divendres, 30 de desembre de 2011

Pensaments inconnexes - CVIII -

De s'acaba l'any i...

ha sigut fotut...

Tots aquells que ens fan la vida encara una mica més difícil, ens auguren que, el vinent, més val que no ens agafi amb els pixats al ventre...

Doncs sabeu què?

Potser influenciat per la reposició de Bola de Drac Zkai, em vesteixo d'otaku (おたく), obro les finestres i les portes, em pujo el coll de la trenca, i surto a trobar somriures amb l'esperança de l'esperança.

Malgrat tot estigui com està, si no resistim, ho haurem perdut tot...
I no seria cosa de donar encara més alegries a reis i famílies, pseudo-polítics, usurers (mmmm! ah no, que ara es diuen banquers... que la usura em sembla està penada per llei...), esportistes-guapus-rics-que-no-intel.ligents, "intel·lectuals", i altres pobres d'esperit, que no veuen més enllà dels extrems dels bitllets de 500€.

Doncs això, per tots nosaltres, no ells, alguna cosa per saltar, ballar, somriure...
(ah! i en versió karaoke...!!)



Ho reconec sense cap mena de vergonya... M'encanta la vitalitat de moltes de les composicions d'aquesta noia. Ni que sigui perquè son els jingles de sèries de dibuixos...

No us desitjaré el millor. Digueu-me somniatruites...

Simplement que trobem un motiu per somriure cada dia...

diumenge, 20 de novembre de 2011

Pensaments inconnexes - CVII -

De què podíem esperar i altres inconnexions...

Ja ho va dir el mestre Espriu:

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria. "


Salvador Espriu - Assaig de càntic en el temple.


Els socialistes no mereixien guanyar. Ens han portat a la misèria. El PP no ens traurà pas. No a tots. Ja veurem a qui...

Sé, estic convençut, que no tots els polítics son iguals. Però els "top", aquells que més es deixen veure, des de fa molt de temps em fan pensar en això:

Alea jacta est...

dimecres, 14 de setembre de 2011

Pensaments inconnexes - CVI -

De un altre cop aquí, ara...
El Barça ha tornat a empatar. Però a tu mai t'ha agradat el futbol.  Tal vegada ara t'agradaria més. 

S'ha convertit en l'excusa per trobar-nos. I passar una estona junts i riure.  O, simplement de ser-hi i fruir, encara que no badi boca (o no gaire...)

Avui m'he despertat amb l'olor d'una d'aquelles coques. Sabia que era impossible, però el meu cervell no ha sigut capaç d'allunyar aquesta flaire. 

Encara hi ha dies que penso que us he de trucar. Que fa molt que no sé de vosaltres. Que no sento la vostra veu. 

Quina poca-soltada, oi? 

I ja són tres anys. 

Tres sense que em renyis. 
O que em facis un petó. 

Tres sense abraçar-te. 

Sols voldria que això no fos malaltís. Però tampoc voldria oblidar-ho. 
No massa fàcilment, si més no. 

Però com es pot oblidar algú que s'estima? 

Una abraçada infinita per tu i el pare. 
Una bossa plena de petons dolcíssims, mare. 

De part de tots. 

Us estimem.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Pensaments inconnexes - CV -

De reprendre el teatre de forma distreta i relaxada...

Disposeu de 75 minuts (aprox.)? Us ve de gust somriure o, fins i tot en alguns moments, riure?
No sou gaire enemics del teatre gestual? I de l'opera? I de la música "a capella"?

Doncs jo us recomanaria, que encara que no ho suporteu ni en pintura, no deixeu passar la nova oportunitat de veure:


La Companyia Cor de Teatre, us ajudarà a perdre tots el prejudicis que pugueu tenir amb aquestes dues disciplines.

Ja van ser, la temporada passada al TNC, i ara són al Poliorama, fins el 18. Desprès van a la Temporada Alta de Salt.

