diumenge, 28 de desembre de 2008

Pensaments inconnexes - XLVII -

De Nadal, Mahjong i altres comiats...

Això que veieu son unes fitxes del Mahjong.
Tenen a la vora de 100 anys. Aquest joc el van portar els meus oncles, crec recordar de Canàries, quan eren a Fernando Poo. (el meu oncle era metge)
.

Estan fetes d'ivori i bambú.


Acostumem a jugar les festes quan ens reunim tots a casa dels pares, que són els dipositaris. Aquest any, Albert ha jugat per primer cop. I ho ha fet ell sol.


De fet les regles bàsiques no són gens complicades.


És un joc xinés que també és juga al Japó. I en aquells països s'aposta, i molt fort.

Ha sigut el primer Nadal diferent.


A l'alegria de retrobar a Sam i Júlia, que han vingut de la Xina a passar les Festes fent un parèntesi als estudis, s'ha barrejat en molts moments, el buit, l'absència i el record de la mare.


Però hem rigut força.

Fins l'hora de marxar.


El pare s'havia retirat a seva l'habitació i hem anat a dir-li adéu. Quan jo he entrat, estava parlant amb Júlia. S'estava acomiadant.


Júlia ho feia fins el Juliol que tornaran. Però el pare ho feia d'una manera més definitiva.

La conversa era tendre, dolça. A mida que el pare anava parlant a tots s'ens omplien els ulls de llàgrimes: Júlia, Cristina, el meu germà (i pare de les noies) i a mi...

La meva neboda intentava convèncer el pare que el temps passa ràpid (i tant que passa!) i que l'estiu està aquí mateix.

El pare parlava fluixet...


No fa falta explicar que deia.


He abraçat al pare i l'he omplert de petons.


Després, quasi sense veure-la, he abraçat a Júlia, i m'he acomiadat d'ella, esperant que arribi l'estiu per tornar a veure-la.


Ja és 28. Els Sants Innocents.

Encara plou i fora fa fred...


A dintre, de tant en tant, també...

dimarts, 23 de desembre de 2008

Pensaments inconnexes - XLVI -

De Nadal i altres Festes...

Demà (24) serà l'aniversari de casament dels pares...



Aquelles Nits de Nadal - Altres Cançons de Nadal 3

Bon Nadal, mare.

T'estimo.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Pensaments Inconnexes - XLV -

D'anagrames, més concerts i alguna altra inconnexió habitual...

Heus aquí els anagrames que he aconseguit fer del nom de les meves cases:
De Un lloc per nosaltres
Un salt sec no rep llor
De Les cambres buides
Cames breus, dèbil

No he sigut capaç de treure res més, amb un cert sentit, i aprofitant totes les lletres.

......

Dissabte 8/11 19h. L'Auditori.

Classicisme. Un programa on "l'estrella" és Mozart i es "complementa" amb contemporanis.
Haydn va ser mestre de Beethoven i va escriure 104 simfonies.
Va viure la desaparició, progressiva, del clavecí i l'arribada del pianoforte.
La simfonia núm. 99 pertany a la sèrie de dotze que va estrenar a Londres, i està considerada com la joia d'aquest cicle.
El Concert per piano i orquestra en re major, és elegant i explora els recursos que li proporciona el nou instrument: el piano.

Joseph Martin Kraus. No el coneixia. Suec. Es veu que va ser conegut com el Mozart suec. L'Obertura, és música que va escriure per l'obra de Voltaire, Olympia.

Mozart. Simfonia núm. 38 en re major, "Praga". Una simfonia amb un cert esperit operístic. Fa pensar, en alguns pasatges, en Les noces de Fígaro, Don Giovanni i en l'atmosfera de La flauta màgica.

Els intèrprets.
Giovanni Antonini, director. Pel meu gust un cert "grandiloqüent" de gest. Però una direcció brillant.
Dejan Lazic, pianista. Brillant i apassionat.
OBC. Per mi, cada dia millors.

......

Dissabte 15/11 19h. L'Auditori.

Un programa genial, molt complet i encisador.

Robert Gerhard. Pedrelliana és, en realitat, el 3r. moviment d'una obra titulada Homenatge a Pedrell (Felip Pedrell). Música descriptiva d'un gran compositor català, nacionalitzat britànic, i poc conegut en general.

Camille Saint-Saëns. Concert per a piano i orquestra núm 2. Peça romàntica i plena de matisos i contrastos. Algú va escriure, sobre aquesta composició, que "Comença per Bach i s'acaba en Offenbach".

Johannes Brahms. Simfonia núm. 2 en re major. De Brahms s'ha dit que era el successor de Beethoven. De fet la seva primera simfonia es va conèixer com la desena de Beethoven.
Potser de les millors de les seves composicions.

Els intèrprets.
Victor Pablo Pérez, director. I un gran director. Fent que l'orquestra doni allò que ha de donar en cada moment.
Rafal Blechacz
, pianista. Un geni ple de sensibilitat... (no sabria que més dir)
OBC. Una gran interpretació de totes les peces.

....

Escric això per no tenir tants dies les cases, les cambres, buides.
Però hi han massa coses que em tenen "distret".

L'altre dia em va venir una passió per Paris. Per tornar a Paris. O a la Normandia.
Fugir. Desconnectar.

Tinc el Relat Conjunt a mitjes. Cada vegada que miro l'imatge sols penso en "El cielo sobre Berlín". Aleshores estripo el que he escrit i torno a començar.

Poder desapareixer una temporada. Sense deixar records ni enyorances. Sense temps. Sense el pas del temps.

O sense el pas d'un temps que ens marca els batecs i els moments.

Poder escriure tots els silencis. Totes les llàgrimes.
Dibuixar el so de les fulles que cauen.
Amagar-se a l'ombra de les primeres llums al bosc.

Somriure com la fragància de la molsa.


Segurament és estres...

divendres, 7 de novembre de 2008

Pensaments Inconnexes - XLIV -

De Què! i altres concerts...

