà distreta dels realment importants.

Vergonya...

Pensaments inconnexes - LXXXVIII - (editat)

2010-12-13T22:10:00.000+01:00

I dissabte va ser la nit...

(La foto NO és meva, sinó del fotògraf oficial i del qual no sé el nom, però que diria que portava una Canon 5D MarkII.

Per tant el copyright és seu. La foto està agafada del web de la RCOC)

Aquí podreu sentir un fragment

Pel que em va explicar, no van tenir temps de fer cap assaig general.

Ahir vespre doncs, sobre l'escenari i davant el públic, va ser el primer cop que tocaven tota l'opera (sense els recitatius, sols les àries), tots junts, i d'una tacada.

Si algú ho va poder sentir per Catalunya Música crec que pot coincidir amb mi: Va sonar fantàsticament bé.

Unes veus impressionants: 4 sopranos i 2 tenors d'un gran nivell tècnic i amb molt de color. I, sense ser un expert ni un entès, diria que amb colors diferents.
Especialment les sopranos: coreana, búlgara, danesa i italiana.

Podeu trobar "tubes" (crec) de tots. I ja veureu el que vull dir.

I si a algú li espanta l'adjectiu barroc, us puc ben assegurar que és una música fàcil d'escoltar. Molt agraïda.

Tampoc us enganyaré. Tota l'òpera són 3 hores. Com un Wagner. I la part "més durà" són els recitatius amb el continuu.

Però, independentment de "l'amor i orgull de pare", va ser una vetllada preciosa.
Amb una gran música.
Amb una interpretació que va encisar als assistents. I el públic es va avocar amb els musics i cantants, d'una manera que els va sorprendre i emocionar.

Ah! I sense nervis...

Pensaments inconnexes - LXXXVII -

2010-12-10T11:03:00.003+01:00

De demà serà el dia....

Demà s'estrenarà "professionalment" en viu.
Les sessions de gravació dels CD's ja estan finalitzades o quasi.
És una òpera barroca i els timpanis, com el metall, no tenen gaire paper (si no recordo malament 7 moviments de 67).

Però l'han vingut a buscar per substituir la timpani titular. I és una experiència. I currículum. (tot just ha començat aquest any Grau Superior al Liceu).

Demà, a la sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona, la versió concert de l'òpera Sesostri de Domènec Terradellas, a càrrec de la Reial Companyia d'Òpera de Cambra.

Estic parlant del mateix que, a la foto de l'entrada anterior, és al centre de l'imatge, dalt de tot, amb els mallets alçats.

(i estem un xic dels nervis...)

Pensaments inconnexes - LXXXVI -

2010-10-20T00:31:00.002+02:00

De Cultura i oportunitats al jovent, no rima amb poder, sembla que tampoc amb (algunes) esquerres i quasi res en aquest país...

(si feu clic aquí la podreu veure més gran)

Aquesta potser de les darreres fotos fetes a la JONC Alevins. Per qui no ho sàpiga la JONC és la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, que porta en actiu des del 1993.

Doncs bé. Sembla que, degut a la crisi que ens afecta, el govern d'aquest gloriós país nostre, que és capaç d'aprovar una subvenció per aquesta generació "ni-ni" (un altre invent dels veins), ha decidit que la JONC sigui absorbida per l'ESMUC (Escola Superior de Musica de Catalunya). Aquí el link a la noticia

El rebombori muntat és gran. Hi ha un grup al Facebook que es diu "Salvem la JONC". Estan recollint signatures. Van fer un concert a la plaça Sant Jaume. Aparèixer als Matins de TV3, amb en Cuní. Les AMPA de Conservatoris i Escoles de música de Catalunya estan elaborant un escrit conjunt.

Es pot trobar el suport en blogs com el gat pentino 1, 2. (no deixeu de seguir, si us interessa, els enllaços associats en aquestes planes)

De l'Associación de Española de Jovenes Orquestas:

De Joventuts Musicals de Catalunya

De la Asociación Española de Orquestas Sinfónicas

I algun més que em descuido.

La situació és indignant, incomprensible. Segurament és més fàcil portar músics de fora que formar-los aquí.
Si llegiu el blog al que us he fet referència, comprovareu que, entrar a la JONC no és gens fàcil.
Curs a curs, les noies i els nois es presenten a proves d'accés d'un nivell força alt.

El dia 21 d'Octubre es farà una concentració, de 8:30 a 9:30 del matí, davant del Departament d'Educació, C/ Via Augusta, 226.
És el dia en que es reuneixen els patrons de la JONC, l'ESMUC i la Conselleria.

Els nostres joves també hauran de perdre aquesta batalla?

Cada dia que passa perdo més la fe en tots els polítics. Siguin del signe que sigui.

Decididament Cultura no rima amb poder. Ni amb política. Ni amb aquest país...

PS. El proper post prometo parlar del llibre d'Arare & Co., i de records que em van venir, un dia de pluja, al passar per davant d'un concessionari de maquinaria pesant d'obres.

Pensaments inconnexes (C@ts)

2010-10-13T09:41:00.001+02:00

De C@ts...

Gràcies...

A qui ho organitzeu. A qui va pensar en mi per nominar-me. A qui m'ha votat. A la guanyadora que, per damunt de qualsevol altre cosa, és "la meva més millor amiga de l'ànima".

Permeteu que escrigui en aquesta casa, i no al lloc, aquestes línies d'agraïment sincer, ni que sigui per la pedanteria de no voler "trencar l'estil" del Lloc.

El premi, però, està penjat des d'ahir al vespre al blog.

És un orgull tenir-lo. Esperona.

I pressiona per no decebre, per no decebre-us.

A tots els que teniu a bé passejar per casa.

Gràcies.
De tot cor.

Sou una canya...

Pensaments inconnexes - LXXXV -

2010-09-15T10:35:00.001+02:00

De drets de còpia o, simplement, fer menció de l'autoria original o reconèixer de qui és l'idea... ,

(poden els ajuntaments ser "manters"?)

Cercant les dades sobre un concert en el que participarà el meu fill, al web de l'Ajuntament de Sant Cugat, a la pàgina de l'Agenda del mes de setembre i a l'entrada corresponent a l'11, em trobo un dibuix que em sona.

Veig que hi ha un enllaç per baixar un document pdf. El descarrego i, quina sorpresa!!!

Us sona d'alguna cosa?
Si voleu, podem jugar a les 7 diferencies:

És força lleig que algú d'una Administració Pública, que vetllen pels drets d'(alguns) autors, cregui que, qualsevol cosa que es trobi a Internet és factible de ser plagiat, adaptat, utilitzat, sense cap mena de reconeixement.

No sé si Carme està al corrent del fet, o si li van demanar permís. Però seria d'estranyar, ja que al document de l'ajuntament no es fa cap menció.

Quina manera de donar exemple!!!

I qui sap quantes imatges, o escrits, nostres circularan per aquest món per a profit de tercers, sense saber-ho.
Tot i que, a mi, m'han demanat permís un parell de vegades per fer servir alguna de les meves fotos de flickr. Sempre de franc, però citant la procedència.

Mira, no guanyes un euro, però fa gràcia (i l'autoestima pujaaaaa...!!!!) saber que algú que no coneixes de res s'ha fixat, o ha trobat, la teva "obra" i li sembla "aprofitable".

País!

Pensaments inconnexes - LXXXIV -

2010-09-14T07:59:00.001+02:00

De espirals i altres complexitats del temps...

El pare em va dir que, fins els 18 anys, el temps semblava que passava lent. Que et semblava que et costava créixer. Però que a partir d'aquesta edat tot anava molt més de pressa.

No el vaig fer gaire cas. Això m'ho va dir ahir o abans d'ahir, quan jo tot just tenia 10 o 12 anys.

Avui ja fa estona que pentino 50.

Torna a ser setembre. I 14.

I d'aquí no res farà 2 anys que estava abraçant-te.

I és una putada que continuï treballant aquí, perquè no em permet que "se'm passi".

Avui he arribat més d'hora que de costum. I he mirat amunt.

He tancat els ulls i, com sempre, he pogut sentir la teva veu. La recordo perfectament, encara. L'entonació, el timbre.

I els ulls.

Et trobo a faltar.
Et trobem a faltar.

Us trobem a faltar.

Una bosseta de petons dolços, mama.
Una bosseta de petons dolços, papa.

Unes abraçades infinites.

Us estimem...

Pensaments inconnexes - LXXXIII -

2010-09-09T11:10:00.001+02:00

De muntanyes, mars, espais i altres llocs on ser...

Necessito el mar.
No sabria, no podria viure terra endins. Amb molts quilòmetres separant-me d'ell.

Ara el tinc a vint minuts. I, malgrat no sigui el millor exponent, sé que hi és. I també sé que amb una o dues hores màxim puc retrobar-lo un xic més ell.

Més sencer.

(Los Escullos - Cabo de Gata - Almería)

Està clar que la meravella que encara hem pogut trobar al Cabo de Gata ja és una mica més difícil al nostre país.

Però malgrat aquesta recarrega que ha suposat quasi dues setmanes a tocar de l'aigua, no ha sigut allà on m'he sentit diferent i en pau amb mi mateix.

He (re)descobert que, calçar-me unes botes, trescar com les cabres, envoltar-me de les remors del silenci, és el que em fa feliç.

(Llac de Malniu - Meranges - La Cerdanya)

Una felicitat inexplicable. Folla. Una sensació de benestar que ratlla l'incomprensible.
Sentir-se petit. Respirar tots els blaus, verds, blancs.

Compassar els batecs del cor al ritme de rierols o dels murmuris de l'herba.
Fruir d'esquellots com de la millor simfonia.

Somriure per l'únic fet de ser-hi, malgrat intrús, en un entorn que et posa al lloc.
On no ets res. On el temps val el que una alenada o el vol d'una papallona.

On ni el genoll, ni la ciàtica, ni l'esquena, malgrat carregar la bossa amb les càmeres i objectius, s'han queixat o han aparegut...

No hagués tornat.

I no és una frase feta.

Pensaments inconnexes - LXXXII -

2010-07-08T00:36:00.000+02:00

De somnis necessaris...

Perquè de somnis també es viu i és necessari viure-hi...

Pensaments inconnexes - LXXXI -

2010-06-10T15:46:00.004+02:00

De fotos, de música...

II Concurs de Fotografia. Fins el 7 de Juliol!!!

"Déjà té la mà too much strong dona" Barbollaire dixit

Encara no has enviat res?

___________________________________________________

Ahir vespre concert de Jorge Drexler a l'Auditori i dintre del 21 Festival de Guitarra. Presentava el seu disc "Amar la Trama".

Ple a vessar d'un públic entregat. I és que, els tres cops que l'he vist en viu, no m'ha decebut mai. Té empatia amb el públic. I això els músics ho noten i frueixen tocant.

Va aparèixer acompanyat d'un grup format per una secció de vent (Saxo tenor, trompeta i trombó), bateria-percussionista, baix, percussionista (cajón, marimba, bombo, veus)-guitarra i un multi-instrumentista (teclat, dulcimer, marimba, glokenspiel, caixa, efectes i pre-gravats, theremin, baix, steel,...).

L'ovació sols sortir als escenari els va deixar descol·locats.No s'ho esperaven.

Però anem a pams. Abans va haver una telonera. "La Shica". Cantant i ballant coples. Folklorica. Amb gràcia i art. Acompanyada d'un guitarrista, un percussionista al cajón i un reproductor de CD's. Va al.lucinar quan l'Auditori li va fer els coros a la "Bien Pagá".

I després en Drexler. Un so compacte. Fent versions de les seves cançons amb nous arranjaments, ritmes... I l'Auditori cantant.

Ell deixant-se portar i fruint. Cantant cançons (sembla) fora de la track-list oficial. I podria ser cert, perquè d'algunes no recordava tota la lletra.

Deixa als seus músics esperant els acords d'entrada a un tema, mentre ell arrenca amb una cançó en català.

Parla amb el públic. comenta que és una nit màgica. Amb sorpreses. Els tècnics preparen un micro mentre explica que va escriure una cançó pensant en una veu de dona molt especifica.

El tema: "Toque de queda". I presenta i apareix a l'escenari Leonor Watling, veu de Marlango i companya d'en Drexler.

I a partir d'aquí tot va ser una festa. Dos bisos. I la gent dempeus, sense marxar.

Fa sortir un grup de camdombe uruguaià (no confondre amb camdomblé). Percussió en esta pur.

I per acabar tots a l'escenari canten "Volando voy" de Kiko Veneno. La Shica cantant i ballant, Watling fent cors i a la marimba.

El concert havia començat a les 21:00h.

Trepitjàvem el carrer a 1/4 d'1 de la matinada... 3 hores, que van passar, volant.

Ah! i com que per ahir estava tot venut, avui repeteix concert.

Pensaments inconnexes - LXXX -

2010-06-08T10:35:00.006+02:00

D'una tarda de somriures, sol, fotos... i càmera nova...

És una forma com un altre de relaxar-se...

Fer festa una tarda. Quedar. Sortir a passejar per Barcelona. Fer fotos.

Si tens la sort que, a més a més, és Corpus, ja tens clar on aniran a petar les teves (meves, nostres...) passes.

(Palau del Lloctinent - BCN)

De primer, una volta ràpida pels llocs. Aprofitant la tranquil·litat de l'hora de dinar per fer les fotos a les fonts.

(Casa de l'Ardiaca - BCN)

Més tard, ser afortunat i trobar-me envoltat de somriures i ganes de passar una bona estona.

(Tete, Imma, Fanal Blau - Claustre de la Catedral)

Gràcies, noies, per una tarda tant fantàstica!
Ho hem de repetir!

________________________________

Com ja sabeu, perquè ho va explicar aquí Fanal Blau, al maig vaig fer anys:

Els meus germans, coneixedors de la meva passió per la fotografia, van decidir regalar-me una càmera petita que pogués portar a totes bandes.

I es van decidir per una de darrera tecnologia!

Exactament, aquesta:

Una canya!! No pesa, parla...

Però alguna cosa no he acabat de llegir bé del manual, perquè cada vegada que faig una foto em surt això:

No sé. Potser hauré de demanar el tiquet i anar a la casa que m'expliquin ben bé que em passa. si és un problema dels ISO, la velocitat, el diafragma o el balanç de blancs....

Un cop més gràcies! Sou una canya! (i les fotos estan moooooooooooooooooolt bé)

(Ah! el de la foto de la samarreta també sóc jo!)

Pensaments inconnexes - LXXIX -

2010-05-17T09:53:00.003+02:00

De dates, silencis, flors i somriures...

Des de la darrera vegada que vaig entrar a les Cambres han passat força coses.

He (hem) tingut que pujar a Collserola dues vegades en 15 dies. Una inesperada. L'altre "més prevista". Però com sempre, et descol·loca. O, millor dit, posa les coses al seu lloc i tornes donar valor a allò que realement s'ho val.

Dijous vaig canviar els dos dígits.
Vam aprofitar les colònies del petit per agafar festa. És genial moure's en un dia feiner i anar a llocs, normalment plens, i poder fruir d'una calma quasi desconeguda.

Un dia de vent, pluja, fred, neu. Envoltats de muntanyes. Un dia quasi perfecte (no exagerarem tampoc!)

Gràcies a tots pels mails, missatges. Gràcies per haver pensat en mi, fins i tot aquells que no creia que ho fessin.

Heu fet que em sentis molt estimat.

Dissabte, sense tenir-ho planificat i sense temps per poder avisar ningú, vaig pujar al Temps de Flors.
Girona, com sempre, té aquella màgia que encisa, malgrat la gent pels carrers.

Com el só d'aquelles mosques-picarols. És un dring que m'omple.

Però el més genial és enviar un sms i tenir la sort de compartir una hora amb la posseïdora d'aquella mirada garrotxina tant especial i, pel mateix fet, conèixer al gran Pd40 (i família).

En tornant, unes 300 fotos i una festa sorpresa...

I ahir, un dinar amb els germans i el retrobament, després de dos anys a Xina, amb Júlia.

Es podria haver demanat alguna cosa més?

Ah, si... Que el Barça guanyés la Lliga... ;¬P!

Pensaments inconnexes - LXXVIII -

2010-04-23T00:10:00.002+02:00

De premis blogaires... (però no hi ha millor premi que la dolcesa)

Cris de V/N.... Vist i No Vist m'ha regalat un altre pom de dolçor. Des de que ens vam trobar per aquest carrers de la blogosfera, sempre, sempre, m'ha honorat amb un mot tendre. Amb unes paraules plenes d'un sentiment que, un descobreix a casa seva.

Posseïdora d'una mirada singular, les seves fotografies i els seus apunts, sempre t'aporten alguna cosa. Fins i tot els dies que pot semblar més "trivial".