Bones veus (però no espereu Maria Callas o en Carreras...). Espectacle intel.ligent. Escenografia senzilla i efectiva. 26 cantants, 16 peces de grans operes. Apte per tots els públics

... Alguna cosa tindrà quan, grans i petits, acaben dempeus, aplaudint a cor que vols...

divendres, 8 de juliol de 2011

Pensaments inconnexes - CIV -

Els darrers concerts de la temporada (espero...)

Torna la JONC.

Programa:
1a part
Liszt, Marxa dels 3 reis
Ravel, Dafnis i Cloe, 2ª Suite

2a par
t
Dvórak, Simfonia del nou món

Director, Manel Valdivieso

Concerts
8 de juliol, L'Atlàntida, Vic, a les 20,30h.
9 de juliol, L'Auditori Sala 1, Barcelona, a les 21h.
10 de juliol, Teatre Kursaal, Manresa, a les 19h.

Ah! I tot a preus força econòmics!

dimecres, 15 de juny de 2011

Pensaments inconnexes - CIII -

De Concert de cloenda 10 anys ESMUC. Grans Conjunts.

(Orgull de pare mode Turbo On!, yet)


Orquestra Simfònica i Big Band de l'ESMUC

Divendres, 17 de juny, 21 h.
Sala 1 Pau Casals de L’Auditori de Barcelona.
Actuació conjunta de les dues formacions dirigides per Tim Garland, Lluís Vidal i Eladio Reinon

1a part.
    Tres peces inspirades en la Suite Iberia, d’Isaac Albéniz: Rondeña, El Puerto i El Albaicín, per a orquestra simfònica, dos pianos solistes, contrabaix, bateria, dos percussionistes, acompanyament flamenc i cantaora. Compostes per Lluís Vidal.
    Director: Lluís Vidal.

2a part.
    Director: Eladio Reinon
     
    He venido de muy lejos, per a orquestra simfònica i Big Band. Composta per Joan Sanmartí i que pertany al disc: Les Quatre Portes de Fes
    Director: Tim Garland
     
    Music For The Present Tense, per a orquestra simfònica i Big Band. Composta per Tim Garland.
    Director: Tim Garland

Totes les obres de la 2a part son estrenes absolutes, encàrrec de l’ESMUC amb motiu de les celebracions del 10é aniversari.
Music for The Present Tense és un encàrrec conjunt de l’ESMUC i el Royal Northern College of Music (Manchester, UK)

No fa falta que us digui que, el xicotet que als vídeos de més avall toca la marimba i altres percussions, ha sigut cridat per participar-hi. Exactament tocarà a la darrera peça un set de gongs força aparent.

Doncs res, si no sabeu que fer divendres... Ah! L'entrada és gratuïta.
Aquí  us deixo l'enllaç a la pàgina de l'ESMUC.

divendres, 3 de juny de 2011

Pensaments inconnexes - CII -

Omphalo. 
O de celebrem-ho... L'han admès a 2n. curs a l'ESMUC

(Orgull de pare mode Turbo On!)



L'any passat, tot just acabat el Conservatori a Sabadell, amb el Premi d'Honor, no va poder entrar a l'Escola Superior de Música de Catalunya.

Ha fet el primer curs al Conservatori del Liceu, i s'ha presentat, un cop més, a les proves d'accés.

Ahir li van comunicar que estava admès a segon...!!!

Jo sé totes les hores que has dedicat per poder aconseguir-ho.

Felicitats, fill!

dimecres, 1 de juny de 2011

Pensaments inconnexes - CI -

Millenium Bug. O de ja us havia avisat que tornaria...

Ara quartet



(ja em perdonareu, però és que tal i com està tot... més val evadir-se del que ens envolta, ni que sigui de tant en tant i una estoneta curta)

diumenge, 29 de maig de 2011

Pensaments inconnexes - C -

Stubernic.. O de com la percussió és, també, alguna cosa més que ritme.

