dijous, 23 de desembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXIX -

De ignomínies, enveges, estultícies, incultura i altres incomprensions...


Vivim obligats, incrustats, entre uns veïns que entenen millor la violència que la intel·ligència.

On el pes de tres és superior al de milers.
On el nivell cultural el donen les cadenes privades de televisió.
On una dona, curta d'estudis, es la princesa del poble i heroïna nacional...
On està millor vist escarnir que raonar...

La meva avia paterna va néixer al barri de Triana.
El meu avi patern a Linares.
La meva família per part de mare venen de Ripoll i rodalies.

Ens han declarat una guerra injusta, mesquina i oportunista.
Si despistem al país amb el problema català, la gent estarà distreta dels realment importants.

Vergonya...

dilluns, 13 de desembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXVIII - (editat)

I dissabte va ser la nit...

(La foto NO és meva, sinó del fotògraf oficial i del qual no sé el nom, però que diria que portava una Canon 5D MarkII. 
Per tant el copyright és seu. La foto està agafada del web de la RCOC)

Aquí podreu sentir un fragment



Pel que em va explicar, no van tenir temps de fer cap assaig general.

Ahir vespre doncs, sobre l'escenari i davant el públic, va ser el primer cop que tocaven tota l'opera (sense els recitatius, sols les àries), tots junts, i d'una tacada.

Si algú ho va poder sentir per Catalunya Música crec que pot coincidir amb mi: Va sonar fantàsticament bé.

Unes veus impressionants: 4 sopranos i 2 tenors d'un gran nivell tècnic i amb molt de color. I, sense ser un expert ni un entès, diria que amb colors diferents.
Especialment les sopranos: coreana, búlgara, danesa i italiana.

Podeu trobar "tubes" (crec) de tots. I ja veureu el que vull dir.

I si a algú li espanta l'adjectiu barroc, us puc ben assegurar que és una música fàcil d'escoltar. Molt agraïda.

Tampoc us enganyaré. Tota l'òpera són 3 hores. Com un Wagner. I la part "més durà" són els recitatius amb el continuu.

Però, independentment de "l'amor i orgull de pare", va ser una vetllada preciosa.
Amb una gran música.
Amb una interpretació que va encisar als assistents. I el públic es va avocar amb els musics i cantants, d'una manera que els va sorprendre i emocionar.

Ah! I sense nervis...

divendres, 10 de desembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXVII -

De demà serà el dia....


Demà s'estrenarà "professionalment" en viu.
Les sessions de gravació dels CD's ja estan finalitzades o quasi.
És una òpera barroca i els timpanis, com el metall, no tenen gaire paper (si no recordo malament 7 moviments de 67).

Però l'han vingut a buscar per substituir la timpani titular. I és una experiència. I currículum. (tot just ha començat aquest any Grau Superior al Liceu).

Demà, a la sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona, la versió concert de l'òpera Sesostri de Domènec Terradellas, a càrrec de la Reial Companyia d'Òpera de Cambra.

Estic parlant del mateix que, a la foto de l'entrada anterior, és al centre de l'imatge, dalt de tot, amb els mallets alçats.

(i estem un xic dels nervis...)

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXVI -

De Cultura i oportunitats al jovent, no rima amb poder, sembla que tampoc amb (algunes) esquerres i quasi res en aquest país...


(si feu clic aquí la podreu veure més gran)

Aquesta potser de les darreres fotos fetes a la JONC Alevins. Per qui no ho sàpiga la JONC és la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, que porta en actiu des del 1993.

Doncs bé. Sembla que, degut a la crisi que ens afecta, el govern d'aquest gloriós país nostre, que és capaç d'aprovar una subvenció per aquesta generació "ni-ni" (un altre invent dels veins), ha decidit que la JONC sigui absorbida per l'ESMUC (Escola Superior de Musica de Catalunya). Aquí el link a la noticia

El rebombori muntat és gran. Hi ha un grup al Facebook que es diu "Salvem la JONC". Estan recollint signatures. Van fer un concert a la plaça Sant Jaume. Aparèixer als Matins de TV3, amb en Cuní. Les AMPA de Conservatoris i Escoles de música de Catalunya estan elaborant un escrit conjunt.

Es pot trobar el suport en blogs com el gat pentino 1, 2. (no deixeu de seguir, si us interessa, els  enllaços associats en aquestes planes)

De l'Associación de Española de Jovenes Orquestas:


De Joventuts Musicals de Catalunya
 De la Asociación Española de Orquestas Sinfónicas
I algun més que em descuido.

