Mare meva quins ulls!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Això em van dir no fa gaire. I encara estic pensant que contestar.
Tal com ho vaig llegir em vaig apropar a un mirall. Són verds. Darrerament més verd que habitualment...
Recordo una cançó:
"Ojos verdes son traidores
Ojos verdes son traidores
Azules son mentireiros
Los negros y acastañados
Son firmes y verdadeiros"
Ojos verdes son traidores
Azules son mentireiros
Los negros y acastañados
Son firmes y verdadeiros"
Ho sóc? No em considero pas...
Els meus ulls.
Possiblement l'únic que salvo de la mediocritat de la resta del meu jo. Si, realment no estan malament del tot.
M'agrada mirar la gent als ulls i que em mirin quan parlen. Em dona molta informació de l'altre.
Hi ha molta gent que no m'aguanta la mirada i m'ho diuen.
Però no perquè sigui desvergonyida o mofeta... Simplement diuen que no la poden mantenir. "Que miro d'una forma massa profunda".
Segurament és per això què, qui em coneix sap què, en el moment més inesperat, puc sortir amb una frase del tipus: "Quins ulls més bonics que tens".
Que dit així, a primer cop d'ull, podria semblar una forma barroera de tirar floretes.
No ho puc evitar.
Perdoneu estic parlant massa de mi d'una forma poc comú.
Canvi de tema.
Silencis... Em faig un munt de llegir-vos i deixo poc comentaris.
En algunes cases molt estimades, fa tres o quatre post que no dic res...
Però arribo i veig els altres comentaris i penso: "Xerraire... ¿què pots dir tu, ara.? Calla i passa de puntetes. És preferible que pensin que ja no vens a dir qualsevol parida..."
I continueu venint al Lloc o a les Cambres i em dieu coses.
O m'envieu cartes...
¿Deixem-ho en què estic un xic mandrós degut a la calor?
O què, simplement, és més fàcil pensar les coses, els sentiments, que transcriure'ls...
M'ha colpit "L'elegància del eriçó". De primer em va costar una mica... Venia un xic cansat de Firmin, i em fotia que em tornés a passar amb un altre llibre...
Quina equivocació la meva! Quin gran llibre!
Sort que vaig fer cas a la recomanació, oi nina?
Volia parlar d'algunes coses més, però m'està quedant tot molt espès, fins i tot per a mi.
(Continuarà...)
Els meus ulls.
Possiblement l'únic que salvo de la mediocritat de la resta del meu jo. Si, realment no estan malament del tot.
M'agrada mirar la gent als ulls i que em mirin quan parlen. Em dona molta informació de l'altre.
Hi ha molta gent que no m'aguanta la mirada i m'ho diuen.
Però no perquè sigui desvergonyida o mofeta... Simplement diuen que no la poden mantenir. "Que miro d'una forma massa profunda".
Segurament és per això què, qui em coneix sap què, en el moment més inesperat, puc sortir amb una frase del tipus: "Quins ulls més bonics que tens".
Que dit així, a primer cop d'ull, podria semblar una forma barroera de tirar floretes.
No ho puc evitar.
Perdoneu estic parlant massa de mi d'una forma poc comú.
Canvi de tema.
Silencis... Em faig un munt de llegir-vos i deixo poc comentaris.
En algunes cases molt estimades, fa tres o quatre post que no dic res...
Però arribo i veig els altres comentaris i penso: "Xerraire... ¿què pots dir tu, ara.? Calla i passa de puntetes. És preferible que pensin que ja no vens a dir qualsevol parida..."
I continueu venint al Lloc o a les Cambres i em dieu coses.
O m'envieu cartes...
¿Deixem-ho en què estic un xic mandrós degut a la calor?
O què, simplement, és més fàcil pensar les coses, els sentiments, que transcriure'ls...
M'ha colpit "L'elegància del eriçó". De primer em va costar una mica... Venia un xic cansat de Firmin, i em fotia que em tornés a passar amb un altre llibre...
Quina equivocació la meva! Quin gran llibre!
Sort que vaig fer cas a la recomanació, oi nina?
Volia parlar d'algunes coses més, però m'està quedant tot molt espès, fins i tot per a mi.
(Continuarà...)
Això dels ulls... quina por! :)
ResponEliminaBona nit!
