De veus i altres records...
Ahir, el carinyet més dolç d'aquestes contrades parlava de la seva avia.
Unes paraules recuperades del passat. Tendres, sinceres, dolces... com ella mateixa.
Un cop llegit, (i plorat, perquè no dir-ho...), vaig apagar els llums i els ordinadors...
Vaig calçar-me els "cascos" i, a les fosques, Debussy i les seves obres per piano em van acaronar a llarg d'una hora...
Els ulls clucs. La pau... I a poc, a poc, com si fossin notes de les peces que sonaven, van aparèixer, clarament, les entonacions, les veus, de les persones estimades...
El deix andalús de l'avia. L'accent tancat de l'avi. Els tiets...
Desprès s'afegiren els pares i els meus germans, els amors, els amics i, fins i tot algun company d'estudis...
Tots tenien una paraula, una frase per dir-me... De tots era capaç de recordar la seva veu, l'entonació, malgrat el pas dels anys...
I amb la veu van arribar les imatges...
L'avi, amb boina i armilla, treballant la fusta...
L'avia, la abuelita, cantant-me cançons de la seva terra...
El dia que els meus oncles en van portar a dinar a un xiringuito de la Barceloneta, a mi sol!! D'aquells que et paraven pel carrer i podies dinar a l'eixida sobre la sorra...
El pare agafant-me la mà i sortint al carrer Provença, en silenci, blanc, l'any de la gran nevada.
Les carícies de la mare en un dia que plorava, ves a saber perquè...!!
Els petons i les carícies dels amors. Les paraules d'adéu... Els silencis de la felicitat...
I, potser, si és cert què, mentre quedem en el record d'algú, d'alguna manera, som...
_________
Avui donen d'alta el meu germà i surt de l'hospital.
Demà celebrarem, tots, que avui és el sant d'una de les nostres germanes.
