De com un A CODA es torna DA CAPO AD LIBITUM
(o que bé que es pot posar el II Sopar Blogger)
(o que bé que es pot posar el II Sopar Blogger)
Fa un temps que ho anava rumiant: 5 anys a la blogosfera, dos blogs. De vegades aquella necessitat imperiosa de penjar alguna cosa.
Al Lloc cada vegada menys paraules i més fotos...
Potser començava a ser hora de fer mutis, fos en negre, i final. Ja ens trobaríem el 2015, seguint la proposta de Roda el món i torna al bloc.
Però sorgeix la convocatòria del sopar. I és temptador.
Es fa difícil deixar passar l'oportunitat de conèixer persones que fa temps que segueixes. Algunes de les quals, sense cap més relació que aquest mitjà en el que esteu llegint ara, m'han donat més suport, tendresa, dolçor en moments durs que d'altres relacions més "reals".
Així doncs, sobreposant-me a la meva "associalitat", timidesa i vergonya (si coi! no rieu ara, perquè ho sóc de tímid i vergonyós! a cabassos!! serà possible...) vaig decidir apuntar-me.
I ara sé que és de les millors decisions que he pres en els darrers temps.
Arribar i trobar somriures que no desapareixeran tot el llarg de la nit. Il.lusió als esguards, clars, nets.
De vegades trobar aquella mirada dels nens el matí de Nadal o Reis...
Saber que estàs carregant bateries per temps i temps. Que això potser "l'inici d'una gran amistat" ;¬)
Segurament podria trobar cançons més serioses, amb una lletra més profunda.
Però us puc ben assegurar que vaig sortir del sopar amb aquesta donant voltes pel cap
I és que mirant-vos, quina altre cosa es pot arribar a pensar, a sentir?
(aquesta foto em vaig oblidar d'enviar-la, si algú la vol, ja sabeu...)
Sou genials. I sols tinc paraules d'agraïment per cada un de vosaltres. Més enllà de l'organització, el lloc, el cd, les croquetes...
El caliu, les ganes de ser-hi, de trobar-se bé, no es pot improvisar. Surt de dins.
I els dins de tots i cada un de vosaltres és molt gran.
Gràcies companys.
Com diria un amic comú amb Kika: "Long Live and Prosper"
Com diria un amic comú amb Kika: "Long Live and Prosper"
Quan repetim? ;¬)
Una abraçada immensa.
Uns petons dolços.
Si el sopar t'ha portat ganes de continuar per aquí, ja ha valgut la pena. Veig que tots n'esteu molt contents, això és bo. Però em quedo rumiant el que dius al final 'quan repetim?'. M'has fet pensar en que les coses bones no s'han de voler forçar, fer-ho un cop està molt bé, però voler repetir-ho molt aviat sol ser un fracàs. Segur que, després d'un temps, es tornarà a muntar i tindrà el mateix èxit. Mira, no venia a tomb de res, però m'hi has fet pensar, per experiències passades meves.
ResponEliminaEstem d'acord, XeXu.
ResponEliminaRepetir-ho massa aviat, segurament, no sortiria prou bé.
Però podríem dir que la pregunta es fruit de la "resaca".
Malgrat un pugui creure que una trobada així pot estar bé. Que hi vagi perquè ja va algú que coneixes i arribis a pensar que, si tot es gira, sempre tindràs amb qui parlar... Puc dir-te, company, que, la llum que vaig veure a les mirades de la gent, des del primer moment, van esvair totes les pors, inquietuds.
Fins i tot el millor plat, menjat cada dia, embafa.
Però convindràs amb mi que, si t'agrada, quan l'has acabat penses que repetiries o que t'agradaria tornar a repetir (relativament) aviat.
Doncs és el mateix. Agafa-ho com una llicència poètica.
Una abraçada company!
Doncs sí, un sopar genial ...
ResponEliminai diu que naixerà un blog més!
Més val un blog de més que un blog de menys o sigui que no pensism coses contraproduents.
Gràcies per la vetllada i per ser-hi i pels riures compartits.
De la manera que ho expliques al proper hi vinc fiju!!! :)
ResponEliminaLa veritat és que feu enveja!
Com diria Jesulín en dos paraules, la trobada va resultar espec - tacular.
ResponEliminaEls contrasts d'edat, gustos i maneres de ser podien fer pensar, a priori, que la trobada podia acabar resultant menys rodona del que els assistents esperavem.
La mirada de tots, en marxar, explicava que els a prioris la caguen tot sovint.
De veritat Barbo, la Joana i tu sou un parell de fenòmens de la natura. Uns crackassos!!!
Doncs jo em vaig avorrir molt...