Dons heus ací que, aquesta dona d'ulls maragda, ha tingut a bé concedir-me el premi identificat per l'imatge de dalt.
De fet, me'l concedeix pel Lloc, no per les Cambres. Però en un acte d'orgull i per no trencar, la que crec, harmonia de la meva casa principal, faig esment i reconeixement aquí.

(espero em perdonis...)

Com tots el premis, hi han unes normes a seguir que són:

1. Publicar les regles.
2. Posar en dubte les regles i acabar fent el que es desitja: No sóc de seguir memes i premis, però no podia rebutjar una distinció atorgada per tu, que sempre em mimes.
3. Entregar-lo a les persones que ho mereixin, segons el vostre criteri. M'ho temia, però crec que ho tinc clar, esperant que, donat el poc nombre de nominats possibles, ningú s'empipi.

- Joana, de Llum de Dona. Si existeix un blog elegant i sensorial, és el seu. I malgrat no sempre ens deixem sentir, crec que tant un com l'altre ens sabem.
- Carme, de col.lecció de moments per, per... per tot. Per res. Pels dibuixos, pels haikus. Per tot el que s'endevina. Per tota la dolcesa que, qui hem tingut la sort de tractar-la, hem vist que traspua el seu esguard.
- Fanal Blau, de A la Llum d'un fanalet. Per més de 30 anys d'AMISTAT. Per tenir un blog ple de màgia, per fer unes fotos genials, magrat no s'ho cregui.

4. Informar amb un comentari als blocs escollits.
5. Escriure al vostre bloc 5 coses que us agradin: Estimar, viure, la música, la fotografia, la mirada dels nens.

Gràcies Cris, de tot cor.

Pensaments inconnexes - LXXVII -

2010-04-15T10:01:00.006+02:00

De matins de primavera i nits de teatre...

Fa olor a primavera. Curiosament net.
Surto a la Rambla. El terra comença a espurnejar-se de gotes imperceptibles. Davant meu, una noia vestint colors clars, es protegeix sota un enorme paraigua vermell.
L’únic obert a tot el carrer.

Fa de bon caminar aquest matí.

“Climbing up on Solsbury Hill
I could see the city light
Wind was blowing, time stood still
Eagle flew out of the night
He was something to observe
Came in close, I heard a voice
Standing stretching every nerve
Had to listen had no choice
I did not believe the information
I just had to trust imagination
My heart going boom boom boom
"Son," he said "Grab your things,
I've come to take you home."”

La música em fa somriure. Continua sent una cançó que m’alegra el dia.
Sense adonar-me gaire, ajusto el pas al ritme.
Els dits tamborinegen la bossa. La gent em mira. Somric.

“To keep in silence I resigned
My friends would think I was a nut
Turning water into wine
Open doors would soon be shut
So I went from day to day
Tho' my life was in a rut
"Till I thought of what I'd say
Which connection I should cut
I was feeling part of the scenery
I walked right out of the machinery
My heart going boom boom boom
"Hey" he said "Grab your things
I've come to take you home."“

Giro pel carrer de la Font Nova.
Una dona apressada, s’amaga sota un altra paraigua de color verd poma.
El temps i l’edat posen les coses al seu lloc? Ens donen el just valor de tot?

Penso en companys perfectament preparats per la feina que fan. Amb una formació de “ciències”... I que no han sentit parlar, ni molt menys llegit, “El Petit Princep”.
- Buf. El vaig obrir a l’Insti i em va semblar un rollo. No vaig passar de la segona pàgina.

Escolto les converses. Són de edats semblants. Quasi tots casats o en parella i amb fills. Ni una referència, mai, a un llibre, a una música.
De tant en tant a alguna pel•lícula, generalment, baixada.

“When illusion spin her net
I'm never where I want to be
And liberty she pirouette
When I think that I am free
Watched by empty silhouettes
Who close their eyes but still can see
No one taught them etiquette
I will show another me
Today I don't need a replacement
I'll tell them what the smile on my face meant
My heart going boom boom boom
"Hey" I said "You can keep my things,
They've come to take me home."”

Increïblement, dos ànecs, fan una becaina al petit estany del parc de l’hospital. Un sembla ben jove amb el plomatge marró. Potser estava cansat del seu primer vol. L’acompanya un de coll verd. Potser el pare. O, tal vegada, és una femella. I el motiu de descansar, tant aprop del riu on acostumen a niuar, és un altre.

S’obre el dia i el sol llueix, rebotant llum contra façanes i finestres.

El soroll dels cotxes queda esmorteït pels auriculars.

Miro per la finestra d‘on sóc. Hi ha una figuera a l’altra banda. Les fulles i, el que sembla, els primers fruits creixen d’un dia per un altre.

Més enllà hi ha tot de somriures, mirades, paisatges, paraules, fotografies, persones, somnis... per viure.

__________________

Ahir a la nit, pre-estrena de Nit de Reis. Comèdia de Shakespeare al Teatre Nacional.

Un gran repartiment on destaquen:

Isaac Alcayde, Sílvia Bel, Mercè Comes, Carles Martínez, Pep Anton Muñoz (fent de bufó i cantant com no recordo haver-lo sentit des dels temps de La botiga dels Horrors al Victoria amb l’Àngels Gonyalons), Quimet Pla, Pep Planas, Manel Sans, Lluís Soler i Anna Ycobalzeta.

Escenografia senzilla però efectiva.

Música en viu original de Lluís Vidal, interpretada per cinc músics:

Lluís Vidal, piano,

Pere Bardagí, violí

Narcís Vidal, guitarra

Pau Valls, trompa

Àngel Pereira, percussió.

Molt i molt recomanable!

Sobre aquesta obra s'ha escrit:

"Nit de Reis, que forma amb Al vostre gust i Somni d’una nit d’estiu la tríada de comèdies més representades de William Shakespeare, és probablement la peça còmica més perfecta de totes les que va escriure, tant per la forma, amb una estructura rodona, com per la temàtica, perquè per primer cop el geni anglès decideix anar més enllà de les convencions de la comèdia i hi introdueix personatges i trames que superen el gènere.

Una comèdia que, com afirmen els estudiosos de Shakespeare, no només resulta una peça d’orfebreria com a artefacte teatral, sinó que també navega amb sagacitat per l’univers de l’ésser humà, construït a través d’amors, d’il·lusions i d’enganys (fins i tot d’autoenganys). Nit de Reis, en fi, és una peça que captiva, que sedueix i que enriqueix a través de l’art la nostra experiència de la vida"

(Serveis educatius del TNC)

I a les notes del programa de mà:

"Nit de Reis és una comèdia sobre la dolce vita. A Il·líria, el mític país on Shakespeare situa la que diuen que és, potser, la seva comèdia més perfecta, sembla que ningú necessiti treballar per satisfer les necessitats vitals bàsiques. És per això que hi imperen la sensualitat, el desig i, és clar, l’amor. Però com que el goig gairebé mai és complet, a cada cantonada ens esperen el desencís, l’amargor, el patiment i, fins i tot, la crueltat i la violència.

A Nit de Reis gairebé tothom està boig. Uns estan bojos d’amor: són els que saben mirar cap endins i parlar en vers. I dic que miren cap endins perquè cap enfora hi miren ben poc. És com si qui estima es fabriqués l’objecte de desig a la seva mida, prescindint de les evidències que imposa la realitat. I com si l’ésser estimat estigués massa enfeinat estimant-ne un altre, que tampoc l’estima a ell, per adonar-se que hi ha algú que l’estima… Els altres, els que no saben cultivar l’esperit o no hi estan interessats, es dediquen a menjar, beure i fer-se unes bromes que ens resulten tan divertides com terribles. Potser l’únic amb una mica de seny és, paradoxalment, qui no n’hauria de tenir: el bufó Feste. És com si estigués avorrit d’aquesta guilladura que impera a Il·líria i fos aquí per fer-nos saber que si la saviesa es converteix en una bufonada, la bufonada esdevé una forma de saviesa.

Nit de Reis és una comèdia romàntica i sentimental, sí, però també és una farsa vital i esbojarrada. I no sé si mai havia vist aquests gèneres tan ben combinats! El mateix subtítol de l’obra, El que vulgueu, ja ens avisa que no hi busquem cap coherència. És com si la barreja d’estils fos una metàfora o un reflex de la imatge caòtica del món. El savi Peter Brook diu que el poeta isabelí tenia un peu al fang, un ull a les estrelles i una daga a la mà. Doncs… això.

Benvinguts a Il·líria, un país on tothom parla d’amor (en vers, of course!), un territori arriscat, un país de bojos, un país on tot és possible.

Josep Maria Mestres (director)"

Ah! I el 9 de Juny a les 21h, Jorge Drexler a l’Auditori. Ens vam assabentar, de casualitat, ahir i, aprofitant que hi érem al costat, vam comprar les entrades.

Pensaments inconnexes - LXXVI -

2010-04-04T01:21:00.002+02:00

De llocs d'infantesa i joventut i records...

Avui, aquest matí, teníem ganes de caminar una estona. Ens hem apropat al abaixador de Vallvidrera i, des de l'àrea de Sta. Maria de Vallvidrera hem agafat el camí de la Budallera.

Tota Collserola està força "trinxada" degut a les nevades, hi han molts arbres caiguts i tallats. Però els camins són nets.

Total pujant i pujant ens hem arribat fins el Tibidabo.
I quina ha sigut la sorpresa al veure que, l'accés al Parc, és de franc. De nou de franc!

Hi havia força gent a les taquilles per comprar la polsera que dona accés a les atraccions. Però també força passejant.

I, aleshores, la ment traïdora, m'ha portat un munt de records.

Tramvia, funicular, passeig pel Parc, pujar a alguna atracció (ja no hi és l'antiga muntanya russa), de la mà dels pares.

Molts anys després recordo una tarde-vespre del 81. Per la megafonia sonava, sense parar, el que diria va ser l'únic èxit d'un grup de Nova Zelanda anomenat Mi-Sex: "Computer Game".
Mentre tant, asseguts en una taula i fent-la petar de moltes coses, veiem els llums de la ciutat (ho recordes, Fanalet?)

Tornar a passar per davant del centre emissor de EAJ-1 i tots aquells camins que, malgrat tot, conserven aquell aire una mica passat de moda o potser, simplement, més humà, més senzill, ho he considerat un luxe.

El Parc s'ha anat omplint de famílies carregades amb motxilles, neveres i canalla... Com sempre.

I, aleshores, hem tornat. Fruint de les remors d'un bosc un xic malmès, però força tranquil i poc transitat avui.

Pensaments inconnexes - LXXV - (...Et vaig veure al cafè...)

2010-03-30T11:12:00.003+02:00

Et vaig veure al cafè. Aquell cafè nou, de parets blaves, adossat al mercat que hi ha a la plaça. Portaves la càmera nova i la il·lusió als ulls. Era d’hora. Esmorzaves per agafar forces. Seria un matí de caminades lentes, recorreguts llargs i mirades intenses.
Et vaig imaginar com en un matí de Reis. La joguina desitjada a les mans.

Algú va obrir la porta. Aleshores et vas adonar que jo era fora. Somrient-me, vas buidar el got. Just quan et feia una foto.

Quan sortires del cafè de parets blaves, com els teus ulls, el dia s’il·luminà, còmplice.

Aportació al projecte literari col·lectiu lletrAtura del blog Ad'Art amb un relat amb 100 paraules.

Pensaments inconnexes - LXXIV -

2010-03-06T14:11:00.000+01:00

Revival 70's

En Jesús Maria Tibau fa una nova proposta, especialment difícil per mi. Un revival dels 70's.

Música que m'ha marcat?
Molta. Tota.
Però us deixo dos exemples molt clars.

Jo volia escriure lletres i poemes com ells.

Pensaments inconnexes - LXXIII -

2010-01-17T18:37:00.000+01:00

De un any i un dia...

Ahir, dissabte, va fer un any...

I tant sobtadament com vas marxar, ha passat aquest any.

Em penedeixo de no haver fet fotos de les teves mans. Com tampoc les vaig fer de la mare. Sols de les mans.
Giro el cap i us veig amb en aquella foto amb els nois, a casa vostra. L'Albert, tot just tindria un any. I d'aquí no res en farà onze.

Arnau, per fi, s'està traient el carnet de conduir. Ja està fent les pràctiques.
Miquel continua passant estones al seu món paral.lel i les seves percussions. Per ara continua amb notes de crack! Xssssst! té novia. Toca l'oboè i sembla molt bona noia.
I Albert... Bé, li està posant un morro a tot que ja li val... Continua amb el clarinet. Practicant poc a casa i traient bones notes al Conservatori...

Ja ho veus, ja ho veieu, si tot continua així podrem fer trios de vent fusta i percussió.

Et puc demanar un favor?. Fes que no t'oblidi, no us oblidi.

Un petó ben dolç, papa
Un petó ben dolç, mama.

Una abraçada infinita

Pensaments inconnexes - LXXII -

2010-01-15T14:36:00.005+01:00

De Relats Conjunts, i pluges i taxis i ...

(Demanant un taxi Lisbeth Firmin 2004, és una altre proposta de Relats Conjunts)

Plou!
Sols em faltava això! No me quedarà més remei que agafar un taxi, perquè ni pensar d’anar amb metro en aquesta situació.
Per què quan plou i he d’agafar un taxi, sempre em ve al cap “Taxi Driver”?

(Tema de Taxi Driver / Bernard Herrman)

Serà per què la darrera vegada que en vaig agafar un era un Seat 1500?

Serà per què, en realitat, penso en “Blade Runner” però aleshores no se com quadrar aquest relat?

Serà pels instints assassins tant desenvolupats que tinc en aquest moments?

(Mmmmhhhh....! Ara que em veig al mirall del vestíbul, Déu n’hi do el goig que faig. I és que aquest vestit em fa un tipet ben mono. Una mica Katharine Hepburn a la “Costilla de Adán”, tot s’ha de dir, però faig patxoca.

Tal vegada m’he precipitat al fer-li un ull de vellut al manso que m’ha deixat anar aquella floreta.)

Però es que s’ha d’entendre: Com m’assabenti de qui ha sigut el mal parit que m’ha fotut/amagat la bossa on portava la roba...!

I ara cau més fort! A veure, el mòbil, el mòbil... Sort que he tingut la precaució de guardar la documentació, el mòbil (i un paraigües???!!), a la bossa del conjunt, sinó ara ja hauria begut oli.

Era d’esperar. Sense bateria! Ja em sentirà el nen quan arribi a casa! Si vol jugar que faci servir la PSP i no el meu mòbil, coi! Que sempre estem igual!

Doncs aquí dintre no vindrà el taxi. Ens omplirem de valor i sortirem. I que passi un ja!, que amb la tarda que porto... Perquè, és clar, al senyor no li ha agradat com he fet la feina: “Distant”, em diu. “Freda”. Freda? Freda? Que es posi ell al meu lloc, cabronàs! Que s’esperava: Regina Do Santos?

- “Com podràs comprendre, no puc pagar-te el que havíem acordat. I menys tenint en compte el preu del “chuletón” de bou (sagnant) que hem tingut que anar a comprar, a corre cuita, per posar a l’ull d’en J.”

Cagúntotelqueesmouperlaire! Poc que m’ho deien a casa:

- “Anar a ciutat sols et decebrà i et portarà problemes. Mira la feinada que tenim al mas”

- Però hi ha taxis, pare!

- “’llons de gamarús! Borinot, més que borinot! Si recollissis mes maria en comptes de fotre-te-la, millor ens aniria a tots!! Que qualsevol dia se’ns presenten els picoletos i haurem de sortir cames ajudeu-nos!”

- “Indalesiu!!! No li parlis així! Què li vols treure les il.lusions?”

Replicava la mare mentre li llençava pel cap una portadora.

Aixxxx! Aquells somnis de joventut!

(Big Yellow Taxi - Joni Mitchell)

I ara ja em veieu aquí. Sota la pluja. Amb aquest vestit. Amb aquesta fila.

La mare encara em donaria suport?

Realment era... era... és, és, ÉS!!! És un taxi! Un Taxi! Si no em veu i em para sóc capaç de llençar-li...

Si, m’ha vist! S’atura!

(¡Taxi! - Joaquin Sabina/Hilario Camacho)

- Bona tarda

- Bona tarda... és una frase feta, oi?

- Perdoni’m, però està dintre de la guia d’estil de l’Associació de Taxistes per una circulació més feliç, i si es possible sostenible, per la ciutat, a la qual m’honoro a pertànyer.

No sols portem a les persones d’una banda a un altre. Intentem que interioritzin que l’important no és el destí, sinó el camí, mitjançant unes breus i senzilles pràctiques psicològiques i de nova espiritualitat que han de servir com a eines d’us diari per contribuir a la fita d’aconseguir una societat més sana emocionalment.