30/10 21:00h. Teatre Coliseum (just davant la porta hi ha una estructura en memòria dels morts deguts al bombardeig de Barcelona). Entrades a 5 € per gentilesa de Catalunya Ràdio.

Joves, amb bones veus. Música en directe. Un muntatge correcte. Famílies senceres a les butaques (diria que alguna amb crispetes i tot).

Si us agrada
Manu Guix, O.T.... Aquesta és la vostra obra.

El llibret i la posada en escena em va recordar a Chicago, Rebelión en las aulas i unes quantes coses més... Previsible i predictible...

Un detall: El noi que fa de magrebí, parla com l'Apu dels Simpson.

Si aquesta obra serveix per acostumar als joves a anar al teatre...

Pel meu gust, fluixeta, fluixeta...
...........



Primer concert d'aquesta temporada. Entre una cosa i l'altre, aquest any s'ens ha escapat la "Tità" de Mahler.

D'acord és un programa lleuger. Però permet apreciar una música, força cops genial i espectacular que, moltes vegades queda amagada darrera de les imatges i passa desapercebuda.

Us puc ben assegurar que l'Obertura de Lawrence d'Àrabia, en viu, començant amb tota la percussió, si més no, no et deixa indiferent.

- Per si algú no està al cas: Maurice Jarre és el pare d'en Jean-Michel Jarre, compositor de música electrònica, casat amb Charlotte Rampling, que ho va revolucionar tot amb el seu disc Oxygene (després han vingut molts més) i els seus macro-concerts-espectacles per tot el món (Paris, les Piràmides, la Plaça Roja, etc...) -

He possat el programa per si teniu curiositat i ganes de fruir d'unes peces molt agradables d'escoltar.

L'OBC va estar dirigida per la directora Rachael Worby. La temporada passada ja va venir per dirigir la música d'en John Barry (Memòries d'Àfrica, Midnight Cowboy... i tota la segona part dedicada a James Bond)

Una interpretació impecable i amb força.

I aquest dissabte... la Simfonia "Praga" de Mozart.

Ja us ho explicaré.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Pensaments inconnexes - XLIII-

De Mamma Mia, Aloma, Quemar despues de leer i altres moments irrellevants...

Si. En les darreres setmanes, a banda de l'espectacle poètic de Sant Cugat, hem tingut una certa "vida" cultural...

Vam aconseguir dues invitacions (gràcies CatRadio!) per anar a veure Mamma Mia. Ho reconec vaig anar una mica escèptic i sense fer-me cap ni una il·lusió.

Resultat?

Vaig passar una molt bona estona. La protagonista (Donna) era interpretada per Mone. Amb una veu dolça i bluessy. Malgrat en alguns moments es notava a faltar la potencia i versatilitat de veu de Nina, en una valoració general el paper li escau més.
Muntsa Rius i Roser Batalla genials. Com la resta dels actors i musics.

Es passa una molt bona estona i, a poc que t'agradi la seva música, pots fruir del pop amable i sense pretensions d'ABBA (i, per que no dir-ho, de records de fa una pila d'anys).

....

Aloma. Pre-estrena (23/10) al TNC amb entrades a preu reduït (5 €!) gràcies de nou a CatRadio. (si us connencteu a la seva web podreu trobar aquestes "ofertes". Eps! No hi son sempre i s'ha d'anar mirant i tenir un xic de sort...).
Aquest em seria més dificil de qualificar. El muntatge està molt bé. Carme Sansa magnifica. Demostrant ofici i que, de jove, havia fet cabaret.

Però per qui tingui més o menys present l'obra de Rodoreda, pot semblar-li estrany fer un musical. O si més no, una obra de teatre amb cançons.

Personalment penso que en alguns moments queda com "espesa", però es pot veure.
Que ningú esperi el Mikado, Glups!, Pirates.... Ni Flor deNit o T'odio Amor meu...

Els tocs d'humor a les obres de Rodoreda hi son, però també d'aquella manera... I tot té un to més dramàtic, malgrat els números músicals.

Va, si!. Aneu a veure-la i així polemitzem. Ni que sigui per que és teatre en català.

....

Quemar despues de leer. Una pelicula dels germans Cohen. El resum és: la CIA és com en aquell acudit:
- "És el Servei d'inteligencia?"
- "ummmm eh?, eh?, eh?"

He rigut com feia dies. Això si, potser al començament no s'enten res...

Molt recomanable per passar l'estona...

....

Suposo em perdonareu la lleugeresa d'aquest post, comparats amb els darrers.
Però és que també ho necessitava, això d'escampar les boires un xic.

Ah! I un cop més gràcies a totes i tots pels vostres comentaris. Han sigut i son autentiques caricietes als dins.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Pensaments inconnexes - XLII -

De poemes, teatre, poesia i altres espectacles...

Ahir a la nit (18/10) vaig anar al Teatre-Auditori de Sant Cugat.
Oriol Broggi presentava un espectacle poètic. Un recull de l'obra i altres escrits, propis o amb relació, del poeta d'honor del 8è Festival de poesia de Sant Cugat d'aquest any: Feliu Formosa.

Vaig guanyar una invitació pel fet d'enviar un poema.

Jordi Banacolocha, Joan Berlanga, Xavier Ripoll i el mateix Formosa, arropats per la música de Marc Serra i Cabo San Roque.

No us atabalaré intentant explicar-vos la senzilla bellesa del muntatge.
Vaig estar a punt de no poder anar. Vaig tenir sort.

Al vestíbul hi havien unes taules amb informació i unes targetes amb versos de poetes famosos.

En vaig agafar tres o quatre. Però dues especialment, em van fer pensar en aquest post de Carme Rosanas.

Amb el teu permís, Carme, els deixo aquí.

Son aquest:


i aquest:


(Ara acabo de llegir el segon comentari d'en XeXu.
No crec que sigui "carca", com diu ell. Al contrari. Les seves opinions sempre són rellevants, meditades, serioses...