La situació és indignant, incomprensible. Segurament és més fàcil portar músics de fora que formar-los aquí.
Si llegiu el blog al que us he fet referència, comprovareu que, entrar a la JONC no és gens fàcil.
Curs a curs, les noies i els nois es presenten a proves d'accés d'un nivell força alt.

El dia 21 d'Octubre es farà una concentració, de 8:30 a 9:30 del matí, davant del Departament d'Educació, C/ Via Augusta, 226.
És el dia en que es reuneixen els patrons de la JONC, l'ESMUC i la Conselleria.

Els nostres joves també hauran de perdre aquesta batalla?

Cada dia que passa perdo més la fe en tots els polítics. Siguin del signe que sigui.

Decididament Cultura no rima amb poder. Ni amb política. Ni amb aquest país...


PS. El proper post prometo parlar del llibre d'Arare & Co., i de records que em van venir, un dia de pluja, al passar per davant d'un concessionari de maquinaria pesant d'obres.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Pensaments inconnexes (C@ts)

De C@ts...


Gràcies...

A qui ho organitzeu. A qui va pensar en mi per nominar-me. A qui m'ha votat. A la guanyadora que, per damunt de qualsevol altre cosa, és "la meva més millor amiga de l'ànima".

Permeteu que escrigui en aquesta casa, i no al lloc, aquestes línies d'agraïment sincer, ni que sigui per la pedanteria de no voler "trencar l'estil" del Lloc.

El premi, però, està penjat des d'ahir al vespre al blog.

És un orgull tenir-lo. Esperona.

I pressiona per no decebre, per no decebre-us.

A tots els que teniu a bé passejar per casa.

Gràcies.
De tot cor.

Sou una canya...

dimecres, 15 de setembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXV -

De drets de còpia o, simplement, fer menció de l'autoria original o reconèixer de qui és l'idea... ,

(poden els ajuntaments ser "manters"?)

Cercant les dades sobre un concert en el que participarà el meu fill, al web de l'Ajuntament de Sant Cugat, a la pàgina de l'Agenda del mes de setembre i a l'entrada corresponent a l'11, em trobo un dibuix que em sona.

Veig que hi ha un enllaç per baixar un document pdf. El descarrego i, quina sorpresa!!!


Us sona d'alguna cosa?
Si voleu, podem jugar a les 7 diferencies:


És força lleig que algú d'una Administració Pública, que vetllen pels drets d'(alguns) autors, cregui que, qualsevol cosa que es trobi a Internet és factible de ser plagiat, adaptat, utilitzat, sense cap mena de reconeixement.

No sé si Carme està al corrent del fet, o si li van demanar permís. Però seria d'estranyar, ja que al document de l'ajuntament no es fa cap menció.

Quina manera de donar exemple!!!

I qui sap quantes imatges, o escrits, nostres circularan per aquest món per a profit de tercers, sense saber-ho.
Tot i que, a mi, m'han demanat permís un parell de vegades per fer servir alguna de les meves fotos de flickr. Sempre de franc, però citant la procedència.

Mira, no guanyes un euro, però fa gràcia (i l'autoestima pujaaaaa...!!!!) saber que algú que no coneixes de res s'ha fixat, o ha trobat, la teva "obra" i li sembla "aprofitable".

País!

dimarts, 14 de setembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXIV -

De espirals i altres complexitats del temps...

El pare em va dir que, fins els 18 anys, el temps semblava que passava lent. Que et semblava que et costava créixer. Però que a partir d'aquesta edat tot anava molt més de pressa.

No el vaig fer gaire cas. Això m'ho va dir ahir o abans d'ahir, quan jo tot just tenia 10 o 12 anys.

Avui ja fa estona que pentino 50.

Torna a ser setembre. I 14.

I d'aquí no res farà 2 anys que estava abraçant-te.

I és una putada que continuï treballant aquí, perquè no em permet que "se'm passi".

Avui he arribat més d'hora que de costum. I he mirat amunt.

He tancat els ulls i, com sempre, he pogut sentir la teva veu. La recordo perfectament, encara. L'entonació, el timbre.

I els ulls.

Et trobo a faltar.
Et trobem a faltar.

Us trobem a faltar.