I tot això sense cap recàrrec a la baixada de bandera.

M’ho havia deixat anar, així, sense respirar! Això era un clar exemple del mal que feia Catalunya Ràdio, l’Ofici de viure i Gaspar Hernandez!

Ja no hi ha taxistes que escoltin en Justo Molinero i Radio Tele-Taxi?

- “Li puc fer una pregunta?” – M’etziba mirant-me, tendrament, pel retrovisor. I sense esperar la meva resposta:

- “Vostè és considera sàvia?”

- Un moment, un moment... Els taxistes, habitualment, no pregunten l’adreça de destí? I vostè, em pregunta... M’està preguntant, així en fred, si em considero sàvia? SÀVIA?? Però...

- “Ho veu, està tensa. No ha tingut una bona tarda? Alguna mena de desengany?” – em talla

- Miri, sap què li dic? Que malgrat sigui l’única feina que tinc, plego! No s’ho val! I faci el favor d’engegar el cotxe i moure’s, que el comptador no para de saltar i no ha fet ni el gest de treure el fre de mà!.

Va engegui i porti’m a ....

- “No voldria pas que l’apropés fins el nostre centre Assistencial per Passatgers Col.lapsats?. Preparen una crema de moniato i porro, molt relaxant (o era molt laxant?). Sigui com sigui se li posarà bé.”

No podia més. Preferia estar a l’atur que continuar amb aquesta feina, que malgrat és vocacional (si, si, em van oferir d’altres més “honroses”, però la joventut és com és...), està plena de mal rotllos, escarnida i, en el meu cas, quasi sempre, mal pagada...

Ja trobaria una altre feina. Segur que encara podria telefonar a M. o F.

Em trec la perruca amb un gest fastiguejat. Sense pensar-m’ho, allibero els pits de la pressió dels sostenidors i em faig un lleu massatge per revifar-los un xic, sense cap decòrum.

Les sabates de taló fa estona que son fora.

El conductor, en veure tot això, s’ha quedat mut. Ara sols té ulls per a la circulació.

Què pensarien a casa si veiessin a on he arribat? En aquest estat? Em recollirien i podria dormir, un cop més, amb les truges?

I és que no pot ser bo que, els únics “bolos” que em surten sempre siguin per fer de dona...

(Taxista - Pau Riba)

(Les lletres les cançons les trobareu als comentaris)

Pensaments inconnexes - LXXI -

2010-01-10T22:44:00.007+01:00

De contes i altres somnis...

Fosquejava.

Per què em vaig atansar fins aquella llum, brillant, encegadora? No ho sé. I no sé si ho sabré mai.

Bé, tampoc és del tot cert. La curiositat. Potser la possibilitat de trobar una bona fotografia em va atraure com a les arnes.
En un primer moment, la porta, no feia preveure el que passaria a continuació.
Un dispar ràpid. Quasi de compromís. Testimonial.

I, de cop i volta, la música.

Hi ha un finestral que projecta ombres al carrer. Ombres que es mouen. Compasadament. Rítmicament.

M’apropo lentament, mentre la música arriba a un passatge més tranquil. Miro. Ningú es mou.

Aparadors farcits d’andròmines: llums, tasses, pots…
Una taula rodona plena a vessar de joguines de llautó, d’aquelles de corda. Una nina. Dues figures germanes: un trompetista i un jugador de golf.

I la música s’animà.

I va passar…

Com si es tractés d’uns cavallets van començar a donar voltes sobre la taula. Motoristes, ciclistes, automòbils, tren, robots. Fins i tot el camàlic que empeny la caixa!.

El trompetista bufa i el seu germà marca el ritme amb el pal de golf.

La nina aixeca el cap en direcció on sóc, entre les ombres, finestra enllà. Com si em veiés, pica un ullet i somriu.
Desprès tornà a mirar la dansa de les figures. Que s’aturen quan la música entra en passatges més tranquils i reprenen el ball quan el ritme es fa juganer.

No em puc moure, hipnotitzat pel que estic veient i sentint, fins que s’acaba la música.

Al mateix instant una mà a l’espatlla i una veu:
- Ondia! És impressionant aquesta botiga. Ja has fet fotos? Continuem?

Em giro. És Fanal Blau. Obro la boca per intentar explicar el que he viscut. Però intueixo que faig una cara molt estranya, perquè em fita de dalt a baix i em diu:
- No et trobes bé? Fas mala cara!
- No res, no res. He agafat una mica de fred. Amb tanta pluja i ara ja fosc… Què vols fer? Anem tornant tot xino-xano?

Encara vaig tenir esma per aturar-me a Palafrugell, a comprar una tarta tatín per portar a casa.

Des de aquell dia he estat buscant la música.

Fins avui. Em fa por prémer el play. No sé que pot passar.

Però els peus comencen a bellugar...

(A Comédia de Deus - Rodrigo Leão / Disc: Cinema)

Pensaments inconnexes - LXX -

2009-12-17T14:46:00.002+01:00

De sorpreses, impactes i altres llits...

TNC - Sala gran. Assaig general amb públic.
La música és de Lluís Llach.
Van tenir un petit problema al començar, i faltaven, potser, algun ajust de so...

I l'obra... Bé, l'obra...
Albert Pla és el Gran Lectus. És un paper per ell. Canta, actua, toca la guitarra...
Lídia Pujol és Lèctica. El fil conductor. La Narradora. Molt bé.

Però és que...

Alba Sarraute és Kliné. Canta. Balla. Fa acrobàcies. Toca el saxo tenor i el bariton...Immensa.
Íngrid Esperanza, Jordi Gaspart, Fabrizzio Giannini, Ignasi Gil, Claudio Inferno i Armando Rabanera són els Matalàstics. Increibles!

i
Borja Penalba és el músic. Controla les músiques (enregistrades) i en viu toca la guitarra, l'acordió i el teclat.

De què va? Hi ha una història. Un fil conductor. Però no és rellevant (o si...).

L'important és l'espectacle.
Algú podrà dir que li recorda el Cirque du Soleil.... Si, potser... O no..

Si podeu no us la perdeu.
I, si aneu, jo us suggeriria no portéssiu cap idea preconcebuda. Ni del que llegiu de l'obra o hagueu pogut veure o sentir.

Seieu i fruïu. Donen més del que pot semblar. No deixa indiferent i, us ho puc assegurar, ahir els espectadors, en general, estaven entusiasmats.

Dels millors (o el millor) espectacles fets a casa nostra que he vist en molt de temps (per no dir mai, que potser és massa exagerat...)

Com a notes curioses:
Van enregistrar l'obra per fer un versió 3D (una mà de càmeres que hi havia a la sala)

Em va semblar veure entre el públic a en Gabriel de Naufragiobrer, Escrits del fum i Lletres i paisatges del Baix Llobregat. La llàstima va ser que, a la sortida, em vaig despistar i perdre la possibilitat de fer-la petar i canviar impressions amb ell.
Des d'aquí una abraçada company.

Pensaments inconnexes - LXIX -

2009-11-21T01:45:00.000+01:00

De poesia, text, amb teatre i música... de tardor...

18-11-2009. Teatre Nacional de Catalunya.
20:15. Apareix Joan Ollé a l'escenari. Fa una breu presentació. Remarcant que és l'assaig general.
Parla d'un Espriu "oblidat" en aquest moments. O, si més no, arraconat.

Una obra sobre textos, no teatrals, d'Espriu.

Com mostra l'imatge del programa de mà, un muntatge de tardor, amb un repartiment de luxe:

I donant la mà a les paraules, com una carícia, la veu de Sílvia Pérez Cruz, la música de Daniel Espasa (acordió, guitarra, caixa, melòdica...) i les paraules del poeta.

(Tothom Parla / Silvia Pérez Cruz - Las Migas)

Aquí us he deixat una mostra de la veu d'aquesta dona.

És una obra densa. Brillant. Formosa. Que no et deixa indiferent.
1h 45 minuts on passegem per Sinera escoltant la veu de Salom.

Si coneixeu l'obra d'Espriu us la recomano a ulls clucs. Si no és així us pot sobtar o, fins i tot decebre o avorrir.
Dues persones van marxar a mitja representació.
La resta va aplaudir entusiamada.

Ah! Si us agrada el Jazz, escolteu Brad Meldhau o Jacky Terrasson. Pianistes.
Cap dels dos son nouvinguts.
I fan de bon escoltar els capvespres i les nits de Tardor.

Pensaments inconnexes - LXVIII -

2009-10-25T23:32:00.003+01:00

De paraules i somriures, coneixences de sempre, al voltant d'una barana trobant una sortida digne...

Segurament la banda sonora podria haver sigut "Qualsevol nit pot sortir el sol".
Els convidats anàvem arribant.
I la sensació era, crec, de complicitat. D'entremaliadura.

Els somriures apareixien sense cap esforç

I va arribar el moment.
L'atenció es va centrar al fons de la sala.

Allà, envoltat de "creients" i de les seves creacions més recents. Amb un esguard ple d'aromes de riu i mar, de terra i muntanya, de cel i curiositat, es trobava el culpable.

Les ressenyes acurades, serioses, de la presentació, les podreu trobar en els blogs d'altres còmplices que van ser-hi.

Jo sols escric aquestes quatre ratlles per agrair a en Jesús Maria Tibau l'oportunitat de compartir taula amb ell.

A tots els que ens vam trobar: Assumpta, Carme, La bocins de lluna, Clídice, El Veí de dalt, Rita, En Gabriel, L’Anna, L’Isabel, La Mortadel·la casolana, Marta Pérez Sierra, en Rafel, L'Elisenda, la Sandra (perdoneu però ara no trobo els vostres enllaços..), i no sé si m'oblido algú.

A tots vosaltres, deia, moltíssimes gràcies. Per ser-hi.

Per venir. Per anar. Per escriure amb tinta digital i lletra de "pal". Pels somriures i els silencis.

Una abraçada a tots.

Pensaments inconnexes - LXVII -

2009-10-05T23:17:00.007+02:00

De Barcelona i altres maneres de mirar i sentir...

Frannia i Azarak parlen de Barcelona. Donen una visió, bella i dolça, de casa meva. Perquè per si algú encara no ho sap, malgrat no viure-hi, jo sóc de Barcelona. Perdó!. De la ex-vila de Gràcia.

Els post i les fotos m'han fet pensar sobre com es poden mirar les coses i com podem voler veure-les: amb humilitat, amb il.lusió, amb prepotència, amb intolerància...
Creient que ja ho sabem tot i estem em possessió de la veritat absoluta.

I Barcelona és molt més que el parc temàtic que es creuen els grapats de guiris descamisats i amb barrets mexicans o, fins i tot, molts d'aquest país i del veí.

És cert que els de can fanga, els "kemakos", som peculiars. Com tothom, de fet.
La barreja de sang i cultures que suportem, hem suportat, i suportarem, deixa la seva petja.

Inconvenients de ser el "cap i casal".

Pol·lució, embussos, trànsit, brutícia, gent...

Us heu perdut mai per Horta, Sarrià, la Barceloneta? Per tots aquells barris que un dia van ser pobles al voltant de l'urbs?

Heu patejat Montjuïc més enllà dels llocs habituals? Coneixeu la Ribera, el Raval? Caminat per Ciutat Vella, per dalt i per baix?

Heu comprat mai a la Boqueria, el Ninot...?

Per Frannia, Azarak ,agraint la dolcesa de la seva mirada a ca meva (espero que les meves fotos de ca seva no li semblin gaire tòpiques...).
Per tots vosaltres que teniu la paciència de venir.

Això també és Barcelona:

(fent click a sobre les podreu veure més grans)
i moltes mirades més...

Pensaments inconnexes - LXVI -

2009-10-01T23:50:00.000+02:00

De Namíbia i felicitats, teatres, fotos i altres moments...

Ser lliure
no és fer el que vols.
És no fer el que no vols.
La terra promesa
és aquella on podries
ser acceptablement lliure.
On escriure el destí que t’has triat
només amb el desig,
l’esperança o l’amor.

Vicenç Villatoro - Terra Promesa

És un llibre bell. Qualsevol altre intent de qualificar-lo, seria espatllar el seu contingut.
No és un quadern de viatges. Ni un recull de contes ni de poemes.
O si.
O tot a la vegada. O, tal vegada, res de tot això.
Potser és tornar a veure la vida, el pas del temps, com mai hauríem de haver deixat de fer-ho.
Recomanable cent per cent.

Ha tornat la temporada de teatre i, si estàs un xic amatent, tens la possibilitat d'anar a veure alguns espectacles a preu reduït, ni que sigui a la pre estrena (5€), per gentilesa de Catalunya Radio.

Heus ací els d'aquestes darreres setmanes:

Reposició d'un vodevil clàssic de embolics i "portes" que s'obren i es tanquen.
El van estrenar al març Pep Munné, Àngel Llatzer / Jordi Diaz, Ángel Pavlovsky, Mireia Portas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
La versió actual corre a càrrec de Àlex Casanovas, Santi Ibañez, Mercè Comes, Beth Rodergas, Cristina Solà i Marta Bayarri.
Hi han moments brillants d'en Santi Ibañez, però en general es fa llarga. Li falta alguna cosa. I és en dos actes... Mitja entrada curta.

Si no la veieu, tampoc perdeu res...

Impressionant! Genial! Boníssima! 1h 50 que passa sense que et donis compte. Tot ple.

És fan dues posades en escena diferents segons el dia. Nosaltres vam anar a la versió de diumenge a les 18h.
Joan Carreras i Lluís Marco immensos.
No vaig veure la pel·licula però crec que miraré d'aconseguir-la. Ni que sigui per comparar.

Si podeu no us la perdeu. Altament recomanable.

Dissabte 26, mentre fèiem temps per anar ha sentir i veure al nostre percussionista preferit, ens vam apropar al MNAC sense estar previst.

La fotografia com a testimoni. Amb tota la força del blanc i negre. Carrets. Òptiques fixes. No importa que estigui desenfocat. O sacsejant la màquina per aconseguir més dramatisme (Capa).

Fotografies quadrades. Amb composicions bellament agosarades, però igualment testimonials. (Taro)

Rita, a la Seva Illa Roja, ja en va fer un comentari genial! No el deixeu de llegir-ho.

Ahir vespre. Sala Capitol.
Al contrari que Boeing, Boeing, 90 minuts que passen volant i amb somriures i rialles continues.

De primer em feia una mica de cosa anar, malgrat la presència de Roser Batalla. Ja veieu el repartiment: Cesc Casanovas i Mònica Pérez.

Res a dir. La hipocresia de les relacions en clau d'humor.

Una molt bona estona i molt recomanable.
Ah! Ahir, entre el públic (poc més de mitja entrada), Amparo Moreno i Toni Soler.

I per últim, un disc:

La darrera aventura de Stuart Murdoch (Belle & Sebastian).

Un só sixties o de començament dels 70's. Pots imaginar-te a Petula Clark, Sandie Shaw o Lulu (per exemple) cantant els temes.

Fa de bon escoltar.

Pensaments inconnexes - LXV -

2009-09-14T07:55:00.004+02:00

De passes, llocs, moments...

Sols són unes 50 passes.
Quasi cada dia laborable estic a unes 50 passes.
I miro amunt. Sempre. Tots els dies. Cap a la finestra que reconec.
Com avui. Com fa una estona.

I avui, potser més que d'altres dies, penso que ens capfiquem per pujades o baixades irrellevants.

I avui, ves a saber per que, penso que estimar és fàcil. A cops, dolorós. Però fàcil. Llàstima que, molt sovint, ho espatllem intentant tenir el monopoli, el control total.
I ens omplim el temps amb silencis, mitges paraules, sobreentesos que no porten enlloc.

I tot per què?
Estimar és més fàcil. Més difícil és saber-se, sentir-se, estimat.

No, no us esvereu. No parlo, especialment, o únicament, de mi.

És que sols sóc a unes 50 passes. I és avui.

Penso que, no hauré tancat i obert els ulls, i em trobaré al seu lloc. I no voldria pensar, sentir, en aquell moment, en tot el que he deixat d'estimar. O perquè no em van estimar.

Sols unes 50 passes. Set pisos.

Tot és massa curt, ràpid, per jugar a guanyadors i perdedors. Per fer mal. Per rebre mal.
Per no parlar, somriure, riure, acaronar, besar.

Per no estimar, desitjar-se, fruir. Sense importar gaire el que diran o deixaran de dir.

Tot és massa ràpid i curt.
I les nostres passes podrien ser intenses, "discordants", de colors. O monòtones, grises...