I per sort, no sempre coincidim.

Amb aquesta diferència, crec, tots sortim enriquits i guanyant, ja que ningú -i jo ni de lluny- està en possessió de la veritat absoluta.)

En fí. Va ser una nit plena de sensibilitat, art, dolcesa, mirades als dins.

Una nit plena de Poesia.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Pensaments inconnexes - XLI -

De té, teteres i altres pensaments...

Arriba el temps dels tes. No se per què, però quan comença la tardor i l'hivern, m'agrada prendre te més que cafè: Earl Grey Royal, Verd amb menta, Vermell amb llima...

M'agrada anar tastant diferents tipus, malgrat el verd amb menta és la meva feblesa.

Escalfo l'aigua en una kettle o bé en el bullidor elèctric i, després l'avoco en una tetera de fang, una mica atrotinada, on hi ha el mitjó amb les herbes.

Aquesta tetera és un obsequi.
En Toni i Agnès es van presentar un dia amb el conjunt: la tetera i dues tassetes en una safata, cistelleta, de vímet.

En Toni fa anys que és mort. Havíem treballat junts. Desprès va marxar i va anar a viure a Menorca.
Ja feia temps que havia deixat la seva relació amb Agnès.

Amb ells vaig anar a veure Paul McCartney al Palau Sant Jordi, el 26 d'octubre de 1993.
Conservo l'entrada. Bé de fet conservo quasi totes les entrades dels espectacles als que vaig.
Potser, algun dia faci un post al respecte..

I havíem sortit d'excursió per l'Empordà, amb els nens... Hauria de buscar les fotos.

Era una bona persona. Somniador. Amant de la música. Del te... Havia tocat el contrabaix. Si no recordo malament, havia sigut escolanet a Montserrat...
Em va fer conèixer coses de Jazz, opera...


En un primer moment podia semblar, fins i tot, un xic extravagant o penjat...


Però era, per damunt de tot, bo...

Compartíem el gust per Waits, Beatles, i una llarga llista de tots els estils... I també diferíem en molts altres!!

Ens vam quedar amb la recança de no haver pogut anar a veure Peter Gabriel quan va venir amb el Secret Wordl Live Tour l'any... 2002?.

I dos anys després, el primer dia de feina després de vacances, tenia un mail a la bústia que dia que havia mort i que feien el funeral a Castellar, on té família...

Recordo un dissabte què, els vam trobar al carrer de casa, cap a migdia, i els vam convidar a fer el vermut... Van marxar a quarts de dues... de la matinada.

Poques vegades he fruit tant parlant de música, de llibres, jugant al trivial, fent té, rient, xerrant...

I sempre, sempre, que em faig un te ho faig en aquesta tetera...


I penso, amb un somriure d'orella a orella, amb el meu Amic. En Toni Farell.

diumenge, 14 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XL -

De dolceses, petons i agraïments...

-"Vaig a veure si puc dormir una mica"

Havies passat mala nit. Una crisi a les 5 i un altre a quarts de 9.
Però t'havien arreglat, netejat i assegut a la cadira.

T'he donat l'esmorzar (dues galetes desfetes a la llet), mentre deia parides de les meves. I tu, amb esforços, somreies i t'ho prenies. Després la medicació.

I quan hem acabat m'has fet posar-te bé el coixí del cap i m'has dit:

-"Vaig a veure si puc dormir una mica"

Jo era prop, llegint i mirant-te. I així hem passat una estoneta.
De cop i volta he vist que obries els ulls i et costava respirar.

I he vist i sentit la ranera... M'he apropat i t'he cridat mentre premia el botó... Però ja he notat que havies marxat.

Mare... Potser que m'hagi entretingut massa i hagi tardat en cridar a les infermeres?

Tothom em diu que no. Que les taquicàrdies t'han guanyat i que he fet el que havia de fer i com s'havia de fer. Em queda un xic aquesta recança...

Gràcies per deixar-me ser amb tu avui.

Demà i demà passat serà més dur. Saps que no m'agraden els comiats.

Ja ho he fet avui... Espero em perdonis si amb el que ve ara no sóc tant homenet com avui... (com ho deies? "tenir el melic curt")

T'estimo.
....
Ah! La planteta que tenies a l'habitació l'he regalada a les infermeres. Si la cuiden amb la meitat de l'amor amb que han estat per tu ( i per nosaltres especialment avui), viurà molt i serà molt feliç.

Sé que t'agradarà que ho hagi fet

Han sigut autèntics àngels (si, si, Joana, ho havia d'haver sabut), plenes d'amor, dedicació i suport en tot.

Moltíssimes gràcies...
...

I per damunt de tot gràcies a vosaltres, que heu passat per les meves cases, que heu escrit mails i comentaris que jo, encara, no he contestat.
He sentit totes les vostres abraçades, petons, carícies...

Gràcies companys, amics, nines...

Sóc un home afortunat...

dimecres, 10 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XXXIX -

De somriures, caricietes al cor i altres dolceses, sense novetats rellevants...

Sóc afortunat. Malgrat tot, ho sóc.

M'heu acotxat amb paraules, colors i sentiments dolcíssims... I em sé un privilegiat. Trobar-vos, (fins i tot la sorpresa anònima!!!) és un orgull, un plaer.

Un bàlsam...

Voldria trobar els mots més escaients per cada un de vosaltres. Però no sé on els tinc... no els trobo.

Les vostres paraules aquí, al mail, al telèfon, m'han emocionat i, al mateix temps somriure.

Les llàgrimes, que hi son i apareixen, les deixo per les foscors i les solituds de les nits.

No em fa res. Han de ser. Què seria si no hi fossin?

Deixeu-me doncs, que us doni les gràcies. Per vosaltres. Per tot. Segurament no és molt.

Però és de cor.

Intentaré reprendre el ritme normal de passar per les vostres cases.
De fer el Relat Conjunt.