Una bosseta de petons dolços, mama.
Una bosseta de petons dolços, papa.

Unes abraçades infinites.

Us estimem...

dijous, 9 de setembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXIII -

De muntanyes, mars, espais i altres llocs on ser...

Necessito el mar.
No sabria, no podria viure terra endins. Amb molts quilòmetres separant-me d'ell.

Ara el tinc a vint minuts. I, malgrat no sigui el millor exponent, sé que hi és. I també sé que amb una o dues hores màxim puc retrobar-lo un xic més ell.

Més sencer.

 
(Los Escullos - Cabo de Gata - Almería)

Està clar que la meravella que encara hem pogut trobar al Cabo de Gata ja és una mica més difícil al nostre país.

Però malgrat aquesta recarrega que ha suposat quasi dues setmanes a tocar de l'aigua, no ha sigut allà on m'he sentit diferent i en pau amb mi mateix.

He (re)descobert que, calçar-me unes botes, trescar com les cabres, envoltar-me de les remors del silenci, és el que em fa feliç.

(Llac de Malniu - Meranges - La Cerdanya)

Una felicitat inexplicable. Folla. Una sensació de benestar que ratlla l'incomprensible.
Sentir-se petit. Respirar tots els blaus, verds, blancs.

Compassar els batecs del cor al ritme de rierols o dels murmuris de l'herba.
Fruir d'esquellots com de la millor simfonia.

Somriure per l'únic fet de ser-hi, malgrat intrús, en un entorn que et posa al lloc.
On no ets res. On el temps val el que una alenada o el vol d'una papallona.

On ni el genoll, ni la ciàtica, ni l'esquena, malgrat carregar la bossa amb les càmeres i objectius, s'han queixat o han aparegut...

No hagués tornat.

I no és una frase feta.

dijous, 8 de juliol de 2010

dijous, 10 de juny de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXI -

De fotos, de música...

II Concurs de Fotografia.  Fins el 7 de Juliol!!!
Encara no has enviat res?

___________________________________________________


Ahir vespre concert de Jorge Drexler a l'Auditori i dintre del 21 Festival de Guitarra. Presentava el seu disc "Amar la Trama".

Ple a vessar d'un públic entregat. I és que, els tres cops que l'he vist en viu, no m'ha decebut mai. Té empatia amb el públic. I això els músics ho noten i frueixen tocant.
Va aparèixer acompanyat d'un grup format per una secció de vent  (Saxo tenor, trompeta i trombó), bateria-percussionista, baix, percussionista (cajón, marimba, bombo, veus)-guitarra i un multi-instrumentista (teclat, dulcimer, marimba, glokenspiel, caixa, efectes i pre-gravats,  theremin, baix, steel,...).

L'ovació sols sortir als escenari els va deixar descol·locats.No s'ho esperaven.

Però anem a pams. Abans va haver una telonera.  "La Shica". Cantant i ballant coples. Folklorica. Amb gràcia i art. Acompanyada d'un guitarrista, un percussionista al cajón i un reproductor de CD's. Va al.lucinar quan l'Auditori li va fer els coros a la "Bien Pagá".

I després en Drexler. Un so compacte. Fent versions de les seves cançons amb nous arranjaments, ritmes... I l'Auditori cantant.

Ell deixant-se portar i fruint. Cantant cançons (sembla) fora de la track-list oficial. I podria ser cert, perquè d'algunes no recordava tota la lletra.
Deixa als seus músics esperant els acords d'entrada a un tema, mentre ell arrenca amb una cançó en català.

Parla amb el públic. comenta que és una nit màgica. Amb sorpreses. Els tècnics preparen un micro mentre explica que va escriure una cançó pensant en una veu de dona molt especifica.
El tema: "Toque de queda". I presenta i apareix a l'escenari Leonor Watling, veu de Marlango i companya d'en Drexler.

I a partir d'aquí tot va ser una festa. Dos bisos. I la gent dempeus, sense marxar.
Fa sortir un grup de camdombe uruguaià (no confondre amb camdomblé). Percussió en esta pur.

I per acabar tots a l'escenari canten "Volando voy" de Kiko Veneno. La Shica cantant i ballant, Watling fent cors i a la marimba.

El concert havia començat a les 21:00h.
Trepitjàvem el carrer a 1/4 d'1 de la matinada... 3 hores, que van passar, volant.