I és que, un cop més, em trobo sols a unes 50 passes i set pisos d'on, avui fa, ja!, un any, va marxar la mare.

Davant d'això, les altres "realitats" que ens inventem cada dia, es tornem força irrellevants. Sols ens acompanyarà l'estimació que haurem donat.

Ara que es reediten les obres dels Beatles remasteritzades, em ve al cap una cançó del Abbey Road:

"And in the end
The love you take
Is equal to the love you make "

No t'oblido, no t'oblidem, mare.
T'estimo.
Et deixo un petonet dolç.

Pensaments inconnexes - LXIV -

2009-09-05T17:49:00.009+02:00

De Festa Major, la banda, fa un any...

Ja ha començat la Festa Major de Sabadell com totes, marcada per la crisi... (és el que tocava dir, no? )
Un pregó, fluix, a càrrec d'en Franciscu del Cor de la Ciutat (que és fill de Sabadell!!!)
Actuacions per la ciutat, per, més o menys, tots els gustos.

Ahir una que em va cridar l'atenció:
"A la lluna de Broadway", Mercè Martínez (la recordeu de Porca Misèria?) amb la Banda de Sabadell dirigida pel mestre Bernat Castillejos.
Peces de Willson, Brooks, Vera Lynn, Kurt Weill, Gershwin...

Algunes instrumentals, altres cantades per la Martínez (molt bona veu!!!). Presentant totes les peces amb una explicació acurada i entretinguda. Sortint d'escenari en els instrumentals per deixar el protagonisme a la Banda.

Riallera, simpàtica. Sense problemes per deixar-se fer fotos, va ser un gran concert.

I especial...

Si mireu la foto següent veureu, darrera un fagot, un xicotet de 17 anys, amb ulleres i corbata. No s'aprecia, però està tocant els timpanis:

Al final, en l'únic bis que van fer, el públic i la banda vam cantar, amb ella, una versió en català de We'll meet again, de Vera Lynn.

La lletra era al programa de mà que havien repartit.

Si teniu present la pel.licula de Kubrik Dr. Strangelove (Telefono rojo? Volamos hacia Moscú), és la cançó que sona al final, quan tot salta pels aires...

Sona així

I la lletra ve a dir:
"Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol.
Si tu somrius, jo entendré el que em dius,
que ens abraçarem de nou
sota el cel blau.

Dóna records a tothom,
aviat tornaré
i podrem somniar.
I si ara, en marxar,
quasi em poso a plorar,
només hem de cantar:

Ens trobarem, no sé on, ni sé quan,
però jo sé que ens trobarem quan faci sol."

Sé que, la lletra es pot aplicar a molt sentiments. A moltes sensacions.

Sé que algú ho podria llegir i prendre-ho quasi com alguna cosa personal...

A mi, personalment, m'ha fet pensar en una altre cosa...

Dilluns 14, farà un any que va morir la mare.

Diuen que, amb el temps, aquestes dates s'obliden. No em faria res. Prefereixo recordar la del seu aniversari, o el seu sant (d'aquí no res...)

Aquesta cançó, sense voler-ho, m'ha portat a ella..

Pensaments inconnexes - LXIII -

2009-08-17T09:30:00.002+02:00

De anys que passen...

Avui, 17, en fa 17...

Pensaments inconnexes - LXII -

2009-08-12T23:43:00.007+02:00

De vacances, moments, canvis, llunyanies...

Passar del Nord al Sud.
De la verdor fresca (13, 14, 16 graus al matí) de la Selva Negra a la xafogor, de vegades irrespirable, de la Mediterrània.

De verds a blaus.

De silencis i desconnexions a connexió puntual i puntualitzacions dolces.

De Mac a Pc...

He sortit descalç, sobre l'herba, i entre el cant d'uns grills, el vol dels muricecs i la contaminació lumínica he aconseguit veure algunes "llàgrimes"... He tingut sort....

Fullejo ràpidament les cases amigues.
La necessitat d'escriure.
La necessitat de desconnectar.

Veure. Sentir. Beure altres moments, altres colors, per retornar amb aire nou a la mirada.

Seure i escoltar com es projecta, calidoscòpicament, la vida davant nostre.
Potser no faria falta prendre res.

Sols ser-hi. Sols per uns moments.

El retorn s'albira en una llunyania propera....

Pensaments inconnexes - LXI -

2009-05-31T19:47:00.007+02:00

De novenes, zen, arrugues i cases de cors trencats

"O Freunde, nicht diese Töne!
Sondern lasst uns angenehmere
anstimmen, und freudenvollere"
Friedrich von Schiller

Així comença la part coral de la Novena Simfonia de Beethoven.
Hem anat aquest matí i se'm fa difícil fer-vos una crònica.
He sentit comentaris que ha sigut una versió massa romàntica. Que la Novena ha de ser més forta...

Jo l'he trobada zen.

M'agrada Eiji Oue com director. Més que dirigir l'orquestra, interpreta la partitura com la resta dels músics.
Marca els temps, dona entrades amb una mirada, abraça, acarona, somriu, frueix... i la música flueix tendra i dolçament.
I, els que encara són la seva orquestra, respon. No espereu trobar la freda perfecció germànica dels enregistraments més coneguts.
Avui ha hagut passió, sentiment, estimació, ganes de donar-se (segurament és un dels seus darrers concerts)...

I l'Orfeó Català ha estat immens!! Amb una força (no de potencia, si no d'interpretació) admirable. Crec que mai l'havia escoltat així.

Alguna cosa màgica ha tingut el concert perquè hem sigut molts els que, dempeus i aplaudint, teníem llàgrimes als ulls.

Segurament al web de Catalunya Música en algun moment o altre es podrà trobar el podcast.

Ah! A la tercera sortida a saludar (ben bé ho ha fet, amb els solistes, unes 6 vegades) ha substituït l'esmòquing blanc per la samarreta del Barça. Amb el 10 de Messi a l'esquena i una bufanda, fent-la voleiar.

I d'esquena al públic, senyalava la senyera que porta al coll la samarreta.

Crec que Oue, ens estima i s'ha sentit estimat aquí. Tant de bó torni aviat.

---------

Desprès del concert al Salò del Cómic.
Força més trist que d'altres anys. La crisi?

Sigui com sigui he trobat una petita joia que no et deixa indiferent.

Podria semblar que parla del Alzheimer.

Parla de com ens fem grans. De la vellesa.
Al començament hi ha una cita:
"El núvol no desapareix, es converteix en pluja" -Buda-

Impressionant. Tendra. Dura.

Us ho recomano.

---------

Fa unes setmanes vaig anar al TNC a veure "La casa dels cors trencats".

No ens enganyem: 3 actes, 195 minuts (60+10+70+20+35).
El segon acte, més plé de monòlegs es fa un xic dur. I sort que l'obra comença a les 20:00h com tota la programació d'aquest temporada.

Però és una obra molt i molt bona.
Pep Cruz, Carme Elías, Abel Folk, Artur Trias, Pep Anton Muñoz, Carles Sala, Santi Ricart, Anna Ycobalzeta i Carme Fortuny controlen una obra que aparentment parlant de com impedir un casament, en realitat parla d'esser humans.
D'estimar o ser estimat.
De trobar sentit a la vida.

Ple de frases brillants. D'idees genials.

George Bernard Shaw, crec, és l'unic escriptor que ha guanyat el Premi Nobel i un Oscar. Aquest per la adaptació de Pigmalió com ha guió cinematogràfic.

Una obra molt recomanable.

---------

Ah!
Joan Maragall va interpretar, així, els versos d'Schiller:
"Germans: a fora tristeses! Altres
cants més joiosos entonats ara sien,
de joia ressonant"

Pensaments inconnexes - LX -

2009-05-11T22:55:00.003+02:00

De temps, de flors, de silencis...

Avui he pujat a Girona. Al temps de flors.
No he esta gaire per la feina. He fet poques fotos pel que és habitual en mi.

No he pogut compartir la visita amb el meu estimadíssim follet.
Vaig entendre que ja no seria i, al aparèixer aquesta oportunitat amb poc temps no vaig pensar a dir-li res.

I avui, tots dos érem a Girona i no ens hem trobat. Espero em sàpiga perdonar.

Tampoc anava sol. Tenia una llum dolça que m'acompanyava. Però tot i així, no he estat per la labor.

Ahir. Ahir em va envair un desig, una necessitat boja, irreal.

Aquest any serà el primer. El primer on no sonarà el telefon.

On, no sentiré: "Per molts anys, rei. Què, ja creies que no ho recordava, oi?".
I de fons, si s'esqueia: "Per molts anys! Que ho passis molt bé!"

I no sé si, el meu subconscient, em va trair ahir. I avui.
I no sé si he sigut gaire bona companyia.

I sé que he aixafat la darrera part del dia.

Ahir, no sabia on sortir a trobar-vos.
Ahir, mare, pare, necessitava sentir-vos. Ni que hagués sigut barallant-vos.

Us he portat una rosa de Girona, pares.

Una sola. Blanca.

Com ahir, com avui, tinc els dins.

Us enyoro.
Us estimo

Pensaments inconnexes - LIX -

2009-04-10T13:22:00.002+02:00

De primavera sense roses, heures ni altres plantes...

Aquest roser

i aquestes fulles

i la pluja

i el cargol
ha desaparegut en dos dies.

Residien al pati del veí. Un pati un xic feréstec des de que es va separar de la dona. Ell es va quedar amb la casa, el fill i una gossa.
Fa uns mesos va marxar amb la seva companya actual a viure a un altre lloc i va deixar la casa al seu fill i la novia d'aquest.

En dos dies, amb l'ajuda dels col·legues han desaparegut heures, llorers i, fins i tot els rosers que ja tenien alguna rosa primerenca i eren curulls de poncelles.

És curiós, però he sentit com un mal al dins i, ara, hi ha una buidor transparent i freda al pati.

Pensaments inconnexes - LVIII -

2009-04-05T17:17:00.004+02:00

D'Itàlia, França i altres cançons d'hivern...

Ahir em vaig fer amb dues joies. Particularment belles. Peculiarment tardorals o hivernals.

Parlo de les darreres obres d'en Paolo Conte i de Jane Birkin:

És difícil explicar-vos totes les onades de sentiments i sensacions que m'han envaït escoltant aquestes meravelles, tant semblants en el fons que no en la forma.

Un Conte quasi hermètic. De vegades veient Tom Waits a l'horitzó. Però sempre líric.
La dolcesa de la Birkin i la seva veu rogallosa.

I un sentiment que plana en tots dos. Com de final. Com l'hivern.

Escolteu-los de nit. Quan ja els sorolls han minvat. Quan sols ells i els seus músics us poden parlar a cau d'orella.

No penseu que són especialment intimistes. Però, per mi, perden amb la llum del sol.

Son tardorals.

I si podeu i us compreu els cd's, podreu veure els dibuixos d'en Conte i les fotos de petita de la Birkin.

Us els recomano a ulls clucs.

Pensaments inconnexes - LVII -

2009-04-04T01:43:00.003+02:00

De barbers, versions i altres cantants...

Qui no coneix l'història d'en Sweeney Todd, el barber diabolic de Fleet Street?

Fa ara un parell d'any en Tim Burton en va fer una pel·licula amb en Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, que us he de dir no he vist encara.

La reposició d'aquest muntatge ens arriba del Teatro Español i per tant és en castellà.
El repartiment és quasi el mateix del original: Vicky Peña i Joan Crosas com la Sra. Lovett i en Sweeney Todd. I la Peña es continua menjant a tothom dalt de l'escenari. Quan ella hi és eclipsa a tothom.

Joan Crosas no se si és que no tenia bon dia o, simplement, que ja comença a estar gran, però el vaig trobar amb una veu justa, apagada. El recordeu fent de Hassem a Mar i Cel? Amb aquell blues que cantava? Doncs no... no va projectar aquella veu en cap moment.

Fa quinze anys de la primera versió, en català i amb en Constantino Romero. Va tenir tant d'exit que l'autor, en Stephen Sondheim va venir a veure-la.
Expliquen que va quedat meravellat. Es va fartar de fer declaracions dient que era la millor posada en escena de la seva obra s'havia fet mai.
I al finalitzar l'obra va anar a sopar amb tota la companyia i participants, pagant ell.

Va guanyar 12 premis i l'any 97 es va fer la primera versió en castellà que va guanyar 4 premis MAX.

És un gran espectacle, amb 11 músics tocant en viu.

Però jo, personalment em continuo quedant amb aquesta versió: (i no sols per que era en català)

I per mostra dos butons:

Pensaments inconnexes - LVI -

2009-03-29T01:16:00.003+01:00

De exposicions, pintors i no oblits...

S'ens va presentar l'oportunitat d'anar a una visita comentada, dimecres, de l'exposició de Sorolla a MNAC.
Si us agrada la pintura, jo us recomanaria que anéssiu. L'entrada és gratuïta i hi han visites comentades també de franc. (Més informació aquí)

Les pintures que es mostren son impressionants. No tan sols pel format, que és enorme, si no per veure un Sorolla que està més enllà de dones caminat per la platja, o nens despullats jugant a la sorra.
Poder apreciar de ben aprop que, els blancs son qualsevol cosa menys blancs purs.
Copsar com era capaç de donar "vida" a les seves imatges amb un traç llarg i, aparentment, poc definit.

I fixar-nos com tenen una composició que, avui dia, podríem anomenar "fotogràfica": figures incompletes, centres d'atenció fora del quadre, personatges que ens miren descaradament o mig d'amagat...

Vaig fruir molt. Moltíssim.

I sense poder evitar-ho, em va venir al pensament, als dins, el sentiment que, el pare, també hauria gaudit. I el vaig sentir ben aprop.

Doncs això. Si podeu aneu.

Pensaments inconnexes - LV -

2009-03-16T23:17:00.004+01:00

De aniversaris i altres llunyanies properes...
60.
És el nombre d'anys que avui (16/3), ha fet el xicotet aquest de la foto en blanc i negre, que fa pinta d'estudiant de Eton (o qualsevol altre escola britànica) i que aguanta a l'enano malcarat de blanc (jo).

60.
Els anys del meu germà.
Un germà al que envejo la seva visió de la vida.
Un germà que (penso que igual que les nostres germanes) no ens fa falta dir-nos cada dia que ens estimem. Simplement per que estic convençut que ens sabem.
Que sabem que hi som.

Dissabte ho vam celebrar. Fins i tot amb connexió de videoconferència amb Hefei (Anhui, Xina).

Sé que el regalet que es va trobar li va fer il.lusió.

A mi em va fer il.lusió sentir-lo aprop després de 49 anys.

Compartir fotografies (malgrat sigui de Canon!, ningú pot ser perfecte, rei...) i riures.
Simplement poder ser, desprès de tot, malgrat tot, al teu costat.

T'estimo.

Pensaments inconnexes - LIV -

2009-03-05T15:25:00.003+01:00

De Battiato i flors...

M'han portat això de Roma

M'ha fet moltíssima il·lusió (a part d'una mica d'enveja, ja que elles el van veure en viu...)

Com es pot apreciar està signat per en Franco Battiato i el guitarrista de la gira, Davide Ferrario.

A l'igual que els Fleurs i Fleurs3 és un recull re-interpretació de cançons "clàssiques".
I amb uns convidats de luxe: Carme Consoli, Antony d'Antony and The Johnsons, Anne Ducros, Sepideh Raissadat i Juri Camisasca.

És "aquell" Battiato...

A les portes de la primavera, malgrat avui encara és hivern, m'ha aparegut unes flors a casa que no esperava.

I quan això passa sols pots somriure.

Pensaments inconnexes - LIII -

2009-03-01T18:37:00.007+01:00

De somriures sota un plugim esmicolat, núvols, boires i altres follets...

Avui he acompanyat a un grupet de noies fins l'aeroport de Girona. Han marxat 4 dies a Roma.

Aprofitant el fet, he agafat la màquina i, veient el dia que feia, he anat a fer una volta cap a l'interior.

I bé. Quan un surt a passejar per La Garrotxa, ja és normal que et passi això:

S'apareixen follets entremaliats, riallers, elegants...

I el que semblava un dia gris i tristoi, es transforma en un matí ple de llum i de màgia.
El temps s'atura i s'estira.
Es parla de tot i res.

Brollen somriures i riures.

Es frueix dels silencis trencats per gossos que borden, ocells que canten, gotes que saltironen i ballen damunt les fulles, la roba, el cabell...

I les complicacions del dia a dia desapareixen entre el corrent d'un petit riu.

Ha sigut un gran matí a l'espera d'un dia ple de flors.

Pensaments inconnexes - LII -

2009-02-24T15:13:00.005+01:00

De anar caminant al tros, aniversaris i altres...

El meu nou client em permet anar caminant al treball molts dies.
Un passeig de 20/25 minuts.