De somriure i riure amb vosaltres. Per que fer-ho no significarà que l'estimi menys o no la tingui present.

....

A dia d'avui segueix estable. Ahir nit un ensurt. Aquest matí dormia plàcidament..

....

dilluns, 8 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XXXVIII -

De matins, carícies i altres silencis...

T’agafo la mà per entre la barana i la acarono. Vull impregnar-me del tacte d’aquesta pell.
Vull que la meva pell la recordi sempre.

Estic trist. Però no t’ho puc dir. I per això em quedo dempeus al teu costat i dic bajanades d’aquelles tan meves.
I somrius darrera la màscara d’oxigen....

No ho saps, però aquest teu fill tan tímid i vergonyós, que s’amagava darrera les teves faldilles per no saludar, ara el prenen per un xerraire poca vergonya i “gamberru”.

(ara riuràs... Hi ha, fins i tot, que es creu que sóc un “donjuan”!!!... ja pots riure, ja!)

I encara em costa d’entrar als llocs, i preguntar, i...!

Tampoc ho saps... Però des de la darrera vegada que vas estar ingressada, he intentat “desacostumar-me” de tu. Ja saps què, per aquestes coses, sóc un xic poruc. I em feia por el mal que faria la teva absència.

Ho vaig portant millor del que creia... Malgrat quan decideixis marxar, em costarà...

Però miraré de ser gran i plorar sols “el necessari”. O potser, allò que em demani el cos, els dins...

Entenc que ja comencis a tenir ganes de veure a la teva mare. Quan la fa que no la veus? Des de els 16 anys? Jo també frissaria... I el pare. L’avi, ja fa quasi 40 anys, no?

No et preocupis pels fesols que em volies preparar. Ja aprendré a bullir-los. I, desprès, faré un extra. I els prepararé com quan els compràvem a la Boqueria: amb una punteta de llard, alls tendres i anxoves de l’Escala.

Ara em venen imatges de tu acaronant-me, bressolant-me. Fent coses junts... Ensenyant-me a cosir i cuinar... Anant al Kanda a comprar plantetes i flors!!
Les dàlies, els rosers...

Vigilarem el pare... Tot el que es deixi vigilar, ja saps com és...

No m’agrada acomiadar-me i ho deixaré aquí. Tota la resta que et diria sé que ho saps...

I malgrat es dur, m’agrada venir-te a veure als matins, abans d’anar a treballar. I agafar-te la mà entre la barana i acaronar-te...

I saps què?

T’estimo.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XXXVII -

De sargits i altres adobs...

- És de molt bona qualitat. Ja quasi no es troben..
- ... ?!!!
- Però heu de comprendre que ja té una edat.
- ... ???
- Podem provar de fer un sargit. Però això ens pot provocar un esqueixament per un altre banda. Us heu fixat que fi?
- Tampoc volem un pedaç de qualsevol manera per salvar la situació. Mirem de conservar i sargir, amb puntades invisibles, l'original, mentre es pugui.
- I si no ho resisteix?
- ... Però ho hem de provar, no?
-
I quan ja no puguem més?

....

- Bé doncs, la baixem a quirofan per implantar-li una via directa. Això ens facilitarà l'acció.

....

dimecres, 23 de juliol de 2008

Pensaments inconnexes - XXXVI -

De vacances i altres cicles de la vida

Dissabte marxo de vacances. 15 dies lluny. Esperant trobar noves sensacions on amarar-me.

Suposo que encara penso com quan anava a col•legi. És ara quan s’acaba un cicle. Un nou any.

Un any on Ònix i Williams van tancar les seves cases. I en Pd40 fa com el Guadiana gràcies als Relats Conjunts.

Amb Ònix ens vam creuar mails una temporada i de cop, silenci. Amb Williams he sigut molt més afortunat i encara vol saber de mi.

Però també he tingut moltíssima sort. M’he enriquit amb unes mirades úniques:
- Curiosa i fascinant, d’una dolcíssima Fetillera del Delta, mestressa d’uns camins multicolors. De vegades solejats, d’altres ennuvolats: com la vida.
- Profunda, i un xic sorneguera, del Somriure més busca-raons de La Cala. Tot cor. Un carinyet que et marca.
- Plena de boscos i ocells. La vida amb un altre mirada. Aromatitzada de molsa i aigua, com ha de ser la dels Follets entremaliats i riallers. La vida en la vida. Sempre amb les ales al vent. Nòmada...
- Curulla de puntualitzacions i seny. La mirada com el silenci que dona força a la paraula. Jardinera de Moments i Personatges en moviment continu. L’alegria i el plaer de viure per viure i saber trobar el moment de felicitat en (quasi) tot.

M’ha faltat, com a mínim, dues mirades més:
- Els ulls màgics i de mel d’una Sireneta dolça
- L’esguard ple de mar (el seu) i sensacions de la Perla de Labuán.

Però us ho asseguro. Hauria valgut la pena viure aquesta vida, pel sol fet d’haver-les conegut.

Us trobaré a faltar. A elles i a vosaltres, que veniu a casa.

M’agradaria poder estar desconnectat, lluny d’ordinadors aquest dies. Fer net.

Però no oblidar-vos. Això ja no puc. Ni vull.

Ens retrobem en dues setmanes?

Fins ara...

diumenge, 20 de juliol de 2008

Pensaments inconnexes - XXXV -

De música, Canfranc, falciots, Arcs de Sant Martí, capitells i altres pensaments.




Fa una estona hem arribat de Canfranc, de recollir el mitjà.
Era al VII Curs Internacional de Música Pirineus Clàssic.

Hem passat allà el cap de setmana. Omplint-nos els ulls i els sentits de verds, aigua, frescor, de fotografies.

Ha sigut un xic com l'assaig general abans de marxar de vacances la setmana vinent. De fet, el meu cap, ja està de vacances...