(amor i orgull de pare mode On)

(i prepareu-vos, perquè no serà la darrera...)

dilluns, 23 de maig de 2011

Pensaments inconnexes - XCIX -

De va ser bonic mentre va durar o la indignació no serveix per res quan no hi ha unitat... o feia massa bon dia... o ni, ni...

La política, els polítics professionals, han tornat a guanyar. Ja ho va cantar aquell: "La vida sigue igual" .

Quina era la #spanishrevolution? O, potser, realment era aquesta?

I a casa? El "vot de càstig" on ha estat?

Ja no hi ha lloc per l'esperança. Calcem-nos. Vindran per nosaltres...

Don't dream. It's Over



Don't Dream, Its Over
(Crowded House, Neil Finn - Disc: Crowded House)

There is freedom within, there is freedom without
Try to catch the deluge in a paper cup
There's a battle ahead, many battles are lost
But you'll never see the end of the road
While you're traveling with me

Hey now, hey now
Don't dream it's over
Hey now, hey now
When the world comes in
They come, they come
To build a wall between us
We know they won't win

Now I'm towing my car, there's a hole in the roof
My possessions are causing me suspicion but there's no proof
In the paper today tales of war and of waste
But you turn right over to the T.V. page

Now I'm walking again to the beat of a drum
And I'm counting the steps to the door of your heart
Only shadows ahead barely clearing the roof
Get to know the feeling of liberation and relief

Hey now, hey now
Don't dream it's over
Hey now, hey now
When the world comes in
They come, they come
To build a wall between us
Don't ever let them win

divendres, 20 de maig de 2011

Pensaments inconnexes - XCVIII -

De publicitat (no electoral) i altres amors de pare (o orgull de pare Mode On)

Els equips de futbol del meu fill petit (és porter titular de l'equip aleví escolar i segon porter a l'aleví federat) s'han proclamat, a falta d'una jornada, campions de les seves respectives lligues. I imbatuts...  (oeeee, oeee, oeee, oe, oe...!)

El mitjà marxa de "bolo" amb la Reial Companyia d'Òpera de Cambra a A Corunya la setmana vinent.

I avui:


Concert Grup de Percussió
20 de maig a les 19h

Espai: Auditori del Conservatori  

Entrada Gratuïta
CONSERVATORI DEL LICEU 

(C/Nou de la rambla, 88 BCN)


Programa:
Omphalo
N. Westlake
Stubernic
M. Ford
Music of pieces of wood
S. Reich
Millenium Bug
G. Sollima
Toccata
C.Chávez
Gainsboroug
T. Gauger

Intèrprets:
Eric J. Ferrer
Daniel Guisado
Paula Martínez
Ester Mas
Maximiliano Nathan
Miquel Vich


Ja em perdonareu per un post tant banal i d'autocomplaença. Però de tant en tant,  i tal i com està el pati...

dimecres, 11 de maig de 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural


El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Ahir dia 10 de maig vaig rebre un mail d'ACPV, recordant la solidaritat d'internet amb la protesta SENSE SENYAL. Hem de ser solidaris altre cop, en primer lloc col·laborant amb aquesta Editorial conjunta i en segon lloc amb l'ajuda econòmica que necessiten. De moltes petites quantitats se'n fa una de grossa.

Cliqueu el banner d'Internet solidària, per anar a les maneres de fer-los arribar les ajudes.




Encara que, fins i tot en això de ser SOLIDARIS, ens quedem també sols. (El davantal d'en Jordi Basté)

dijous, 28 d’abril de 2011

Pensaments inconnexes - XCVII -

De tancar els ulls i fruir...

Van començar els assaigs, tots plegats, el 16 d'abril. 100 músics entre els 18 i els 25 anys.

És el concert 26 de la temporada regular de l'Auditori de Barcelona. La sala és força plena i s'acabarà d'omplir a la mitja part amb grups que semblen escolars.