Procuro passar pels carrers menys transitats, els que encara conserven una certa identitat. Per davant dels safareigs públics, de les antigues escoles.

Normalment porto engegat l’mp3 i em concentro en veure els rostres que em vaig creuant. Observar les seves expressions: atrafegats, inquiets, adormits, riallers... Arraulits dins els abrics els matins de fred.

Com anar al tros...

Tampoc farà tants anys que la gent creuava aquest verals, ara urbanitzats i “normalitzats”, per anar a fàbriques i horts.

El quadre del pare m’ha fet pensar. En el fons sempre anem al tros a vinclar les espatlles d’una manera o altre.
De vegades més plaent. D’altres més a contracor.

I no m’atreviria a fer classificacions.

És curiós que el pare escollis aquest paisatge. És com un element recursiu. Sempre, d’una manera o altre a tornat al Delta.

Sempre, en un moment o altre, tinc la necessitat del Delta.

Serà genètic?

Avui, aquest bitxo, rialler, poca-vergonya, dolç, carinyós, fa 10 anys...

Buuuufffff! 10 ja! (i 17 i 21...)

M'estic fent gran...

Pensaments inconnexes - LI -

2009-02-04T00:47:00.003+01:00

De nits de teatre i altres estones de riure...

Hem anat a la pre-estrena de L'inspector, de Nikolai Gógol, al TNC. En una versió lliure de Jordi Galceran dirigida per Sergi Belbel. (gràcies un cop més CatRadio!)

Està considerada com la millor obra teatral del autor i una obra mestra del drama satíric. L'obra retrata amb ironia l’estupidesa i la cobdícia dels càrrecs i mandataris de les províncies russes. I, pel que es veu, es va muntar un bon rebombori, especialment a San Petersburg, a la seva estrena.

L'obra impecable. Un muntatge encertat en el ritme i l'interpretació. En cap moment decau l'interès.

I amb un repartiment superior on destacaria la feina de Lluís Soler, Anna Güell (immensos) i Ernest Villegas. Sense oblidar en Jordi Banacolocha i la "parella (més) còmica" formada per en Carles Martínez i Xavier Serrano.

Dues parts de 1h 20 i 1h 10 més 30' de descans... que passen volant enmig de somriures, riures i riallades.

I si no me creieu, li podeu preguntar a l'Anna Lizaran que seia dues butaques més enllà i reia de no parar...

Jo us la recomano sense cap mena de contraindicació.

(Clar que també podria ser que m'hagués fet molta falta riure...)

Pensaments inconnexes - L -

2009-01-22T23:01:00.004+01:00

D'orfes i altres desubicacions...

Tres vegades, aquesta setmana, he tingut que refer, que corregir, el camí. Anava a casa els pares. A migdia. Per acompanyar una estona al pare a l'hora de dinar.
Tres cop que m'he trobat preguntant-me on carai anava.

I es que encara em trobo un xic descol·locat.

Ja no puc protegir-me a l'ombra dels pares. Ja no em "renyen" si consideren que no he pensat en ells, no els he trucat o anat a veure.

Davant meu no hi ha ningú. Els meus germans, malgrat la diferència d'edat, tot just son mitja passa endavant.

I tot ha passat fa un moment. Però, al mateix temps, sembla molt lluny.

Ara em fixo que aquest serà el Pensament 50. (L).

"L".Com la que porto a l'esquena fins que tingui una certa habilitat per reconduir-me en aquesta nova situació.

El meu estimadíssim Follet m'ha fet pensar (com sempre...) Em fa por la mort?. No. No decididament.

Em fa por (com a tothom?) el patiment. El dolor. Acabar d'una forma miserable i indigna. Sense ser jo.

Ara he pogut sentir el tacte de les seves mans a les meves.
Sóc conscient d'haver agafat molt les seves mans aquest darrers temps. Tant diferents l'una de l'altre!

I la meva pell té, encara, la memòria de la seva.
Com les meves oïdes la seva veu.

M'ha caducat la llicència de fill... I ningú sap dir-me si es pot renovar...

Pensaments inconnexes - XLIX -

2009-01-17T22:57:00.004+01:00

De vosaltres, d'ara, de sempre, d'agraïments i alguna sorpresa...

Sé que sóc un pesat. Però us ho tornaré a explicar. Em sento afortunat. Sóc afortunat.

El motiu? Vosaltres.

Avui ha sigut un dia estrany (com podia ser si no?). Tothom a qui em dit que el pare havia mort s'ha quedat molt sorpresa del fet. Del com...

I sembla mentida per que és l'únic que tenim de cert. Però sempre ens sorprèn.
Aquest matí he plorat, molt. Pel pare i per la mare. Mentre es feia l'hora de pujar a Collserola.

Però tal i com avançava el dia els plors, la tristor han deixat pas a somriures, a tendreses úniques i impagables.

El dia ha estat plena de visites de coneguts i companys de feina de les meves germanes i la meva dona. Demà serà un dia de família.

Però jo... Bé, jo sóc afortunat.
He rebut missatges i trucades i, ara, obro el correu i trobo mails i comentaris a les Cambres.
I sols puc somriure, afortunat.

Afortunat, per que, per molts de vosaltres sóc un autèntic desconegut. Però sou aquí. Amb carícies, petons, abraçades. M'heu regalat més del que jo us podré donar mai.

Us vull abraçar a tots i cada un de vosaltres. I omplir-vos de petons.

Gràcies. Gràcies a tots.

Però la màgia no ha acabat aquí. I malgrat no era el lloc més escaient, m'he retrobat amb una companya estimadíssima, amb els ulls més verds que he vist mai, que no ens veiem des de la festa dels 25 anys de la gent de COU.
El més increïble és que ens hem reconegut i ens hem fos en una abraçada i amb dos petons com si ens haguéssim vist ahir.
No ha sigut una conversa forçada, ni de compromís. Ha fluit amb naturalitat, somriures, tendresa...
Ella, metgessa, hi era pel seu sogre.

I malgrat els nostres dolors, hem somrigut.
Gràcies a tu també Cristina.

Pensaments inconnexes - XLVIII -

2009-01-17T00:01:00.004+01:00

De quatre mesos, dos dies i deu hores...

Quatre mesos, dos dies i deu hores. És tot el que ha tardat el pare en anar a buscar la mare.

Des del catorze de setembre hem vist com s'anava apagant, deixant-se...
Cada vegada que he anat a veure'l m'ha donat les gràcies.
Cada moment que, amb les meves tonteries, aconseguia fer-lo somriure (ja no reia) em costava un plor.

M'ha deixat una certa habilitat amb les mans i les eines. Un traç insegur dibuixant.

Un vici inconfessable per la música, la pintura, la fotografia... Amb 12 anys, potser, em va regalar una Kodak Fiesta...

Avui no es trobava bé, m'han explicat les meves germanes, i es volien quedar amb ell tota la nit. L'han rentat, canviat i acompanyat al llit a dormir...

El pare, no volia que el portéssim a l'Hospital i, com a mínim en això, s'ha fet la seva voluntat.
Ha marxat des de casa seva. Des del seu llit. Amb una de les seves filles al costat.

Gràcies papa, per tot.
I perdona'm, perdoneu-me tots dos, per tots els cops que us he fallat.

Li faràs un petó a la mama de part meva?. De part nostre?

T'estimo.
Us estimo

Pensaments inconnexes - XLVII -

2008-12-28T02:20:00.004+01:00

De Nadal, Mahjong i altres comiats...

Això que veieu son unes fitxes del Mahjong.
Tenen a la vora de 100 anys. Aquest joc el van portar els meus oncles, crec recordar de Canàries, quan eren a Fernando Poo. (el meu oncle era metge).

Estan fetes d'ivori i bambú.

Acostumem a jugar les festes quan ens reunim tots a casa dels pares, que són els dipositaris. Aquest any, Albert ha jugat per primer cop. I ho ha fet ell sol.

De fet les regles bàsiques no són gens complicades.

És un joc xinés que també és juga al Japó. I en aquells països s'aposta, i molt fort.

Ha sigut el primer Nadal diferent.

A l'alegria de retrobar a Sam i Júlia, que han vingut de la Xina a passar les Festes fent un parèntesi als estudis, s'ha barrejat en molts moments, el buit, l'absència i el record de la mare.

Però hem rigut força.
Fins l'hora de marxar.

El pare s'havia retirat a seva l'habitació i hem anat a dir-li adéu. Quan jo he entrat, estava parlant amb Júlia. S'estava acomiadant.

Júlia ho feia fins el Juliol que tornaran. Però el pare ho feia d'una manera més definitiva.
La conversa era tendre, dolça. A mida que el pare anava parlant a tots s'ens omplien els ulls de llàgrimes: Júlia, Cristina, el meu germà (i pare de les noies) i a mi...

La meva neboda intentava convèncer el pare que el temps passa ràpid (i tant que passa!) i que l'estiu està aquí mateix.
El pare parlava fluixet...

No fa falta explicar que deia.

He abraçat al pare i l'he omplert de petons.

Després, quasi sense veure-la, he abraçat a Júlia, i m'he acomiadat d'ella, esperant que arribi l'estiu per tornar a veure-la.

Ja és 28. Els Sants Innocents.
Encara plou i fora fa fred...

A dintre, de tant en tant, també...

Pensaments inconnexes - XLVI -

2008-12-23T23:57:00.004+01:00

De Nadal i altres Festes...

Demà (24) serà l'aniversari de casament dels pares...

Aquelles Nits de Nadal - Altres Cançons de Nadal 3

Bon Nadal, mare.

T'estimo.

Pensaments Inconnexes - XLV -

2008-11-17T23:03:00.014+01:00

D'anagrames, més concerts i alguna altra inconnexió habitual...

Heus aquí els anagrames que he aconseguit fer del nom de les meves cases:
De Un lloc per nosaltres

Un salt sec no rep llor

De Les cambres buides

Cames breus, dèbil

No he sigut capaç de treure res més, amb un cert sentit, i aprofitant totes les lletres.

......

Dissabte 8/11 19h. L'Auditori.

Classicisme. Un programa on "l'estrella" és Mozart i es "complementa" amb contemporanis.
Haydn va ser mestre de Beethoven i va escriure 104 simfonies.
Va viure la desaparició, progressiva, del clavecí i l'arribada del pianoforte.
La simfonia núm. 99 pertany a la sèrie de dotze que va estrenar a Londres, i està considerada com la joia d'aquest cicle.
El Concert per piano i orquestra en re major, és elegant i explora els recursos que li proporciona el nou instrument: el piano.

Joseph Martin Kraus. No el coneixia. Suec. Es veu que va ser conegut com el Mozart suec. L'Obertura, és música que va escriure per l'obra de Voltaire, Olympia.

Mozart. Simfonia núm. 38 en re major, "Praga". Una simfonia amb un cert esperit operístic. Fa pensar, en alguns pasatges, en Les noces de Fígaro, Don Giovanni i en l'atmosfera de La flauta màgica.

Els intèrprets.
Giovanni Antonini, director. Pel meu gust un cert "grandiloqüent" de gest. Però una direcció brillant.
Dejan Lazic, pianista. Brillant i apassionat.
OBC. Per mi, cada dia millors.

......

Dissabte 15/11 19h. L'Auditori.

Un programa genial, molt complet i encisador.

Robert Gerhard. Pedrelliana és, en realitat, el 3r. moviment d'una obra titulada Homenatge a Pedrell (Felip Pedrell). Música descriptiva d'un gran compositor català, nacionalitzat britànic, i poc conegut en general.

Camille Saint-Saëns. Concert per a piano i orquestra núm 2. Peça romàntica i plena de matisos i contrastos. Algú va escriure, sobre aquesta composició, que "Comença per Bach i s'acaba en Offenbach".

Johannes Brahms. Simfonia núm. 2 en re major. De Brahms s'ha dit que era el successor de Beethoven. De fet la seva primera simfonia es va conèixer com la desena de Beethoven.
Potser de les millors de les seves composicions.

Els intèrprets.
Victor Pablo Pérez, director. I un gran director. Fent que l'orquestra doni allò que ha de donar en cada moment.
Rafal Blechacz, pianista. Un geni ple de sensibilitat... (no sabria que més dir)
OBC. Una gran interpretació de totes les peces.

....

Escric això per no tenir tants dies les cases, les cambres, buides.
Però hi han massa coses que em tenen "distret".

L'altre dia em va venir una passió per Paris. Per tornar a Paris. O a la Normandia.
Fugir. Desconnectar.

Tinc el Relat Conjunt a mitjes. Cada vegada que miro l'imatge sols penso en "El cielo sobre Berlín". Aleshores estripo el que he escrit i torno a començar.

Poder desapareixer una temporada. Sense deixar records ni enyorances. Sense temps. Sense el pas del temps.

O sense el pas d'un temps que ens marca els batecs i els moments.

Poder escriure tots els silencis. Totes les llàgrimes.
Dibuixar el so de les fulles que cauen.
Amagar-se a l'ombra de les primeres llums al bosc.

Somriure com la fragància de la molsa.

Segurament és estres...

Pensaments Inconnexes - XLIV -

2008-11-07T00:46:00.021+01:00

De Què! i altres concerts...

30/10 21:00h. Teatre Coliseum (just davant la porta hi ha una estructura en memòria dels morts deguts al bombardeig de Barcelona). Entrades a 5 € per gentilesa de Catalunya Ràdio.

Joves, amb bones veus. Música en directe. Un muntatge correcte. Famílies senceres a les butaques (diria que alguna amb crispetes i tot).

Si us agrada Manu Guix, O.T.... Aquesta és la vostra obra.

El llibret i la posada en escena em va recordar a Chicago, Rebelión en las aulas i unes quantes coses més... Previsible i predictible...

Un detall: El noi que fa de magrebí, parla com l'Apu dels Simpson.

Si aquesta obra serveix per acostumar als joves a anar al teatre...
Pel meu gust, fluixeta, fluixeta...
...........

Primer concert d'aquesta temporada. Entre una cosa i l'altre, aquest any s'ens ha escapat la "Tità" de Mahler.

D'acord és un programa lleuger. Però permet apreciar una música, força cops genial i espectacular que, moltes vegades queda amagada darrera de les imatges i passa desapercebuda.

Us puc ben assegurar que l'Obertura de Lawrence d'Àrabia, en viu, començant amb tota la percussió, si més no, no et deixa indiferent.

- Per si algú no està al cas: Maurice Jarre és el pare d'en Jean-Michel Jarre, compositor de música electrònica, casat amb Charlotte Rampling, que ho va revolucionar tot amb el seu disc Oxygene (després han vingut molts més) i els seus macro-concerts-espectacles per tot el món (Paris, les Piràmides, la Plaça Roja, etc...) -

He possat el programa per si teniu curiositat i ganes de fruir d'unes peces molt agradables d'escoltar.

L'OBC va estar dirigida per la directora Rachael Worby. La temporada passada ja va venir per dirigir la música d'en John Barry (Memòries d'Àfrica, Midnight Cowboy... i tota la segona part dedicada a James Bond)

Una interpretació impecable i amb força.

I aquest dissabte... la Simfonia "Praga" de Mozart.

Ja us ho explicaré.

Pensaments inconnexes - XLIII-

2008-10-25T00:31:00.003+02:00

De Mamma Mia, Aloma, Quemar despues de leer i altres moments irrellevants...

Si. En les darreres setmanes, a banda de l'espectacle poètic de Sant Cugat, hem tingut una certa "vida" cultural...

Vam aconseguir dues invitacions (gràcies CatRadio!) per anar a veure Mamma Mia. Ho reconec vaig anar una mica escèptic i sense fer-me cap ni una il·lusió.

Resultat?

Vaig passar una molt bona estona. La protagonista (Donna) era interpretada per Mone. Amb una veu dolça i bluessy. Malgrat en alguns moments es notava a faltar la potencia i versatilitat de veu de Nina, en una valoració general el paper li escau més.
Muntsa Rius i Roser Batalla genials. Com la resta dels actors i musics.

Es passa una molt bona estona i, a poc que t'agradi la seva música, pots fruir del pop amable i sense pretensions d'ABBA (i, per que no dir-ho, de records de fa una pila d'anys).

....

Aloma. Pre-estrena (23/10) al TNC amb entrades a preu reduït (5 €!) gràcies de nou a CatRadio. (si us connencteu a la seva web podreu trobar aquestes "ofertes". Eps! No hi son sempre i s'ha d'anar mirant i tenir un xic de sort...).
Aquest em seria més dificil de qualificar. El muntatge està molt bé. Carme Sansa magnifica. Demostrant ofici i que, de jove, havia fet cabaret.