Dissabte al matí érem a Jaca. Passejant ens vam apropar a la Ciutadella militar.
En una de les bandes havia un estol de desenes de falciots.
Volaven agrupades. Ràpides, precises.

I us puc ben assegurar que m'han passat tan aprop, que he sentit el seu aleteig. Ha sigut màgic estar envoltat d'orenetes.

La foto no fa justícia, però espero pugui donar una idea...

Després batucada a Canfranc i concert d'alguns dels professors que encara hi eren.

Com sorpresa final jazz interpretat per Francesc Capella, piano solo. Manel Camp i Xavier Figuerola, piano i saxo; i com bis no preparat, Francesc Capella i Xavier Figuerola. De fons una tempesta impressionant que va durar el temps de les peces de jazz.

Aquest matí, un aire clar i net. 15 graus de temperatura. El verd colpejant els dins.

De tornada hem passat per San Juan de la Peña, com sempre impressionant. I pel pantà de la Peña, on he trobat un Arc de Sant Martí i, volant a contrallum del sol, crec que un àliga (pel color, l'embergadura, la forma...)

Ara he descarregat les fotos. Espero hem doni temps de penjar algunes a l'exida abans de marxar un altre cop.

Tinc el cap ple de verds, de llum... No hagués tornat... Cada cop em costa més...
_______________________________
21/07 -Editat-
Falciots és una gentil.lesa d'elur, dolç follet garrotxí i boscà, que un cop més m'ha fet veure que jo, d'animals, amb prou feines em reconec a mi al mirall!!
(abans posava orenetes... i això que recordo haver llegit i estudiat que les orenetes tenen la cua en forma de U -no de V-, etc, etc...)

Gràcies, inyu!

diumenge, 6 de juliol de 2008

Pensaments inconnexes - XXXIV -

De Purcell, Britten, Fugues i altres músiques.

Divendres 4. Manresa. Teatre Kursaal.


La JONC Alevins, dirigida per Manel Valdivieso, presenten el programa que han estat preparant per l'encontre de l'Estiu:
El Concert per a oboè K.314 de do major de W.A Mozart i The Young Person's Guide to the Orchestra (variacions i fuga sobre un tema de Purcell) de Benjamin Britten.

Ho han estat preparant des de dissabte 29.

Us deixo una mostra. La Fuga de la peça de Britten:



Dissabte 5. Sala Oriol Martorell. Auditori de Barcelona.

Pensava que no deixarien gravar i no he portat ni la càmera de fer fotos... Però a diferencia del Petit Palau, l'any passat, aquest cop no hi havia cap problema.

I han tocat i sonat molt millor que divendres.

Havia micros per totes bandes. Han gravat el concert. No sabem si per Catalunya Musica, per la JONC o l'ESMUC.

Sols de recordar com han sonat, em torna la pell de gallina.

El solista de la peça de Mozart ha sigut Eduardo Martínez, professor de l'ESMUC. Impressionant.

Fins i tot hi han hagut bisos...

Són "el milloret" de cada casa.

I en un país on la música clàssica no té gaire recolzament, embadaleix trobar una colla de nois i noies, menors de 18 anys amb aquesta passió per aquest tipus de música.
I sobretot amb aquest nivell...

Ah, si! I també és "amor de pare".

diumenge, 29 de juny de 2008

Pensaments inconnexes - XXXIII -

De mirades, silencis i altres pensaments inconnexes

Mare meva quins ulls!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Això em van dir no fa gaire. I encara estic pensant que contestar.
Tal com ho vaig llegir em vaig apropar a un mirall. Són verds. Darrerament més verd que habitualment...
Recordo una cançó:
"Ojos verdes son traidores
Ojos verdes son traidores
Azules son mentireiros
Los negros y acastañados
Son firmes y verdadeiros"

Ho sóc? No em considero pas...
Els meus ulls.
Possiblement l'únic que salvo de la mediocritat de la resta del meu jo. Si, realment no estan malament del tot.
M'agrada mirar la gent als ulls i que em mirin quan parlen. Em dona molta informació de l'altre.
Hi ha molta gent que no m'aguanta la mirada i m'ho diuen.
Però no perquè sigui desvergonyida o mofeta... Simplement diuen que no la poden mantenir. "Que miro d'una forma massa profunda".

Segurament és per això què, qui em coneix sap què, en el moment més inesperat, puc sortir amb una frase del tipus: "Quins ulls més bonics que tens".

Que dit així, a primer cop d'ull, podria semblar una forma barroera de tirar floretes.
No ho puc evitar.

Perdoneu estic parlant massa de mi d'una forma poc comú.

Canvi de tema.


Silencis... Em faig un munt de llegir-vos i deixo poc comentaris.
En algunes cases molt estimades, fa tres o quatre post que no dic res...

Però arribo i veig els altres comentaris i penso: "Xerraire... ¿què pots dir tu, ara.? Calla i passa de puntetes. És preferible que pensin que ja no vens a dir qualsevol parida..."

I continueu venint al Lloc o a les Cambres i em dieu coses.

O m'envieu cartes...

¿Deixem-ho en què estic un xic mandrós degut a la calor?
O què, simplement, és més fàcil pensar les coses, els sentiments, que transcriure'ls...


M'ha colpit "L'elegància del eriçó". De primer em va costar una mica... Venia un xic cansat de Firmin, i em fotia que em tornés a passar amb un altre llibre...

Quina equivocació la meva! Quin gran llibre!
Sort que vaig fer cas a la recomanació, oi nina?

Volia parlar d'algunes coses més, però m'està quedant tot molt espès, fins i tot per a mi.

(Continuarà...)

dissabte, 7 de juny de 2008

Pensaments inconnexes -XXXII-

De Requiems, Mozart, Beethoven i altres músiques a l'MP3

Des de fa temps, dissabtes i diumenges, si no he de sortir a primera hora, miro quins concerts fan a la televisió.
Dissabtes i diumenges a la 2, a les 8 quarts de 9. I diumenges al 33, just quan acaba el de la 2, cap allà les 9.