ResponEliminaBarbollaire...
ResponEliminatot el que dius és ben cert... no sé si és una de les millors decisions que has pres darrerament però t'asseguro que (ja t'ho vaig dir) em va fer molta il·lusió que et decidissis a venir...
la teva 'timidesa' va ser ben palesa tota la nit i ens vas ajudar als tímids de debò a 'trencar' el gel...
;)
molts petons i gràcies per la teva companyia i per les fotos i per ser com ets!
(a cau d'orella: aquest veí és una mica tanoca i tot avorridot, no?)
No fotem barbollaire tu tímid? ja et vaig dir que no em semblaves irrellevant ni silent ....més aviat una gran persona ( i no ho dic perquè jo sigui baixeta) amb un humor excel.lent i murri i amb una simpatia desbordant! i paro que diria més coses....encantada d'haver pogut parlar amb tu ! no pleguis del bloc ....au va no ho facis....encara no...i per cert excel.lents fotografies!i gràcies! abraçada!
ResponEliminava ser un plaer haver-te conegut, i motles gràcies de nou per les fotos!
ResponEliminaSi repetiu, aviseu-me, amb un xic de dies, és que ja saps, era a Roma!!! Sniffff No, per Roma no, eh?
ResponEliminaGràcies a tu! Em vas caure de conya des del primer moment. Ets un gran tio! Aviam quan repetim. Una abraçada i gràcies per les fotos.
ResponEliminaJo com en Jordi : S'ha de repetir i si el Veí es va avorrir haurem de fe el taller de rissoteràpia què caram!
ResponEliminaUn petó i moltes gràcies per tot!!!
He penjat una foto teva, molt maca!
Va ser una robada molt simpàtica i tothom tenia ganes de compartir i de saber dels altres.
ResponEliminaBarbollaire, gràcies per les fotos i per ser un tio tan "timid" que arribes al cor.
Em sap greu no ser-hi a la foto, vaig marxar abans... però m'hi sento, com si hi fos.
A tots i totes, gràcies!
Va ser una nit genial!!!
ResponEliminai un plaer de coneixe't!!!
petons i ens seguim!
...d'alguna manera ja sabia que estaves per aqui, en el sopar varem coincidir i deus tenir aquella mena de timidesa que no ho sembla pas.
ResponEliminaVaig estar veient un que tens de fotos i n'hi han que m'han encantat.
Un plaer el coneixe't
Felicitats per aquet sopar, soy gent conyonuda, no canvieu,un peto molt fort Barbollaire.
ResponEliminano et vaig trobar gens tímid!
ResponEliminajo no vaig ser al sopar... però quan l'he conegut si que l'he trobat tímid, el Corto Maltés.
ResponEliminaI guaapíiiiiiiiiiiiiissim!!!
Vaig tard a respondre tots els vostres comentaris!
ResponEliminaSóc un desastre!
Carme Gràcies a tu, sempre!!
Guspira va ser genial... El proper no te'l perdis!
Òscar els teus comentaris em fan posar ben vermell...
moltes gràcies per tot, per la feinada!
Veí ja ho vaig veure... però sabies al que t'arriscaves si jo hi era... X¬DDDDDDDDDDDDD
una abraçada!
mar va ser la vostra dolcesa la que va fer desaparèixer la meva timidesa i vergonya (que són reals i autèntiques)
Gràcies a tu, per tot. Però especialment per aquest somriure encomanadís, tendre i proper.
Un petó dolç, nina!
(a cau d'orella: el veí... és el veí..! jajajjaja)
Elfreelang ja m'has fet posar ben vermell, nina!
Una abraçada immensa!
kika el plaer és mutu! Long live and prosper!
zel fet!! Petó...
jordicine era tant, però tant fàcil trobar-se bé, amb tota la feinada que us vau fer per preparar-ho tot... qui s'hagués sentit desplaçat o estrany no s'hagués merescut ser-hi!
Gràcies a tu, company!
Joana repetim-ho doncs! I tampoc fare cas de la gelosia del Veí... X¬DDDDDDDDDD!!
Marta ningú va caure en fer la foto de "familia" la començament! Un plaer tornar a trobar-te!
Bargalloneta el plaer va ser meu, de tot cor!
Petonet!
horabaixa que si, que si ...que sóc tímic i vergonyós, carai! ;¬)
Petonet dolç :¬)*
anònim(a?) gràcies de tot cor! Petonet!
Dèric aquesta és la meva creu... que ningú em creu jajajjajaja!
Montse... com ets Mariana! Jo guapo? que va, que va...
En tot cas... "Resulton" jajajajajaja
Com t'estimo Mariana!
Petó dolç, nina! :¬)*