Però per qui tingui més o menys present l'obra de Rodoreda, pot semblar-li estrany fer un musical. O si més no, una obra de teatre amb cançons.

Personalment penso que en alguns moments queda com "espesa", però es pot veure.
Que ningú esperi el Mikado, Glups!, Pirates.... Ni Flor deNit o T'odio Amor meu...

Els tocs d'humor a les obres de Rodoreda hi son, però també d'aquella manera... I tot té un to més dramàtic, malgrat els números músicals.

Va, si!. Aneu a veure-la i així polemitzem. Ni que sigui per que és teatre en català.

....

Quemar despues de leer. Una pelicula dels germans Cohen. El resum és: la CIA és com en aquell acudit:
- "És el Servei d'inteligencia?"
- "ummmm eh?, eh?, eh?"

He rigut com feia dies. Això si, potser al començament no s'enten res...

Molt recomanable per passar l'estona...

....

Suposo em perdonareu la lleugeresa d'aquest post, comparats amb els darrers.
Però és que també ho necessitava, això d'escampar les boires un xic.

Ah! I un cop més gràcies a totes i tots pels vostres comentaris. Han sigut i son autentiques caricietes als dins.

Pensaments inconnexes - XLII -

2008-10-19T20:19:00.010+02:00

De poemes, teatre, poesia i altres espectacles...

Ahir a la nit (18/10) vaig anar al Teatre-Auditori de Sant Cugat.
Oriol Broggi presentava un espectacle poètic. Un recull de l'obra i altres escrits, propis o amb relació, del poeta d'honor del 8è Festival de poesia de Sant Cugat d'aquest any: Feliu Formosa.

Vaig guanyar una invitació pel fet d'enviar un poema.

Jordi Banacolocha, Joan Berlanga, Xavier Ripoll i el mateix Formosa, arropats per la música de Marc Serra i Cabo San Roque.

No us atabalaré intentant explicar-vos la senzilla bellesa del muntatge.
Vaig estar a punt de no poder anar. Vaig tenir sort.

Al vestíbul hi havien unes taules amb informació i unes targetes amb versos de poetes famosos.

En vaig agafar tres o quatre. Però dues especialment, em van fer pensar en aquest post de Carme Rosanas.

Amb el teu permís, Carme, els deixo aquí.

Son aquest:

i aquest:

(Ara acabo de llegir el segon comentari d'en XeXu.
No crec que sigui "carca", com diu ell. Al contrari. Les seves opinions sempre són rellevants, meditades, serioses...

I per sort, no sempre coincidim.

Amb aquesta diferència, crec, tots sortim enriquits i guanyant, ja que ningú -i jo ni de lluny- està en possessió de la veritat absoluta.)

En fí. Va ser una nit plena de sensibilitat, art, dolcesa, mirades als dins.

Una nit plena de Poesia.

Pensaments inconnexes - XLI -

2008-10-14T11:56:00.009+02:00

De té, teteres i altres pensaments...

Arriba el temps dels tes. No se per què, però quan comença la tardor i l'hivern, m'agrada prendre te més que cafè: Earl Grey Royal, Verd amb menta, Vermell amb llima...

M'agrada anar tastant diferents tipus, malgrat el verd amb menta és la meva feblesa.

Escalfo l'aigua en una kettle o bé en el bullidor elèctric i, després l'avoco en una tetera de fang, una mica atrotinada, on hi ha el mitjó amb les herbes.

Aquesta tetera és un obsequi.
En Toni i Agnès es van presentar un dia amb el conjunt: la tetera i dues tassetes en una safata, cistelleta, de vímet.

En Toni fa anys que és mort. Havíem treballat junts. Desprès va marxar i va anar a viure a Menorca.
Ja feia temps que havia deixat la seva relació amb Agnès.

Amb ells vaig anar a veure Paul McCartney al Palau Sant Jordi, el 26 d'octubre de 1993.
Conservo l'entrada. Bé de fet conservo quasi totes les entrades dels espectacles als que vaig.
Potser, algun dia faci un post al respecte..

I havíem sortit d'excursió per l'Empordà, amb els nens... Hauria de buscar les fotos.

Era una bona persona. Somniador. Amant de la música. Del te... Havia tocat el contrabaix. Si no recordo malament, havia sigut escolanet a Montserrat...
Em va fer conèixer coses de Jazz, opera...

En un primer moment podia semblar, fins i tot, un xic extravagant o penjat...

Però era, per damunt de tot, bo...

Compartíem el gust per Waits, Beatles, i una llarga llista de tots els estils... I també diferíem en molts altres!!

Ens vam quedar amb la recança de no haver pogut anar a veure Peter Gabriel quan va venir amb el Secret Wordl Live Tour l'any... 2002?.

I dos anys després, el primer dia de feina després de vacances, tenia un mail a la bústia que dia que havia mort i que feien el funeral a Castellar, on té família...

Recordo un dissabte què, els vam trobar al carrer de casa, cap a migdia, i els vam convidar a fer el vermut... Van marxar a quarts de dues... de la matinada.

Poques vegades he fruit tant parlant de música, de llibres, jugant al trivial, fent té, rient, xerrant...

I sempre, sempre, que em faig un te ho faig en aquesta tetera...

I penso, amb un somriure d'orella a orella, amb el meu Amic. En Toni Farell.

Pensaments inconnexes - XL -

2008-09-14T19:27:00.005+02:00

De dolceses, petons i agraïments...

-"Vaig a veure si puc dormir una mica"

Havies passat mala nit. Una crisi a les 5 i un altre a quarts de 9.
Però t'havien arreglat, netejat i assegut a la cadira.

T'he donat l'esmorzar (dues galetes desfetes a la llet), mentre deia parides de les meves. I tu, amb esforços, somreies i t'ho prenies. Després la medicació.

I quan hem acabat m'has fet posar-te bé el coixí del cap i m'has dit:

-"Vaig a veure si puc dormir una mica"

Jo era prop, llegint i mirant-te. I així hem passat una estoneta.
De cop i volta he vist que obries els ulls i et costava respirar.

I he vist i sentit la ranera... M'he apropat i t'he cridat mentre premia el botó... Però ja he notat que havies marxat.

Mare... Potser que m'hagi entretingut massa i hagi tardat en cridar a les infermeres?

Tothom em diu que no. Que les taquicàrdies t'han guanyat i que he fet el que havia de fer i com s'havia de fer. Em queda un xic aquesta recança...

Gràcies per deixar-me ser amb tu avui.

Demà i demà passat serà més dur. Saps que no m'agraden els comiats.

Ja ho he fet avui... Espero em perdonis si amb el que ve ara no sóc tant homenet com avui... (com ho deies? "tenir el melic curt")

T'estimo.
....
Ah! La planteta que tenies a l'habitació l'he regalada a les infermeres. Si la cuiden amb la meitat de l'amor amb que han estat per tu ( i per nosaltres especialment avui), viurà molt i serà molt feliç.

Sé que t'agradarà que ho hagi fet

Han sigut autèntics àngels (si, si, Joana, ho havia d'haver sabut), plenes d'amor, dedicació i suport en tot.

Moltíssimes gràcies...
...

I per damunt de tot gràcies a vosaltres, que heu passat per les meves cases, que heu escrit mails i comentaris que jo, encara, no he contestat.
He sentit totes les vostres abraçades, petons, carícies...

Gràcies companys, amics, nines...

Sóc un home afortunat...

Pensaments inconnexes - XXXIX -

2008-09-10T18:14:00.003+02:00

De somriures, caricietes al cor i altres dolceses, sense novetats rellevants...

Sóc afortunat. Malgrat tot, ho sóc.

M'heu acotxat amb paraules, colors i sentiments dolcíssims... I em sé un privilegiat. Trobar-vos, (fins i tot la sorpresa anònima!!!) és un orgull, un plaer.

Un bàlsam...

Voldria trobar els mots més escaients per cada un de vosaltres. Però no sé on els tinc... no els trobo.

Les vostres paraules aquí, al mail, al telèfon, m'han emocionat i, al mateix temps somriure.

Les llàgrimes, que hi son i apareixen, les deixo per les foscors i les solituds de les nits.

No em fa res. Han de ser. Què seria si no hi fossin?

Deixeu-me doncs, que us doni les gràcies. Per vosaltres. Per tot. Segurament no és molt.

Però és de cor.

Intentaré reprendre el ritme normal de passar per les vostres cases.
De fer el Relat Conjunt.

De somriure i riure amb vosaltres. Per que fer-ho no significarà que l'estimi menys o no la tingui present.

....

A dia d'avui segueix estable. Ahir nit un ensurt. Aquest matí dormia plàcidament..

....

Pensaments inconnexes - XXXVIII -

2008-09-08T18:27:00.004+02:00

De matins, carícies i altres silencis...

T’agafo la mà per entre la barana i la acarono. Vull impregnar-me del tacte d’aquesta pell.
Vull que la meva pell la recordi sempre.

Estic trist. Però no t’ho puc dir. I per això em quedo dempeus al teu costat i dic bajanades d’aquelles tan meves.
I somrius darrera la màscara d’oxigen....

No ho saps, però aquest teu fill tan tímid i vergonyós, que s’amagava darrera les teves faldilles per no saludar, ara el prenen per un xerraire poca vergonya i “gamberru”.

(ara riuràs... Hi ha, fins i tot, que es creu que sóc un “donjuan”!!!... ja pots riure, ja!)

I encara em costa d’entrar als llocs, i preguntar, i...!

Tampoc ho saps... Però des de la darrera vegada que vas estar ingressada, he intentat “desacostumar-me” de tu. Ja saps què, per aquestes coses, sóc un xic poruc. I em feia por el mal que faria la teva absència.

Ho vaig portant millor del que creia... Malgrat quan decideixis marxar, em costarà...

Però miraré de ser gran i plorar sols “el necessari”. O potser, allò que em demani el cos, els dins...

Entenc que ja comencis a tenir ganes de veure a la teva mare. Quan la fa que no la veus? Des de els 16 anys? Jo també frissaria... I el pare. L’avi, ja fa quasi 40 anys, no?

No et preocupis pels fesols que em volies preparar. Ja aprendré a bullir-los. I, desprès, faré un extra. I els prepararé com quan els compràvem a la Boqueria: amb una punteta de llard, alls tendres i anxoves de l’Escala.

Ara em venen imatges de tu acaronant-me, bressolant-me. Fent coses junts... Ensenyant-me a cosir i cuinar... Anant al Kanda a comprar plantetes i flors!!
Les dàlies, els rosers...

Vigilarem el pare... Tot el que es deixi vigilar, ja saps com és...

No m’agrada acomiadar-me i ho deixaré aquí. Tota la resta que et diria sé que ho saps...

I malgrat es dur, m’agrada venir-te a veure als matins, abans d’anar a treballar. I agafar-te la mà entre la barana i acaronar-te...

I saps què?

T’estimo.

Pensaments inconnexes - XXXVII -

2008-09-06T01:19:00.000+02:00

De sargits i altres adobs...

- És de molt bona qualitat. Ja quasi no es troben..
- ... ?!!!
- Però heu de comprendre que ja té una edat.
- ... ???
- Podem provar de fer un sargit. Però això ens pot provocar un esqueixament per un altre banda. Us heu fixat que fi?
- Tampoc volem un pedaç de qualsevol manera per salvar la situació. Mirem de conservar i sargir, amb puntades invisibles, l'original, mentre es pugui.
- I si no ho resisteix?
- ... Però ho hem de provar, no?
- I quan ja no puguem més?

....

- Bé doncs, la baixem a quirofan per implantar-li una via directa. Això ens facilitarà l'acció.

....

Pensaments inconnexes - XXXVI -

2008-07-23T14:17:00.002+02:00

De vacances i altres cicles de la vida

Dissabte marxo de vacances. 15 dies lluny. Esperant trobar noves sensacions on amarar-me.

Suposo que encara penso com quan anava a col•legi. És ara quan s’acaba un cicle. Un nou any.

Un any on Ònix i Williams van tancar les seves cases. I en Pd40 fa com el Guadiana gràcies als Relats Conjunts.

Amb Ònix ens vam creuar mails una temporada i de cop, silenci. Amb Williams he sigut molt més afortunat i encara vol saber de mi.

Però també he tingut moltíssima sort. M’he enriquit amb unes mirades úniques:
- Curiosa i fascinant, d’una dolcíssima Fetillera del Delta, mestressa d’uns camins multicolors. De vegades solejats, d’altres ennuvolats: com la vida.
- Profunda, i un xic sorneguera, del Somriure més busca-raons de La Cala. Tot cor. Un carinyet que et marca.
- Plena de boscos i ocells. La vida amb un altre mirada. Aromatitzada de molsa i aigua, com ha de ser la dels Follets entremaliats i riallers. La vida en la vida. Sempre amb les ales al vent. Nòmada...
- Curulla de puntualitzacions i seny. La mirada com el silenci que dona força a la paraula. Jardinera de Moments i Personatges en moviment continu. L’alegria i el plaer de viure per viure i saber trobar el moment de felicitat en (quasi) tot.

M’ha faltat, com a mínim, dues mirades més:
- Els ulls màgics i de mel d’una Sireneta dolça
- L’esguard ple de mar (el seu) i sensacions de la Perla de Labuán.

Però us ho asseguro. Hauria valgut la pena viure aquesta vida, pel sol fet d’haver-les conegut.

Us trobaré a faltar. A elles i a vosaltres, que veniu a casa.

M’agradaria poder estar desconnectat, lluny d’ordinadors aquest dies. Fer net.

Però no oblidar-vos. Això ja no puc. Ni vull.

Ens retrobem en dues setmanes?

Fins ara...

Pensaments inconnexes - XXXV -

2008-07-20T20:40:00.010+02:00

De música, Canfranc, falciots, Arcs de Sant Martí, capitells i altres pensaments.

Fa una estona hem arribat de Canfranc, de recollir el mitjà.
Era al VII Curs Internacional de Música Pirineus Clàssic.

Hem passat allà el cap de setmana. Omplint-nos els ulls i els sentits de verds, aigua, frescor, de fotografies.

Ha sigut un xic com l'assaig general abans de marxar de vacances la setmana vinent. De fet, el meu cap, ja està de vacances...

Dissabte al matí érem a Jaca. Passejant ens vam apropar a la Ciutadella militar.
En una de les bandes havia un estol de desenes de falciots.
Volaven agrupades. Ràpides, precises.

I us puc ben assegurar que m'han passat tan aprop, que he sentit el seu aleteig. Ha sigut màgic estar envoltat d'orenetes.

La foto no fa justícia, però espero pugui donar una idea...

Després batucada a Canfranc i concert d'alguns dels professors que encara hi eren.

Com sorpresa final jazz interpretat per Francesc Capella, piano solo. Manel Camp i Xavier Figuerola, piano i saxo; i com bis no preparat, Francesc Capella i Xavier Figuerola. De fons una tempesta impressionant que va durar el temps de les peces de jazz.

Aquest matí, un aire clar i net. 15 graus de temperatura. El verd colpejant els dins.

De tornada hem passat per San Juan de la Peña, com sempre impressionant. I pel pantà de la Peña, on he trobat un Arc de Sant Martí i, volant a contrallum del sol, crec que un àliga (pel color, l'embergadura, la forma...)

Ara he descarregat les fotos. Espero hem doni temps de penjar algunes a l'exida abans de marxar un altre cop.

Tinc el cap ple de verds, de llum... No hagués tornat... Cada cop em costa més...
_______________________________
21/07 -Editat-
Falciots és una gentil.lesa d'elur, dolç follet garrotxí i boscà, que un cop més m'ha fet veure que jo, d'animals, amb prou feines em reconec a mi al mirall!!
(abans posava orenetes... i això que recordo haver llegit i estudiat que les orenetes tenen la cua en forma de U -no de V-, etc, etc...)

Gràcies, inyu!

Pensaments inconnexes - XXXIV -

2008-07-06T00:16:00.009+02:00

De Purcell, Britten, Fugues i altres músiques.

Divendres 4. Manresa. Teatre Kursaal.

La JONC Alevins, dirigida per Manel Valdivieso, presenten el programa que han estat preparant per l'encontre de l'Estiu:
El Concert per a oboè K.314 de do major de W.A Mozart i The Young Person's Guide to the Orchestra (variacions i fuga sobre un tema de Purcell) de Benjamin Britten.

Ho han estat preparant des de dissabte 29.

Us deixo una mostra. La Fuga de la peça de Britten:

Dissabte 5. Sala Oriol Martorell. Auditori de Barcelona.

Pensava que no deixarien gravar i no he portat ni la càmera de fer fotos... Però a diferencia del Petit Palau, l'any passat, aquest cop no hi havia cap problema.

I han tocat i sonat molt millor que divendres.