De vegades els segueixo i altres passo.

Avui, aquest matí, que era un xic gris, al connectar amb la 2 m'ha sorprès el KV 626 en Re menor, de Mozart. El Rèquiem.

Sempre, sempre té l'habilitat d'emocionar-me. De posar-me la pell de gallina. Potser, perquè, malgrat ser una missa de difunts, és una música lluminosa. Plena d'esperança i força.

On pots trobar la ràbia, la força, un punt de desesperació, penediment... Però mai la foscor o la tristor com en altres rèquiems.

Dissabtes, un acabat el concert, generalment vaig a fer la compra pel barri. Aleshores em poso l'mp3 en reproducció aleatòria i surto al carrer.

Per mi, això, no és una forma d'aïllament, sinó que procuro em faciliti una percepció de l'entorn diferent. Al "faltar" l'oïda, has d'anar més en compte amb les coses que passen al voltant, i pots apreciar detalls què, d'una altre manera, potser ni em fixaria.

Molts cops la música sembla escollida expressament pel moment i el lloc.

Avui he sortir a fer la passejada corresponent i, al engegar-lo, acabava una cançó de Marisa Montes. Acte seguit, ha entrat el IV moviment de la 9 de Beethoven.

No ho esperava. Ha sigut brutal. De sobte el temps ha semblat estirar-se o frenar-se.
Havia poca gent i mínima circulació (un quart d'onze del matí) i la música sonava.

I he pensat que era primavera, malgrat semblava un dia de finals de setembre.
I he caminat poquet a poquet per fruir de la coral, mentre somreia i rumiava moltes coses...

dimarts, 3 de juny de 2008

Pensaments inconnexes -XXXI-

De no Waits, potser Quidam i altres genolls...

Estic cansat de trucar al 902 10 12 12 i que comuniqui.
Ahir em vaig "despistar" perquè, a primera hora vaig anar a que em traguessin els punts.

I clar, quan vaig caure que havia de trucar, ja va ser impossible.

Avui ja no ho he intentat.
Em quedo amb els CD's i algun concert que pugui trobar enllaunat.

No serà el mateix, ja ho sé, però... (ho acabo de intentar mentre escric el post i... tu, tu, tu, tu, tu...!)

He sentit que, al setembre, torna el Cirque du Soleil amb Quidam.

També la vaig veure el primer cop que van venir. Recordo que la vaig trobar tan diferent a Alegria!
Més melangiosa i amb una "història" més lineal.

Hauré de mirar si hi ha quòrum a casa i veure quants s'apunten.

Ah! el genoll!
Aquí el teniu amb el seu germà.

Es veuen dues de les tres incisions que em van fer. La que falta és a la cara fosca del genoll.

Ja he començat a caminar estones, però se'm carreguen els bessons.
Per tant, com hem van dir ahir: començo a fer vida normal fins on puc.
I quan no puc, descanso.

Quan anava a sortir al pati perquè li donés una xic l'aire i el sol ha caigut un mini xàfec.
Haurem d'esperar un altre moment perquè vagi agafant color...

Ara vaig a canviar de llibre... Perquè m'he embussat amb Firmin i no tinc forma d'acabar-ho...
I ja em sap greu!

Jo, personalment, no li recomanaré a ningú. Segurament està molt bé i sóc jo, que l'he agafat girat... Però el trobo espès per ser el llibret de res que és...
Tot el contrari que la Lladre de llibres que el vaig llegir en un tres i no res i em va semblar genial!.

dimecres, 28 de maig de 2008

Pensaments inconnexes -XXX-

De Girona i altres joventuts

Ja fa trenta vegades que he entrat a les cambres per omplir-les una mica.

I ara?

Ara el post d'en Gatot. El "Temps de Flors" amb Elur, i altres links mentals, escrits, cap a Girona, m'han fet pensar que fa uns 28-30 anys, jo era molt habitual de la ciutat i rodalies.

Entre 28 i 30 anys és el temps que tenen aquestes fotos. Dues de les quatre que me queden d'aquella època.

Fetes per un creador d'espectacles de mainada.
I què, durant molts anys, va ser com un germà... Després la vida dona les voltes que dona i passen coses què, l'orgull de la joventut i l'inexperiència es neguen a arreglar...


La rossa es diu Dolors i la que toca la guitarra espanyola, Margalida. Les altres dues, que eren amigues de les meves amigues, crec recordar que Montse, ambdues.

Aquest mateix dia, baixant per un dels carrers del call tot sis, anàvem tocant la guitarra i cantant, i un japonès ens va fer unes fotos...

Dolors es va casar, jo hi vaig ser, molt jove. I van anar a viure a Bescanó, crec que era. A una casa un xic separada. Amb hort i gossos.

Algun temps després, em vaig trobar a Bellaterra al seu marit, que ja era "ex".

De Margalida no en sé res. Fa molt de temps que vaig perdre la pista.

Sempre m'he trobat bé a Girona. Té alguna cosa com de mides "humanes".

L'altre dia, amb el recorregut del Temps de Flors ho vaig trobar tant canviat tot...

Bé potser, ja n'hi ha prou de temps de nostàlgia...

Però van ser uns grans temps... Ni millors, ni pitjors. Els que van ser. I força divertits...

dimarts, 27 de maig de 2008

Pensaments inconnexes -XXIX-

De Vinicius de Moraes i altres pel.licules.

Aquest matí m'he passat dues hores veient un documental sobre Vinicius de Moraes. Poeta, diplomàtic, melodista, "co-inventor" de la Bossa Nova, de l'afro-samba...

"Vinicius de Moraes.
Quem pagarà o enterro e as flores
se eu me morrer de amores?"

Totes les persones que parlen d'ell al documental, les seves filles (va estar casat 9 vegades), Toquinho, Maria Bethania, Gilberto Gil, Caetano, Jobim, etc... fan notar la necessitat que tenia de sentir passió per viure.