Els teus comentaris sempre deixen petja. De vegades s'intueix que passes pels llocs, però quan a més hi deixes la teva aportació, el post en qüestió ja queda complet. Quan no, sembla que li falti alguna cosa. Però bé, a banda d'això, com no dir la nostra a les teves cases, si és que a mi per exemple sempre em venen moltes coses al cap en llegir-te? Com per exemple que compraré el llibre que recomanes demà mateix. I no perquè ho diguis tu, ho tenia al cap, però haver-ho llegit aquí és com un senyal de que no m'equivocava. Així que gràcies.
ResponEliminaUns ulls bonics i una mirada que encara ho és més :)
ResponEliminaPenso que sorprèns perquè tens la capacitat de dir el que penses mirant de fit a fit i no és gaire, per no dir gens, habitual que això passi. Estem massa acostumats a amagar les coses, a ser reservats. A parlar amb la mirada baixa...
Diguem que la calor deixa el cervell atu¨t ;)
I estimadíssim senyor Barbollaire, xerrameca de mena jeje, li he de dir que té un somriure preciós.
Petonets de dilluns mig endormiscats ;*********
Doncs, en Xexu té raó. Els teus comentaris sempre deixen petja.
ResponEliminaPerò a vegades també en deixen els silencis. Mira, com que a vegade s em sembla entendre els silencis!
Clar que com deia a un parell de blogs, darrerament,a vegades entenc massa.
Mirar als ulls quan parles éstà bé. Però tal com ho expliques Barbollaire, potser més que la mirada... pensen "I per on em sortirà ara?"
M'alegro que t'hagi agradat L'elegància de l'eriçó. Com descobrir-se un mateix a través d'un altre i com descobrir els altres al mateix temps... encantador. Poètic.
Et llegiré, Barbollaire, vinguis a casa o no vinguis, deixis comentaris o no en deixis. Perquè m'agrada llegir-te i perquè sempre dius coses boniques.
No sempre tenim ganes o l'esperit per a deixar una petita tarja de visita per allà on passem.
ResponEliminaÉs el problema que tinc quan et visito a Un lloc. Hi ha vegades que sento com si hagués de trencar alguna cosa amb les meues lletres si intento escriure res. D'altra banda penso que qui rep els comentaris es pot pensar que ja no m'interessa la seva lectura i entro en una mena de dilema absurd.
Quant a la teua mirada, més que als ulls en sí, doncs..., correcte i confirmat. Resulta entre difícil i agradable alhora, resistir i aguantar-la. És com una mena de petita invasió a l'esperit. O, si més no, així la vaig notar jo. :)
I de sobte, vas i surts amb alguna xorrada. Descol·loques una mica, sí. Això també ho confirmo, ja que jo sóc d'aquelles que seeeeempre solen dir la darrera.
I és veritat el que diuen en Xexu i la Carme..., les teues paraules, a més de bellesa, tenen pes específic.
Un petó, tendret. ;)
potser... només potser...
ResponEliminasom el desig del que no havem
au... ja ho he deixat anar...
no em facis gaire cas a aquestes hores, ni en d'altres.. se m'ha acudit, que no és la "nostra" mirada la que impacta; és potser, el reflex que projecta...
si no fossin verds... sentiries diferent? sentiria diferent qui pot mirar-te?
si fossis negre, amb ulls verds... si fossis verd amb ulls negres... com destil·laries l'essència?
massa "sis"... prefereixo pensar que la realitat és molt més essencial... connectes o no connectes...
petons i llepades apantallades!
barbollaire...
ResponEliminapenso el mateix que tu: moltes vegades se fa difícil dixar comentaris... i a vegades també dixar silencis costa
als camins ja saps que pots venir sempre que vulgues... i com vulgues o pugues fer-ho, sense vergonyes :) que per a alguna cosa ets "lo barbollaire"
tens uns ulls molt bonics quan estan oberts, sí... i també quan estan tancats
bessitos als ulls
toc toc,
ResponEliminano voldria molestar,
simplement quan no vull dir res
però si que sàpiguen que hi he pasat dic,
"tant sols silenci"
i envers les seves mirades,
les desconec però mirades d'aquestes poden donar tant de joc!!
m'oblidava, jo vaig llegir l'elegància...quan només va sortir en castellà i quan en parlava, em miraven estrany, ara resulta que a tothom agrada...m'he comprat el primer llibre, a veure que tal.
ResponElimina