Havia micros per totes bandes. Han gravat el concert. No sabem si per Catalunya Musica, per la JONC o l'ESMUC.

Sols de recordar com han sonat, em torna la pell de gallina.

El solista de la peça de Mozart ha sigut Eduardo Martínez, professor de l'ESMUC. Impressionant.

Fins i tot hi han hagut bisos...

Són "el milloret" de cada casa.

I en un país on la música clàssica no té gaire recolzament, embadaleix trobar una colla de nois i noies, menors de 18 anys amb aquesta passió per aquest tipus de música.
I sobretot amb aquest nivell...

Ah, si! I també és "amor de pare".

Pensaments inconnexes - XXXIII -

2008-06-29T23:27:00.002+02:00

De mirades, silencis i altres pensaments inconnexes

Mare meva quins ulls!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Això em van dir no fa gaire. I encara estic pensant que contestar.
Tal com ho vaig llegir em vaig apropar a un mirall. Són verds. Darrerament més verd que habitualment...
Recordo una cançó:

"Ojos verdes son traidores
Ojos verdes son traidores
Azules son mentireiros
Los negros y acastañados
Son firmes y verdadeiros"

Ho sóc? No em considero pas...
Els meus ulls.
Possiblement l'únic que salvo de la mediocritat de la resta del meu jo. Si, realment no estan malament del tot.
M'agrada mirar la gent als ulls i que em mirin quan parlen. Em dona molta informació de l'altre.
Hi ha molta gent que no m'aguanta la mirada i m'ho diuen.
Però no perquè sigui desvergonyida o mofeta... Simplement diuen que no la poden mantenir. "Que miro d'una forma massa profunda".

Segurament és per això què, qui em coneix sap què, en el moment més inesperat, puc sortir amb una frase del tipus: "Quins ulls més bonics que tens".

Que dit així, a primer cop d'ull, podria semblar una forma barroera de tirar floretes.
No ho puc evitar.

Perdoneu estic parlant massa de mi d'una forma poc comú.

Canvi de tema.

Silencis... Em faig un munt de llegir-vos i deixo poc comentaris.
En algunes cases molt estimades, fa tres o quatre post que no dic res...

Però arribo i veig els altres comentaris i penso: "Xerraire... ¿què pots dir tu, ara.? Calla i passa de puntetes. És preferible que pensin que ja no vens a dir qualsevol parida..."

I continueu venint al Lloc o a les Cambres i em dieu coses.

O m'envieu cartes...

¿Deixem-ho en què estic un xic mandrós degut a la calor?
O què, simplement, és més fàcil pensar les coses, els sentiments, que transcriure'ls...

M'ha colpit "L'elegància del eriçó". De primer em va costar una mica... Venia un xic cansat de Firmin, i em fotia que em tornés a passar amb un altre llibre...

Quina equivocació la meva! Quin gran llibre!
Sort que vaig fer cas a la recomanació, oi nina?

Volia parlar d'algunes coses més, però m'està quedant tot molt espès, fins i tot per a mi.

(Continuarà...)

Pensaments inconnexes -XXXII-

2008-06-07T21:01:00.005+02:00

De Requiems, Mozart, Beethoven i altres músiques a l'MP3

Des de fa temps, dissabtes i diumenges, si no he de sortir a primera hora, miro quins concerts fan a la televisió.
Dissabtes i diumenges a la 2, a les 8 quarts de 9. I diumenges al 33, just quan acaba el de la 2, cap allà les 9.

De vegades els segueixo i altres passo.

Avui, aquest matí, que era un xic gris, al connectar amb la 2 m'ha sorprès el KV 626 en Re menor, de Mozart. El Rèquiem.

Sempre, sempre té l'habilitat d'emocionar-me. De posar-me la pell de gallina. Potser, perquè, malgrat ser una missa de difunts, és una música lluminosa. Plena d'esperança i força.

On pots trobar la ràbia, la força, un punt de desesperació, penediment... Però mai la foscor o la tristor com en altres rèquiems.

Dissabtes, un acabat el concert, generalment vaig a fer la compra pel barri. Aleshores em poso l'mp3 en reproducció aleatòria i surto al carrer.

Per mi, això, no és una forma d'aïllament, sinó que procuro em faciliti una percepció de l'entorn diferent. Al "faltar" l'oïda, has d'anar més en compte amb les coses que passen al voltant, i pots apreciar detalls què, d'una altre manera, potser ni em fixaria.

Molts cops la música sembla escollida expressament pel moment i el lloc.

Avui he sortir a fer la passejada corresponent i, al engegar-lo, acabava una cançó de Marisa Montes. Acte seguit, ha entrat el IV moviment de la 9 de Beethoven.

No ho esperava. Ha sigut brutal. De sobte el temps ha semblat estirar-se o frenar-se.
Havia poca gent i mínima circulació (un quart d'onze del matí) i la música sonava.

I he pensat que era primavera, malgrat semblava un dia de finals de setembre.
I he caminat poquet a poquet per fruir de la coral, mentre somreia i rumiava moltes coses...

Pensaments inconnexes -XXXI-

2008-06-03T12:35:00.004+02:00

De no Waits, potser Quidam i altres genolls...

Estic cansat de trucar al 902 10 12 12 i que comuniqui.
Ahir em vaig "despistar" perquè, a primera hora vaig anar a que em traguessin els punts.

I clar, quan vaig caure que havia de trucar, ja va ser impossible.

Avui ja no ho he intentat.
Em quedo amb els CD's i algun concert que pugui trobar enllaunat.

No serà el mateix, ja ho sé, però... (ho acabo de intentar mentre escric el post i... tu, tu, tu, tu, tu...!)

He sentit que, al setembre, torna el Cirque du Soleil amb Quidam.

També la vaig veure el primer cop que van venir. Recordo que la vaig trobar tan diferent a Alegria!
Més melangiosa i amb una "història" més lineal.

Hauré de mirar si hi ha quòrum a casa i veure quants s'apunten.

Ah! el genoll!
Aquí el teniu amb el seu germà.

Es veuen dues de les tres incisions que em van fer. La que falta és a la cara fosca del genoll.

Ja he començat a caminar estones, però se'm carreguen els bessons.
Per tant, com hem van dir ahir: començo a fer vida normal fins on puc.
I quan no puc, descanso.

Quan anava a sortir al pati perquè li donés una xic l'aire i el sol ha caigut un mini xàfec.
Haurem d'esperar un altre moment perquè vagi agafant color...

Ara vaig a canviar de llibre... Perquè m'he embussat amb Firmin i no tinc forma d'acabar-ho...
I ja em sap greu!

Jo, personalment, no li recomanaré a ningú. Segurament està molt bé i sóc jo, que l'he agafat girat... Però el trobo espès per ser el llibret de res que és...
Tot el contrari que la Lladre de llibres que el vaig llegir en un tres i no res i em va semblar genial!.

Pensaments inconnexes -XXX-

2008-05-28T01:55:00.005+02:00

De Girona i altres joventuts

Ja fa trenta vegades que he entrat a les cambres per omplir-les una mica.

I ara?

Ara el post d'en Gatot. El "Temps de Flors" amb Elur, i altres links mentals, escrits, cap a Girona, m'han fet pensar que fa uns 28-30 anys, jo era molt habitual de la ciutat i rodalies.

Entre 28 i 30 anys és el temps que tenen aquestes fotos. Dues de les quatre que me queden d'aquella època.

Fetes per un creador d'espectacles de mainada. I què, durant molts anys, va ser com un germà... Després la vida dona les voltes que dona i passen coses què, l'orgull de la joventut i l'inexperiència es neguen a arreglar...

La rossa es diu Dolors i la que toca la guitarra espanyola, Margalida. Les altres dues, que eren amigues de les meves amigues, crec recordar que Montse, ambdues.

Aquest mateix dia, baixant per un dels carrers del call tot sis, anàvem tocant la guitarra i cantant, i un japonès ens va fer unes fotos...

Dolors es va casar, jo hi vaig ser, molt jove. I van anar a viure a Bescanó, crec que era. A una casa un xic separada. Amb hort i gossos.

Algun temps després, em vaig trobar a Bellaterra al seu marit, que ja era "ex".

De Margalida no en sé res. Fa molt de temps que vaig perdre la pista.

Sempre m'he trobat bé a Girona. Té alguna cosa com de mides "humanes".
L'altre dia, amb el recorregut del Temps de Flors ho vaig trobar tant canviat tot...

Bé potser, ja n'hi ha prou de temps de nostàlgia...

Però van ser uns grans temps... Ni millors, ni pitjors. Els que van ser. I força divertits...

Pensaments inconnexes -XXIX-

2008-05-27T14:01:00.005+02:00

De Vinicius de Moraes i altres pel.licules.

Aquest matí m'he passat dues hores veient un documental sobre Vinicius de Moraes. Poeta, diplomàtic, melodista, "co-inventor" de la Bossa Nova, de l'afro-samba...

"Vinicius de Moraes.
Quem pagarà o enterro e as flores
se eu me morrer de amores?"

Totes les persones que parlen d'ell al documental, les seves filles (va estar casat 9 vegades), Toquinho, Maria Bethania, Gilberto Gil, Caetano, Jobim, etc... fan notar la necessitat que tenia de sentir passió per viure.

I del seu despreniment. Mai va estalviar. I, de vegades, tenia autèntics problemes per arribar a final de més.

Algú què, estant al cos diplomàtic a Montevideo, escriu al Ministeri d'Afers Exteriors Brasilers dient que necessita tornar.... "Perquè està perdent temps d'estimar. I això, a diferencia d'altres coses no es pot recuperar ni compensar de cap manera."

No és un documental que sols mostra la seva cara amable. Es parla de la persona.

Una frase seva: "Els amics no es fan. Es reconeixen."

Si us agrada la seva música i conèixer més enllà de la figura pública, us el recomano

Encara em queden unes quantes per anar veient aquest dies de baixa:
- El olor de la papaya verde
- Pleno verano
- El vientre del arquitecto
- Los aires dificiles
- Marius et Jeannette (tota en francés... no se jo si ho entendré prou...)
- I alguna més, força més lleugera i per passar l'estona: Juno, Brockeback Mountain...

Ja us ho aniré explicant...

He trobat aquest tube amb un tros del documental

Entre altres coses, Chico Buarque explica que la cançó "Pra que chorar" la va escriure mentre feia una cura en un hospital i, a la nit va sentir la ranera de l'agonia del veí, que es moria.

A l'endemà Baden Powell va anar de visita i li va posar música.

Pra que chorar

Vinicius de Moraes / Baden Powell

Pra que chorar
Se o sol já vai raiar
Se o dia vai amanhecer
Pra que sofrer
Se a lua vai nascer
É só o sol se pôr
Pra que chorar
Se existe amor
A questão é só de dar
A questão é só de dor

Quem não chorou
Quem não se lastimou
Não pode nunca mais dizer
Pra que chorar
Pra que sofrer
Se há sempre um novo amor
Em cada novo amanhecer

Pensaments inconnexes -XXVIII-

2008-05-23T10:52:00.003+02:00

De genolls i Tom Waits.
Bé, aquí el teniu. El meu genoll després de l'artroscòpia d'ahir.

Sé que no s'aprecia del tot, però està depilat i suau com... com... com rentat amb Vernel!
Al final estava un mica més tocat del que semblava i hauré de estar quasi un mes de baixa...

Una mica pal... Espero que cap a mitjans de la setmana vinent ja pugui caminar un xic...
Per ara, em podré posar al dia de totes les pel.licules què tinc pendents, avançar llibres, escoltar música, escriure...

Sobretot aquest primers dies que he d'estar amb la cama estirada.

Ah! Per què Tom Waits?...
Els dies 14 i 15 de Juliol toca a Barcelona. Entrades a partir del dia 2 de Juny a Telentrada.

Jo procuraré ser-hi...

Pensaments inconnexes -XXVII-

2008-05-18T17:46:00.012+02:00

Les cròniques elurbarbollarianes:

De temps de flors, de follets bellugadissos i riallers...
Els follets ja ho tenen això. Són bellugadissos, inquiets, riallers, entremaliats... I és molt difícil què parin quiets...

I més per deixar-se fer una foto!!

Resultat: Un follet què sembla l'anunci de "La Lechera".

A part d'això?

Somriures. Rialles. Pujades. Baixades. Escales. Flors...
Fotos!!! Guanya ella 5 a 1. Té una mirada especial per trobar l'enquadrament més dolç. Què diu més coses...

Girona. "El Pont Sobre el Riu Kwai". "Tens un paper per fer el balanç de blancs?" . La porta Estelar.

La cançó...?
Té a veure amb el sentiment. Amb la sensació. Passejar per Girona sense pressa i sentir-se bé.

Va ser una jornada genial, màgica. Amb una companyia fantàstica.

Gràcies dolç Follet. Per ser com ets. Per ahir i abans d'ahir i l'altre... i per sempre.

Pensaments inconnexes -XXVI-

2008-05-07T00:10:00.006+02:00

De flors, genolls, músiques, viatges i altres paranoies...

Això que veieu és la casa de Monet a la Normandia.

Tinc un "repte" pendent amb una gran i estimada amiga: Canon (ella) vs Nikon (jo).

Com era difícil coincidir, ens vam posar una fita: Per poc que poguéssim ho portaríem endavant a Girona (terreny més o menys neutral) i durant la setmana aquesta del Temps de Flors.

Doncs bé. El temps ha arribat. I com m'esperen uns dies de repòs forçat (el 22 em fan l'artroscòpia), si el cel no em cau al cap, el 17 pujaré a Girona. Disposat a caminar molt. A rebre força empentes. A recordar una ciutat molt estimada i que fa anys no visito. I a fer força fotos....

I sobretot, sobretot a riure molt amb Neus. (Si algú em veu i em reconeix... m'ho fareu saber?. Em faria il.lusió saludar-vos...)

Ens veiem doncs, per Girona?

Sense sortir de terres Gironines, ja tenim el programa del Cap Roig: Battiato, Caetano Veloso, Moustaki, Raimon, Return To Forever, entre d'altres.

De tots, el que me faria més gràcia fora en Caetano, no l'he vist mai en viu (bé els Return, tampoc, però podria passar...) . Però, el dia que ell actua, serem un xic lluny. A Portugal.

Segons la seva pàgina web, abans d'actuar a Cap Roig, ho farà a l'Algarve. Hauré de mirar si coincidim allà.

Sinó, es possible que pugem a veure en Battiato. Mira, feblesses que té un.

Ara mirava en aquesta casa i vaig fer un post el 28 de setembre 2007 del seu concert a L'Auditori. Quasi un any quan toqui.

Porto dies amb la 3ra Simfonia de Mahler al cap. És espectacular. Amb sis moviments.

Aquest cap de setmana la tocaven a L'Auditori. No vaig poder anar..

Us deixo el primer moviment: Kräftig. Entschieden. És un xic llarg (33'16").

Però em té l'ànima robada... Espero us agradi una mica...

Pensaments inconnexes -XXV-

2008-05-04T20:20:00.007+02:00

De sortides inesperades i no tant inesperades.

Divendres. Ens despertem. Fa un dia preciós. Sortim?

Els dos grans es queden. Marxem tres. Cap a on? Tirem cap el nord...
Quan ja portem una bona estona d'autopista i hem canviat un parell de vegades de comarca, ens arriba l'inspiració en forma de pregunta: els Aiguamolls?...

I creuem l'Empordà... Quant de temps sense pujar! Sempre m'encisen les seves carreteres, els seu pobles...

Tenen quelcom de màgic... D'arcà...

I ens presentem als Aiguamolls, de forma inesperada i gens preparada. (No portem prismàtics, ni el trípode, ni...)

Arribem prou d'hora per no trobar, encara, massa gent. Decidim que baixarem al Pòsit de l'Escala a dinar, així que fem un passeig per fruir del lliris, les cigonyes, etc...

Moltes famílies. Molts ornitòlegs molt ben preparats. Gent en bicicleta. Manel Fuentes empenyent un cotxet i amb ulleres de sol intentant passar desapercebut...

Marxem amb l'intenció de tornar tan aviat tingui el genoll en condicions i per passar tot el dia...

L'Escala... A menjar peix. I després una mica de passeig per la banda d'Empuries...
Respirant el mar...

Sentint la vida als peus

De tornada passem per Palafrugell... Aturada tècnica per comprar una tarta tatín a la pastisseria Serra... Una "delicatessen".
Ho confesso: Jo era de tarta de poma, i això de la tatín no em deia res... Fins que vaig tastar la d'aquesta casa.
No he oblidat la tarta. Però si és cert què, si sóc per la zona, procuro passar per Palafrugell a buscar-ne. (una feblesa com un altre...)