Ah! i com que per ahir estava tot venut, avui repeteix concert.

dimarts, 8 de juny de 2010

Pensaments inconnexes - LXXX -

D'una tarda de somriures, sol, fotos... i càmera nova...

És una forma com un altre de relaxar-se...

Fer festa una tarda. Quedar. Sortir a passejar per Barcelona. Fer fotos.

Si tens la sort que, a més a més, és Corpus, ja tens clar on aniran a petar les teves (meves, nostres...) passes.

Ou com balla [XI] - Palau del Lloctinent -
(Palau del Lloctinent - BCN)

De primer, una volta ràpida pels llocs. Aprofitant la tranquil·litat de l'hora de dinar per fer les fotos a les fonts.

Ou com balla [XIX]
(Casa de l'Ardiaca - BCN)

Més tard, ser afortunat i trobar-me envoltat de somriures i ganes de passar una bona estona.

Ou com balla [XIV] - Tete, Imma, Marta -
(Tete, Imma, Fanal Blau - Claustre de la Catedral)

Gràcies, noies, per una tarda tant fantàstica!
Ho hem de repetir!

________________________________

Com ja sabeu, perquè ho va explicar aquí Fanal Blau, al maig vaig fer anys:


Els meus germans, coneixedors de la meva passió per la fotografia, van decidir regalar-me una càmera petita que pogués portar a totes bandes.

I es van decidir per una de darrera tecnologia!

Exactament, aquesta:

Una canya!! No pesa, parla...

Però alguna cosa no he acabat de llegir bé del manual, perquè cada vegada que faig una foto em surt això:


No sé. Potser hauré de demanar el tiquet i anar a la casa que m'expliquin ben bé que em passa. si és un problema dels ISO, la velocitat, el diafragma o el balanç de blancs....

Un cop més gràcies! Sou una canya! (i les fotos estan moooooooooooooooooolt bé)

(Ah! el de la foto de la samarreta també sóc jo!)

dilluns, 17 de maig de 2010

Pensaments inconnexes - LXXIX -

De dates, silencis, flors i somriures...

Des de la darrera vegada que vaig entrar a les Cambres han passat força coses.

He (hem) tingut que pujar a Collserola dues vegades en 15 dies. Una inesperada. L'altre "més prevista". Però com sempre, et descol·loca. O, millor dit, posa les coses al seu lloc i tornes donar valor a allò que realement s'ho val.

Dijous vaig canviar els dos dígits.
Vam aprofitar les colònies del petit per agafar festa. És genial moure's en un dia feiner i anar a llocs, normalment plens, i poder fruir d'una calma quasi desconeguda.

Un dia de vent, pluja, fred, neu. Envoltats de muntanyes. Un dia quasi perfecte (no exagerarem tampoc!)

Gràcies a tots pels mails, missatges. Gràcies per haver pensat en mi, fins i tot aquells que no creia que ho fessin.

Heu fet que em sentis molt estimat.

Dissabte, sense tenir-ho planificat i sense temps per poder avisar ningú, vaig pujar al Temps de Flors.
Girona, com sempre, té aquella màgia que encisa, malgrat la gent pels carrers.

Com el só d'aquelles mosques-picarols. És un dring que m'omple.



Però el més genial és enviar un sms i tenir la sort de compartir una hora amb la posseïdora d'aquella mirada garrotxina tant especial i, pel mateix fet, conèixer al gran Pd40 (i família).

En tornant, unes 300 fotos i una festa sorpresa...

I ahir, un dinar amb els germans i el retrobament, després de dos anys a Xina, amb Júlia.

Es podria haver demanat alguna cosa més?

Ah, si... Que el Barça guanyés la Lliga... ;¬P!


divendres, 23 d’abril de 2010

Pensaments inconnexes - LXXVIII -

De premis blogaires... (però no hi ha millor premi que la dolcesa)

 Cris de V/N.... Vist i No Vist m'ha regalat un altre pom de dolçor. Des de que ens vam trobar per aquest carrers de la blogosfera, sempre, sempre, m'ha honorat amb un mot tendre. Amb unes paraules plenes d'un sentiment que, un descobreix a casa seva.

Posseïdora d'una mirada singular, les seves fotografies i els seus apunts, sempre t'aporten alguna cosa. Fins i tot els dies que pot semblar més "trivial".