Tres obres:
- Imatges d'un món efímer de Josep Maria Guix. Una obra escrita per encàrrec de la JONC. Ambients. Boira, pluja, vent, silencis.
- Rapsòdia-concert per a viola i orquestra de Bohuslav Martinu. La viola solista Anna Puig i Torné, encara no té 30 anys i s'ha de veure el seu curriculum.
- La consagració de la primavera d'Ígor F. Stravinsky. L'orquestra immensa. Els solistes increïbles. El primer timpani, Dani Ishanda espectacular.

Però tanco els ulls i escolto. On és l'edat? L'experiència?.
El so és compacte, brillant, potent.
Encisador. Amb empenta. Jove. Il.lusionat i il·lusionant.

En un país on sembla que cultura és una cosa que s'ha de subvencionar, especialment a les grans patums, aquestes noies i nois donen, una vegada i un altre, lliçons de tenacitat, d'esperança, de ganes de fer coses.

Emocionava veure com, abans de la Consagració, es donaven ànims entre ells. Com es transmetien força, bones vibracions.
I, encara més, al final de cada peça. Com s'aplaudeixen entre ells, com celebren que el director faci aixecar un o un altre. O tota una secció.

Són generosos.

Si, si, ja sé que podeu pensar. Que ho dic perquè sóc part interessada... Però si els podeu veure, o sentir, perquè ahir enregistraven el concert, no sé si per Catalunya Clàssica o per RNE clàssica, ja m'ho direu.

Respecte a Miquel. És percussionista rookie. Té força paper en la primera peça amb els gongs tibetans i altres percussions, algunes tocades amb arquet. A la segona toca la caixa i, a la Consagració, el güiro i altres percussions auxiliars.

Però hi és.

I és un orgull.

dissabte, 23 d’abril de 2011

Pensaments inconnexes - XCVI -

De Primavera i la seva Consagració...

Aquest any encara serà molt més seriós. Ja no està amb els "alevins".

Aquest cop és a la JONC. I dimarts serà a l'Auditori, amb un programa de peces contemporànies:

La primera obra, escrita per encàrrec de la JONC, no podria tenir més relació (malauradament) amb els esdeveniments dels darrers temps:

La he pogut escoltar i, personalment, m'agrada força.

Però l'obra que va marcar una fita, quasi podríem dir una abans i un després, és La Consagració de la Primavera

Jo us recomanaria el concert. No només per "amor de pare"

però per l'Auditori de Barcelona ja no queden entrades...

Però si viviu per les terres gironines, aquest any teniu dues oportunitats:
30 d'abril a Santa Coloma de Farners, a les 19h
1 de maig a l'Auditori de Girona, a les 19h.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Pensaments inconnexes - XCV -

De anar i, sense esperar-ho, trobar-se...

Recórrer 1200 quilòmetres.

Tombar una cantonada aturada en el temps. En un temps on existies i potser vas existir, i trobar-te esperant-me:

Venezia [I]

I en retrobar-te, vell amic, tornar a obrir els ulls, i somniant, sobtadament, trobar-me:


Venezia, abril - 2011

dilluns, 11 d’abril de 2011

Pensaments inconnexes - XCIV -

De mans i ulls...

Ha nascut un nou blog Mans manyagues.
I això m'ha fet pensar en la importància de les mans.

Mans generadores de carícies, de plaer.
Mans que donen recolzament, suport. Que bressolen. Que consolen.

Mans que acompanyen...

Mans que estimen. Que dibuixen sentiments a la pell.

Mans de silencis o plenes de solitud.

Tant se val siguin grans o petites. Aspres o suaus. Les mans transmeten molt més, més enllà de la seva aparença o estat.

Com els ulls. Com les mirades.

M'atreviria a dir que, les mans, "actuaran", es comportaran, així com sigui l'esguard de la persona.

No heu conegut mai mans tímides? rialleres? entremaliades? melangioses? absents?

Mans enyorades...