En Miquel ha marxat, fa una estona, cap a París amb la gent del Institut, fins divendres.

Quina enveja!! Jo hagués marxat amb ell!

Pensaments inconnexes -XXIV-

2008-04-30T19:25:00.006+02:00

De dinars familiars i altres convocatòries.

Diumenge (27/04) sortim els 4 germans (i respectius). Decidim anar a La Llacuna (Anoia) on hi ha una menjada de peus de porcs popular: "La Potada".

Fa goig veure al meu germà menjant de tot, bevent en porró...

Llàstima el problema que li ha quedat a les cames que li obliga a anar amb bastó per no perdre l'equilibri. Aquesta si que no sabem si la podrem recuperar.

Però del que era al que és... Una festa!!! Va ser una sortida genial. De molts riures. De no decidir fins el darrer moment on anàvem. De ...

Ah! Els peus de porc boníssims! Una recepta molt semblant la podreu trobar al número 118 de la revista Descobrir Catalunya.

La cita és aquesta:

JONC Alevins
20è Encontre. Del 28 de juny al 5 de juliol de 2008. Lloc: Manresa
Repertori: W.A.Mozart, Concert per oboè en Do Major, K.314
B.Britten, Guia d'orquestra per a joves op.34.
Concerts: 4 de juliol al Kursaal de Manresa,
i 5 de juliol a l'Auditori de Barcelona (sala Oriol Martorell).
Director: Manel Valdivieso.

Avui ha arribat el mail dient que està convocat com percussionista.

El somriure arribava d'orella a orella.

Per celebrar-ho anem aquest vespre al cinema... A veure IRON-MAN. (Què una cosa no treu l'altre...)

Si els dies 4 i/o 5 de juliol esteu avorrits... Jo us puc assegurar que sembla mentida què, en un país on la música, encara, no té gaire importància (si no mireu el post "La vida en dansa" a Ca l'Iruna del Camins) hi hagi joves que posin tant d'interès, ganes i sonin tan i tan bé.

(I no és amor de pare... o si!)

Pensaments inconnexes -XXIII-

2008-04-20T00:20:00.006+02:00

Del Saló del Còmic i altres cues.

Dissabte matí. Amb el meu fill mitjà ens apropem a Montjuïc. Al Saló del Còmic.
Són 3/4 de 10 i les cues son immenses.
Tota l'avinguda Maria Cristina està plena de frikies (com nosaltres) disposats a remenar i fer cues per intentar que algun dibuixant ens dediqui la seva obra.

Hi ha gent disfressada (bàsicament de personatges Manga). Turistes japonesos que fan fotos als occidentals disfressats com els protagonistes de les seves sèries de dibuixos...

També es podia trobar una petita història de la censura sobre els còmics. Com es modificaven (o desapareixien) vinyetes, diàlegs... Fins i tot durant la República..

L'organització un xic desorganitzada amb això de les cues dels dibuixants...
Però algunes coses ens hem firat.

Tots dos som fans de Batman:
Però també he aconseguit que l'enganxés la màgia de De Profundis, del gallec Miquelanxo Prado. El llibre porta, a més a més dos DVD's, amb la pel.licula d'animació i altres extres.

Per poquet no hem aconseguit que ens el signés...

Ni us explico les cues per Moebius, Manara, Gimenez, Azpiri i dibuixants americans de Marvel i DC...

Jo, que no vaig poder anar l'any d'Hugo Pratt (ja sabeu el dibuixant d'en Corto Maltés), avui he triomfat amb un altre dels meus dibuixants preferits:

Vittorio Giardino

Dibuixant Italià. Amb una narració realista i poderosa.
(heu vist la dolcesa i sensualitat del dibuix de la dedicatòria?)

Aquesta obra, que consta de 3 toms, transcorre durant la Guerra Civil, a Catalunya. A Barcelona i el front de l'Ebre.

No sé si us agraden els còmics.
Jo us recomanaria aquesta "trilogia". Una historia que es barreja amb l'Història, sense prendre partit.
Amb una Barcelona dibuixada amb detall i, fins i tot diria, estimació.

Haurem d'esperar fins l'any vinent per veure qui ve... I començar a fer cues...

Pensaments inconnexes -XXII-

2008-04-18T09:33:00.009+02:00

De segrest i altres llibertinatges

Ha sigut una setmana de teatre.
Dimecres, al Nacional. la pre-estrena de Boris Godunov de La Fura dels Baus

Recordeu el segrest, per part de terroristes txetxens, del teatre Dubrovka de Moscou l'octubre del 2002?
Doncs Àllex Ollé i David Plana fan servir aquest fets i la transcripció de les declaracions dels supervivents per elaborar part de l'espectacle.
A l'escenari, en comptes d'un musical com a Moscou, Boris Godunov de Puixtkin. Una obra que parla de l'ambició i de la falta d'escrúpols per aconseguir el poder.

Un gran muntatge escènic.
No hem d'oblidar que el fort de la Fura no són les paraules i que s'ha envoltat de actors "tradicionals".
I que, malgrat no acabes de sentir-te mai "segrestat", penso que és recomanable.

(Acabo de sentir el comentari de CatRadio... i l'ha deixat força malament. No ho comparteixo. En Toni Moreno m'ha semblat un pel massa purista. Però per gustos...)

Canvi de terç i estil
Ahir, dijous, al Poliorama, El Llibertí:

Quasi un vodevil magistralment interpretat per Laura Conejero i Ramon Madaula.
Un dia a la vida d'en Diderot, un dels pares de l'Enciclopedia, allotjat al pavelló de caça d'un amic seu.

Sens dubte molt recomanable per passar una estona entretinguda, amb somriures i riures intel.ligents.
L'hora quaranta, més un quart de descans, passen sense que ens adonem...

Queden poc dies... Si podeu aneu-hi.
(gràcies Carme...)

Pensaments inconnexes - XXI -

2008-04-09T13:39:00.004+02:00

D'orgulls i altres músiques

Els que hageu passat pel fòrum de la MoNaLiTzA ja els heu vist.
Pels que no, us deixo un dels meus orgulls:

La màquina d'escriure (L. Anderson)

Cantaloupe Island (Herbie Hancok)

Li podeu dir... amor i orgull de pare

Pensaments inconnexes - XX -

2008-04-02T23:20:00.004+02:00

De canvis, silencis, amors i altres lectures...

Ho reconec. Ja no arribo a llegir-vos a tots, tots els dies. Segurament molts pensareu que ja ni us visito.

No és cert.

Però em trobo, molt sovint, que no m'atreveixo a fer comentaris o participar... per por a fer el ridícul, a no ser a l'alçada d'altres comentaris, a mostrar la meva ignorància en tantíssimes coses. Una mica allò de "callar per no ofendre".

De vegades em costa actualitzar, fins i tot, les meves cases, ja ho veieu.

Per què aquí i avui, us podreu arribar a preguntar (o no)?.

Per Vicenç Ferrer al programa del Canal 33 [S]avis i un d'aquest links surrealistes que faig sovint.

Les seves paraules m'han fet pensar que, portem una temporada al blogs (o almenys aquells al que só més habitual) on el tema principal és l'estimació, les expectatives, els sentiments, l'espiritualitat...

Potser els links que he posat no són els més escaients, ni son tots, però els deixo com exemple.

Tots aquest temes ara, són deguts a la Primavera? Més hores de llum, de bonança, ens fa obrir els ulls i mirar d'una forma diferent?.
Hi ha quelcom als dins que ens recorda, ens incita, que necessita alguna cosa més?

O és una simple reacció a l'estació? Com l'astènia, les al·lergies...

Potser és que necessitem canviar un xic els ritmes, les cadències dels dies. I trobar el somriure, la veu, l'esguard inesperat que ens alegri el dia, cada dia...

"Els nostres dies descansen en la pell
i les nostres esperances en l'amistat
com si un camí desconegut desxifréssim
o com si en mirar-nos interpretéssim noves vides."

Del llibre "Visualitzacions Poètiques"
Francesc Brunet Llobet (1956 - 2004)

Pensaments inconnexes - XIX -

2008-02-22T01:30:00.003+01:00

Jane Birkin

Concert al Palau de la Música. Comença un quart tard per problemes de subministrament electric i, durant tot el concert, sols hi hauran llums blancs.

Jane Birkin... Surt a l'escenari somrient, esvelta, escabellonada i quasi grunge...

Canta, somriu, seu a l'escenari amb els peus penjant. Somriu. S'aixeca, somriu...

Explica històries barrejant francès i anglès. Està enamorada de Serge Gainsbourg, malgrat els anys que fa que falta...

Canta, somriu, baixa de l'escenari. Canta enmig la platea. Puja a un lateral del primer pis i continua cantant. Somriu i torna a la platea cantant, saludant al public, fent-se petons...

A moments revindicativa... Sempre tendre i agraïda... Connectant amb el públic des de el primer moment...

Amb tres músics excepcionals i multi instrumentistes...

M'ha enganxat tant que he oblidat de fer alguna foto...

Sols una cosa... ha posat més bona voluntat que encert amb o leaozinho de Caetano Veloso...

La resta... més que rodó...

Directament al cor, als sentits

Pensaments inconnexes - XVIII -

2008-02-16T20:25:00.008+01:00

De intervencions i altres sorpreses...

A dos quarts de 9 del vespre el meu germà entra a quirofan.
L'han trucat aquest matí... Hi ha un ronyó per ell!

Les meves germanes ja hi son...

A mi m'han deixat de "guardia" prop els pares...

Estic un xic acollonit.

Volia explicar altres coses i mostrar una foto del meu genoll i parlar de l'artroscòpia que sembla que ja la tinc ben a tocar... I dir quatre parides per fer uns somriures...

Però son tonteries comparades amb això...

Si passeu per aquí... Creuareu els dits amb mi? O si algú té alguna idea millor també l'agrairé...

Serà una nit molt llarga...

Afegit del 17/02/2008 a les 13:40

Acaba de baixar de l'UVI... Ja és a planta... Visites restringides els primers dies... O sigui de fet a part de la seva dona i filles prefereixen que no hi vagi ningú més... (metges dixit)

Però he parlat amb ell per telèfon!!!. Està content, animat, rialler (bé no gaire, ja sabeu els punts...). Què cabron!

He penjat i m'he posat a plorar...

Ah! Moltíssimes gràcies a vosaltres pel suport.

Pensaments inconnexes - XVII -

2008-02-14T14:23:00.006+01:00

De Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà

Aquesta foto està feta a Sant Martí del Canigó fa... 23 anys. Amb una Yashica FX3 completament manual...
Per què això? Bé, el post de na Joana m'ha fet pensar... Recordo que va ser una setmana de càmping a la Catalunya Nord.

Era un càmping petit. De mitja muntanya. Plena d'holandesos, francesos i algun anglès.

Recordo com al aparcar el cotxe a l'entrada, va sortir la mestressa tota emocionada perquè uns catalans havien trobat el seu negoci, que ja podia posar "Camping Internacional"...

Tot això amb el català dolç i afrancesat de la gent del Nord.

Ens mimava. Ens va recomanar visitar les Gorgues de la Fou. Camines sobre riu Tech en un entorn impressionat i preciós.

A Sant Miquel de Cuixà vam arribar a temps de la visita guiada en català... Et sobta saber que el claustre que veus no és l'original. O no completament.
Si el vols veure has d'anar a Nova York, al MOMA (si no vaig errat).

També vam pujar al Canigó. No he trobat les fotos. Ple de catalans.

Però el fet que més em va copsar va ser el dia de Sant Martí.
Quan vam arribar hi havia un grup de persones grans amb el guia del monestir, com no podíem entrar sols, dissimuladament ens ajuntarem.

El guia, un frare de la comunitat, saludà a tothom i deixà anar la següent pregunta (òbviament en francés):
- "Hi han catalans al grup?"

Nosaltres, joves i eixerits, aixequem la mà. El grup d'avis es gira a mirar-nos.

El frare que ho veu, somriu i ens diu:
- "Bienvenu chez vous"

El grup d'avis es gira a mirar-nos, amb cara de no entendre res. Però no va acabar aquí la presentació, el frare va continuar:

-"No som a Espanya, ni a França... Som a Catalunya i aquesta és la seva muntanya màgica i sagrada"

El grup d'avis es girà a mirar-nos. No sabria recordar ben bé amb quina cara. Però nosaltres, en aquell moment, ja érem al final del grup.

Que voleu que us digui... Va ser una sensació especial. No sabria dir-vos ben bé perquè.

Potser sobtats pel fet que, un francesos, per molt que siguin frares de l'ordre de Sant Benet, reconeguin que allò no és el que diuen un papers, sinó un sentiment. I en aquell lloc magnífic.

He de tornar. Els nois no han estat mai. Potser el gran. A les Gorgues i a Sant Miquel també. Però no a Sant Martí.

Recordo que arribarem des de Pals, creuant la carena per Maçanet de Cabrenys. Però d'això també fa molts anys.

Em sembla que vaig a preparar el cotxe i la càmera.

Pensaments inconnexes - XVI -

2008-02-03T23:31:00.000+01:00

De cambres buides i altres noms...

Amb el temps he arribat a pensar que el nom del meu primer blog, "un lloc per nosaltres", sonava pretensiós, pedant, cregut... malgrat és sols una línia d'una cançó preciosa...
Quan vaig pensar en obrir un altre per escriure coses fora del format habitual del "lloc", de seguida em va venir aquest nom.
Primer perquè no sabia si mai l'arribaria a omplir.
Després perquè tampoc sabia si algú es deixaria caure per aquí. Vaig estar temptat a no permetre comentaris... Però l'ego i la vanitat és gran... I m'agrada saber si algú passa i que pensa...

I per últim, per compensar la pretensió de la capçalera del primer...

__________________

De sants i altres celebracions...

Al final no sols hem celebrat el sant, sinó que hem aprofitat i també el seu aniversari (60), que és d'aquí 10 dies...

Hem fet una calçotada a casa de ma germana més gran.

Els germans li hem regalat un salt en paracaigudes!!! Sempre ha sigut la germana més agosarada.

No hem sigut tots. Han faltat nebots: I. i E. estaven esquiant. E. esquia al Japó i ja tenien la reserva feta. J. i S. preparant el viatge a la Xina i C... Ara no sé on era C.

Tampoc ha vingut el pare... No es trobava gaire fi... Darrerament li costa sortir de casa... Es cansa de seguida. Vol marxar. I s'angoixa perquè pensa que espatlla les trobades...

La mare si. Si es troba minimament bé, s'apunta a quasi totes...

D'una forma o un altre podríem dir que, avui, encara érem tots...

__________________

De silencis i altres respostes...

A les cambres no sempre responc als comentaris... No hi ha cap motiu... Al lloc viu en Barbollaire... Aquí sóc jo... I no tinc la seva facilitat de paraula...
Però m'agrada molt que vingueu i pugueu expressar la vostra opinió...

Moltíssimes gràcies

Pensaments inconnexes - XV -

2008-02-02T13:06:00.000+01:00

De veus i altres records...

Ahir, el carinyet més dolç d'aquestes contrades parlava de la seva avia.
Unes paraules recuperades del passat. Tendres, sinceres, dolces... com ella mateixa.

Un cop llegit, (i plorat, perquè no dir-ho...), vaig apagar els llums i els ordinadors...
Vaig calçar-me els "cascos" i, a les fosques, Debussy i les seves obres per piano em van acaronar a llarg d'una hora...

Els ulls clucs. La pau... I a poc, a poc, com si fossin notes de les peces que sonaven, van aparèixer, clarament, les entonacions, les veus, de les persones estimades...

El deix andalús de l'avia. L'accent tancat de l'avi. Els tiets...

Desprès s'afegiren els pares i els meus germans, els amors, els amics i, fins i tot algun company d'estudis...

Tots tenien una paraula, una frase per dir-me... De tots era capaç de recordar la seva veu, l'entonació, malgrat el pas dels anys...

I amb la veu van arribar les imatges...

L'avi, amb boina i armilla, treballant la fusta...
L'avia, la abuelita, cantant-me cançons de la seva terra...

El dia que els meus oncles en van portar a dinar a un xiringuito de la Barceloneta, a mi sol!! D'aquells que et paraven pel carrer i podies dinar a l'eixida sobre la sorra...

El pare agafant-me la mà i sortint al carrer Provença, en silenci, blanc, l'any de la gran nevada.
Les carícies de la mare en un dia que plorava, ves a saber perquè...!!

Els petons i les carícies dels amors. Les paraules d'adéu... Els silencis de la felicitat...

I, potser, si és cert què, mentre quedem en el record d'algú, d'alguna manera, som...

_________

Avui donen d'alta el meu germà i surt de l'hospital.
Demà celebrarem, tots, que avui és el sant d'una de les nostres germanes.