I del seu despreniment. Mai va estalviar. I, de vegades, tenia autèntics problemes per arribar a final de més.

Algú què, estant al cos diplomàtic a Montevideo, escriu al Ministeri d'Afers Exteriors Brasilers dient que necessita tornar.... "Perquè està perdent temps d'estimar. I això, a diferencia d'altres coses no es pot recuperar ni compensar de cap manera."

No és un documental que sols mostra la seva cara amable. Es parla de la persona.

Una frase seva: "Els amics no es fan. Es reconeixen."

Si us agrada la seva música i conèixer més enllà de la figura pública, us el recomano


Encara em queden unes quantes per anar veient aquest dies de baixa:
- El olor de la papaya verde
- Pleno verano
- El vientre del arquitecto
- Los aires dificiles
- Marius et Jeannette (tota en francés... no se jo si ho entendré prou...)
- I alguna més, força més lleugera i per passar l'estona: Juno, Brockeback Mountain...

Ja us ho aniré explicant...

He trobat aquest tube amb un tros del documental


Entre altres coses, Chico Buarque explica que la cançó "Pra que chorar" la va escriure mentre feia una cura en un hospital i, a la nit va sentir la ranera de l'agonia del veí, que es moria.

A l'endemà Baden Powell va anar de visita i li va posar música.

Pra que chorar

Vinicius de Moraes / Baden Powell

Pra que chorar
Se o sol já vai raiar
Se o dia vai amanhecer
Pra que sofrer
Se a lua vai nascer
É só o sol se pôr
Pra que chorar
Se existe amor
A questão é só de dar
A questão é só de dor

Quem não chorou
Quem não se lastimou
Não pode nunca mais dizer
Pra que chorar
Pra que sofrer
Se há sempre um novo amor
Em cada novo amanhecer

divendres, 23 de maig de 2008

Pensaments inconnexes -XXVIII-

De genolls i Tom Waits.
Bé, aquí el teniu. El meu genoll després de l'artroscòpia d'ahir.

Sé que no s'aprecia del tot, però està depilat i suau com... com... com rentat amb Vernel!
Al final estava un mica més tocat del que semblava i hauré de estar quasi un mes de baixa...

Una mica pal... Espero que cap a mitjans de la setmana vinent ja pugui caminar un xic...
Per ara, em podré posar al dia de totes les pel.licules què tinc pendents, avançar llibres, escoltar música, escriure...

Sobretot aquest primers dies que he d'estar amb la cama estirada.


Ah! Per què Tom Waits?...
Els dies 14 i 15 de Juliol toca a Barcelona. Entrades a partir del dia 2 de Juny a Telentrada.

Jo procuraré ser-hi...

diumenge, 18 de maig de 2008

Pensaments inconnexes -XXVII-

Les cròniques elurbarbollarianes:

De temps de flors, de follets bellugadissos i riallers...
Els follets ja ho tenen això. Són bellugadissos, inquiets, riallers, entremaliats... I és molt difícil què parin quiets...

I més per deixar-se fer una foto!!

Resultat: Un follet què sembla l'anunci de "La Lechera".

A part d'això?

Somriures. Rialles. Pujades. Baixades. Escales. Flors...
Fotos!!! Guanya ella 5 a 1. Té una mirada especial per trobar l'enquadrament més dolç. Què diu més coses...

Girona. "El Pont Sobre el Riu Kwai".
"Tens un paper per fer el balanç de blancs?" . La porta Estelar.



La cançó...?
Té a veure amb el sentiment. Amb la sensació. Passejar per Girona sense pressa i sentir-se bé.


Va ser una jornada genial, màgica. Amb una companyia fantàstica.

Gràcies dolç
Follet. Per ser com ets. Per ahir i abans d'ahir i l'altre... i per sempre.


dimecres, 7 de maig de 2008

Pensaments inconnexes -XXVI-

De flors, genolls, músiques, viatges i altres paranoies...


Això que veieu és la casa de Monet a la Normandia.

Tinc un "repte" pendent amb una gran i estimada amiga: Canon (ella) vs Nikon (jo).

Com era difícil coincidir, ens vam posar una fita: Per poc que poguéssim ho portaríem endavant a Girona (terreny més o menys neutral) i durant la setmana aquesta del Temps de Flors.

Doncs bé. El temps ha arribat. I com m'esperen uns dies de repòs forçat (el 22 em fan l'artroscòpia), si el cel no em cau al cap, el 17 pujaré a Girona. Disposat a caminar molt. A rebre força empentes. A recordar una ciutat molt estimada i que fa anys no visito. I a fer força fotos....

I sobretot, sobretot a riure molt amb Neus. (Si algú em veu i em reconeix... m'ho fareu saber?. Em faria il.lusió saludar-vos...)

Ens veiem doncs, per Girona?


Sense sortir de terres Gironines, ja tenim el programa del Cap Roig: Battiato, Caetano Veloso, Moustaki, Raimon, Return To Forever, entre d'altres.

De tots, el que me faria més gràcia fora en Caetano, no l'he vist mai en viu (bé els Return, tampoc, però podria passar...) . Però, el dia que ell actua, serem un xic lluny. A Portugal.

Segons la seva pàgina web, abans d'actuar a Cap Roig, ho farà a l'Algarve. Hauré de mirar si coincidim allà.

Sinó, es possible que pugem a veure en Battiato. Mira, feblesses que té un.

Ara mirava en aquesta casa i vaig fer un post el 28 de setembre 2007 del seu concert a L'Auditori. Quasi un any quan toqui.


Porto dies amb la 3ra Simfonia de Mahler al cap. És espectacular. Amb sis moviments.

Aquest cap de setmana la tocaven a L'Auditori. No vaig poder anar..

Us deixo el primer moviment: Kräftig. Entschieden. És un xic llarg (33'16").