Ja us ho vaig explicar al seu dia. Em penedeixo de no haver fet fotos a les mans dels pares. Malgrat el seu tacte és ben viu a la meva pell, perquè vaig tenir la sort acaronar-les força els darrers temps.

Aquestes mans manyagues, han despertat el record de totes les mans que he conegut i han sigut importants per a mi...

Gràcies, Cinc dits! Llarga i prospera vida al blog!

dimarts, 1 de març de 2011

Pensaments inconnexes - XCIII -

De com un A CODA es torna DA CAPO AD LIBITUM
(o que bé que es pot posar el II Sopar Blogger)

Fa un temps que ho anava rumiant: 5 anys a la blogosfera, dos blogs. De vegades aquella necessitat imperiosa de penjar alguna cosa.
Al Lloc cada vegada menys paraules i més fotos...

Potser començava a ser hora de fer mutis, fos en negre, i final. Ja ens trobaríem el 2015, seguint la proposta de Roda el món i torna al bloc.

Però sorgeix la convocatòria del sopar. I és temptador.

Es fa difícil deixar passar l'oportunitat de conèixer persones que fa temps que segueixes. Algunes de les quals, sense cap més relació que aquest mitjà en el que esteu llegint ara, m'han donat més suport, tendresa, dolçor en moments durs que d'altres relacions més "reals".

Així doncs, sobreposant-me a la meva "associalitat", timidesa i vergonya (si coi! no rieu ara, perquè ho sóc de tímid i vergonyós! a cabassos!! serà possible...) vaig decidir apuntar-me.

I ara sé que és de les millors decisions que he pres en els darrers temps.

Arribar i trobar somriures que no desapareixeran tot el llarg de la nit. Il.lusió als esguards, clars, nets.
De vegades trobar aquella mirada dels nens el matí de Nadal o Reis...

Saber que estàs carregant bateries per temps i temps. Que això potser "l'inici d'una gran amistat" ;¬)

Segurament podria trobar cançons més serioses, amb una lletra més profunda.
Però us puc ben assegurar que vaig sortir del sopar amb aquesta donant voltes pel cap

I és que mirant-vos, quina altre cosa es pot arribar a pensar, a sentir?
(aquesta foto em vaig oblidar d'enviar-la, si algú la vol, ja sabeu...)

Sou genials. I sols tinc paraules d'agraïment per cada un de vosaltres. Més enllà de l'organització, el lloc, el cd, les croquetes...

El caliu, les ganes de ser-hi, de trobar-se bé, no es pot improvisar. Surt de dins.

I els dins de tots i cada un de vosaltres és molt gran.

Gràcies companys.

Com diria un amic comú amb Kika: "Long Live and Prosper"

Quan repetim? ;¬)

Una abraçada immensa.
Uns petons dolços.

divendres, 18 de febrer de 2011

Pensaments inconnexes - XCII -

De incultura i vergonya...






Segurament sols podran ser mentre aconsegueixin que la gent no conegui altres opcions, no escolti altres veus (tal vegada ni les seves pròpies)...

La seva por ha de ser la nostra raó.



HI HA GENT A LA QUE NO LI AGRADA QUE ES PARLE, S'ESCRIGA O ES PENSE EN CATALÀ.
ÉS LA MATEIXA GENT A LA QUE NO LI AGRADA QUE ES PARLE, S'ESCRIGA O ES PENSE.


O. Montllor

dimarts, 15 de febrer de 2011

Pensaments inconnexes - XCI -

De desconnexions (neuronals) totals...

Encara no sabia el perquè de l’imatge d’uns llavis amb gust de regalèssia. I quina mena de regalèssia? D’aquella d’arrel? O potser més aviat pega dolça?

Ara no podia recordar on, o qui, de la pega dolça, deien “estrep”. Tal vegada era degut a la popularització d’alguna marca comercial. Com “bamba”, “cel.lo”, “tirita”...