Però em té l'ànima robada... Espero us agradi una mica...


diumenge, 4 de maig de 2008

Pensaments inconnexes -XXV-

De sortides inesperades i no tant inesperades.

Divendres. Ens despertem. Fa un dia preciós. Sortim?

Els dos grans es queden. Marxem tres. Cap a on? Tirem cap el nord...
Quan ja portem una bona estona d'autopista i hem canviat un parell de vegades de comarca, ens arriba l'inspiració en forma de pregunta: els Aiguamolls?...

I creuem l'Empordà... Quant de temps sense pujar! Sempre m'encisen les seves carreteres, els seu pobles...

Tenen quelcom de màgic... D'arcà...

I ens presentem als Aiguamolls, de forma inesperada i gens preparada. (No portem prismàtics, ni el trípode, ni...)

Arribem prou d'hora per no trobar, encara, massa gent. Decidim que baixarem al Pòsit de l'Escala a dinar, així que fem un passeig per fruir del lliris, les cigonyes, etc...

Moltes famílies. Molts ornitòlegs molt ben preparats. Gent en bicicleta. Manel Fuentes empenyent un cotxet i amb ulleres de sol intentant passar desapercebut...

Marxem amb l'intenció de tornar tan aviat tingui el genoll en condicions i per passar tot el dia...

L'Escala... A menjar peix. I després una mica de passeig per la banda d'Empuries...
Respirant el mar...

Sentint la vida als peus

De tornada passem per Palafrugell... Aturada tècnica per comprar una tarta tatín a la pastisseria Serra... Una "delicatessen".
Ho confesso: Jo era de tarta de poma, i això de la tatín no em deia res... Fins que vaig tastar la d'aquesta casa.
No he oblidat la tarta. Però si és cert què, si sóc per la zona, procuro passar per Palafrugell a buscar-ne. (una feblesa com un altre...)


En Miquel ha marxat, fa una estona, cap a París amb la gent del Institut, fins divendres.

Quina enveja!! Jo hagués marxat amb ell!



dimecres, 30 d’abril de 2008

Pensaments inconnexes -XXIV-

De dinars familiars i altres convocatòries.

Diumenge (27/04) sortim els 4 germans (i respectius). Decidim anar a La Llacuna (Anoia) on hi ha una menjada de peus de porcs popular: "La Potada".

Fa goig veure al meu germà menjant de tot, bevent en porró...

Llàstima el problema que li ha quedat a les cames que li obliga a anar amb bastó per no perdre l'equilibri. Aquesta si que no sabem si la podrem recuperar.

Però del que era al que és... Una festa!!! Va ser una sortida genial. De molts riures. De no decidir fins el darrer moment on anàvem. De ...

Ah! Els peus de porc boníssims! Una recepta molt semblant la podreu trobar al número 118 de la revista Descobrir Catalunya.


La cita és aquesta:
JONC Alevins
20è Encontre. Del 28 de juny al 5 de juliol de 2008. Lloc: Manresa
Repertori: W.A.Mozart, Concert per oboè en Do Major, K.314
B.Britten, Guia d'orquestra per a joves op.34.
Concerts: 4 de juliol al Kursaal de Manresa,
i 5 de juliol a l'Auditori de Barcelona (sala Oriol Martorell).
Director: Manel Valdivieso.

Avui ha arribat el mail dient que està convocat com percussionista.

El somriure arribava d'orella a orella.

Per celebrar-ho anem aquest vespre al cinema... A veure IRON-MAN. (Què una cosa no treu l'altre...)

Si els dies 4 i/o 5 de juliol esteu avorrits... Jo us puc assegurar que sembla mentida què, en un país on la música, encara, no té gaire importància (si no mireu el post "La vida en dansa" a Ca l'Iruna del Camins) hi hagi joves que posin tant d'interès, ganes i sonin tan i tan bé.

(I no és amor de pare... o si!)




diumenge, 20 d’abril de 2008

Pensaments inconnexes -XXIII-

Del Saló del Còmic i altres cues.

Dissabte matí. Amb el meu fill mitjà ens apropem a Montjuïc. Al Saló del Còmic.
Són 3/4 de 10 i les cues son immenses.
Tota l'avinguda Maria Cristina està plena de frikies (com nosaltres) disposats a remenar i fer cues per intentar que algun dibuixant ens dediqui la seva obra.

Hi ha gent disfressada (bàsicament de personatges Manga). Turistes japonesos que fan fotos als occidentals disfressats com els protagonistes de les seves sèries de dibuixos...

També es podia trobar una petita història de la censura sobre els còmics. Com es modificaven (o desapareixien) vinyetes, diàlegs... Fins i tot durant la República..

L'organització un xic desorganitzada amb això de les cues dels dibuixants...
Però algunes coses ens hem firat.

Tots dos som fans de Batman:
Però també he aconseguit que l'enganxés la màgia de De Profundis, del gallec Miquelanxo Prado. El llibre porta, a més a més dos DVD's, amb la pel.licula d'animació i altres extres.

Per poquet no hem aconseguit que ens el signés...

Ni us explico les cues per Moebius, Manara, Gimenez, Azpiri i dibuixants americans de Marvel i DC...

Jo, que no vaig poder anar l'any d'Hugo Pratt (ja sabeu el dibuixant d'en Corto Maltés), avui he triomfat amb un altre dels meus dibuixants preferits:
Dibuixant Italià. Amb una narració realista i poderosa.
(heu vist la dolcesa i sensualitat del dibuix de la dedicatòria?)

Aquesta obra, que consta de 3 toms, transcorre durant la Guerra Civil, a Catalunya. A Barcelona i el front de l'Ebre.

No sé si us agraden els còmics.
Jo us recomanaria aquesta "trilogia". Una historia que es barreja amb l'Història, sense prendre partit.
Amb una Barcelona dibuixada amb detall i, fins i tot diria, estimació.

Haurem d'esperar fins l'any vinent per veure qui ve... I començar a fer cues...