Havia besat mai uns llavis amb gust de regalèssia?. Si recordava una boca amb gust a caramel multi-fruites (sense sucre).

Per què no “de mel”? Massa vist. De cirera? No. No li agradava l’imatge associada de llavis carregats de carmí vermell.

El cas és que ja portava uns quants dies amb aquesta imatge al cap. I no sabia que fer amb ella.

Si hagués sigut escriptor de contes... O poeta!. Quines meravelloses i encisadores imatges podia arribar a escriure.

Però ell es dedicava a recopilar fets. Dades rellevants d’algú. Fites personals.

 I escriure obituaris....

dilluns, 24 de gener de 2011

Pensaments inconnexes - XC -

De teatre (i del bo...)

Si tal i com es comença l'any és la premonició de com serà la resta, puc dir que, a hores d'ara, se'm presenta un any força mogut.

Dia 1: Agost. TNC.


Quasi 4 hores d'obra més dues pauses de 15 i 20 minuts. I tots els dies el teatre ple a vessar.
Un repartiment d'actors impressionant. Poderosos. Creibles.
Uns personatges interpretats amb força.

Però l'Anna Lizaran i l'Emma Vilarasau omplen tot l'escenari.
Tenen llum pròpia. Estan un pas més enllà.

Diuen que la reposaran la propera temporada.

Si podeu, no us la perdeu. És magnifica.
Ah! L'Albert Om i la Bibiana Ballbé entre el públic...

Dia 20. Celebració. Lliure de Gràcia.


Una comèdia realísticament àcida o, si ho preferiu, àcidament realista.
Sabeu allò de: "La realitat es troba en boca dels nens, els bojos i els borratxos"?
Una escenografia efectista i aconseguida.
Una interpretació brillant.
Molt recomanable.


Dia 21. Corella Ballet. Teatre Tívoli.

Vull ser sincer. Del ballet clàssic reconec el mèrit de la tècnica, de l'esforç per la sincronització... però em diu molt poc. Sempre el veig "igual". Les mateixes posicions, encaixades, amb més gran o menor encert en una música d'un compositor, generalment, clàssic.

D'aquí que, dels quatre números de l'espectacle, el primer, "Suite de Raymonda", em deixés relativament fred.
Però aquí s'acaba la meva fredor i escepticisme:  
"FOR 4", per quatre ballarins solistes, amb música de Schubert ("La Mort i la Donzella"), cautiva.
"SOLEÁ", Pas à Deux, que ballen els germans Corella, amb coreografia de María Pagés, emociona, et corprèn i et guanya "per la causa". Carmen sembla que leviti. Balla de puntes al ritme del zapateado de la Pagés. L'Àngel és pura força.
El teatre, dempeus, ovaciona als germans.

"DGV: Danse à Grand Vitesse", la companyia ballant al ritme de la música que en Michael Nyman va escriure per encàrrec de la SNCF, per commemorar el viatge inaugural del TGV de la línia que uneix Lille i Paris. L'obra es va dir MGV: Musique à grand vitesse i Christopher Wheeldon la va convertir en ballet pel Royal Ballet de Londres.
Et quedes aclaparat, vençut, retut davant la bellesa, professionalitat i poder d'aquesta companyia.

Sols són 9 dies. Si us agrada la dansa, crec que no ho podeu deixar perdre.

Dia 22. L'Arquitecte. Lliure de Montjuïc.

Quasi una tragèdia grega.
Boníssima.
Una altre visió de les relacions humanes. De la seva complexitat.
De les seves solituds, misèries i silencis.
De com es pot desmuntar allò que creiem que teníem controlat i era inamovible.

Brutal.
No m'importaria tornar a veure-la.



Uf! I no us vaig parlar de Joan Maragall, la llei d'amor, de Carles Guillén i Joan Ollé... Potser en un altre moment. 
Però m'agrada molt que, el TNC, porti tres temporades començant amb espectacles dedicats a poetes catalans.