Dons heus ací que, aquesta dona d'ulls maragda, ha tingut a bé concedir-me el premi identificat per l'imatge de dalt.
De fet, me'l concedeix pel Lloc, no per les Cambres. Però en un acte d'orgull i per no trencar, la que crec, harmonia de la meva casa principal, faig esment i reconeixement aquí.

(espero em perdonis...)

Com tots el premis, hi han unes normes a seguir que són:

1. Publicar les regles.
2. Posar en dubte les regles i acabar fent el que es desitja: No sóc de seguir memes i premis, però no podia rebutjar una distinció atorgada per tu, que sempre em mimes.
3. Entregar-lo a les persones que ho mereixin, segons el vostre criteri. M'ho temia, però crec que ho tinc clar, esperant que, donat el poc nombre de nominats possibles, ningú s'empipi.

- Joana, de Llum de Dona. Si existeix un blog elegant i sensorial, és el seu. I malgrat no sempre ens deixem sentir, crec que tant un com l'altre ens sabem.
- Carme, de col.lecció de moments per, per... per tot. Per res. Pels dibuixos, pels haikus. Per tot el que s'endevina. Per tota la dolcesa que, qui hem tingut la sort de tractar-la, hem vist que traspua el seu esguard.
- Fanal Blau, de A la Llum d'un fanalet. Per més de 30 anys d'AMISTAT. Per tenir un blog ple de màgia, per fer unes fotos genials, magrat no s'ho cregui.

4. Informar amb un comentari als blocs escollits.
5. Escriure al vostre bloc 5 coses que us agradin: Estimar, viure, la música, la fotografia, la mirada dels nens.

Gràcies Cris, de tot cor.

dijous, 15 d’abril de 2010

Pensaments inconnexes - LXXVII -

De matins de primavera i nits de teatre...

Fa olor a primavera. Curiosament net.
Surto a la Rambla. El terra comença a espurnejar-se de gotes imperceptibles. Davant meu, una noia vestint colors clars, es protegeix sota un enorme paraigua vermell.
L’únic obert a tot el carrer.

Fa de bon caminar aquest matí.

“Climbing up on Solsbury Hill
I could see the city light
Wind was blowing, time stood still
Eagle flew out of the night
He was something to observe
Came in close, I heard a voice
Standing stretching every nerve
Had to listen had no choice
I did not believe the information
I just had to trust imagination
My heart going boom boom boom
"Son," he said "Grab your things,
I've come to take you home."”

La música em fa somriure. Continua sent una cançó que m’alegra el dia.
Sense adonar-me gaire, ajusto el pas al ritme.
Els dits tamborinegen la bossa. La gent em mira. Somric.

“To keep in silence I resigned
My friends would think I was a nut
Turning water into wine
Open doors would soon be shut
So I went from day to day
Tho' my life was in a rut
"Till I thought of what I'd say
Which connection I should cut
I was feeling part of the scenery
I walked right out of the machinery
My heart going boom boom boom
"Hey" he said "Grab your things
I've come to take you home."“

Giro pel carrer de la Font Nova.
Una dona apressada, s’amaga sota un altra paraigua de color verd poma.
El temps i l’edat posen les coses al seu lloc? Ens donen el just valor de tot?

Penso en companys perfectament preparats per la feina que fan. Amb una formació de “ciències”... I que no han sentit parlar, ni molt menys llegit, “El Petit Princep”.
- Buf. El vaig obrir a l’Insti i em va semblar un rollo. No vaig passar de la segona pàgina.

Escolto les converses. Són de edats semblants. Quasi tots casats o en parella i amb fills. Ni una referència, mai, a un llibre, a una música.
De tant en tant a alguna pel•lícula, generalment, baixada.

“When illusion spin her net
I'm never where I want to be
And liberty she pirouette
When I think that I am free
Watched by empty silhouettes
Who close their eyes but still can see
No one taught them etiquette
I will show another me
Today I don't need a replacement
I'll tell them what the smile on my face meant
My heart going boom boom boom
"Hey" I said "You can keep my things,
They've come to take me home."”

Increïblement, dos ànecs, fan una becaina al petit estany del parc de l’hospital. Un sembla ben jove amb el plomatge marró. Potser estava cansat del seu primer vol. L’acompanya un de coll verd. Potser el pare. O, tal vegada, és una femella. I el motiu de descansar, tant aprop del riu on acostumen a niuar, és un altre.

S’obre el dia i el sol llueix, rebotant llum contra façanes i finestres.

El soroll dels cotxes queda esmorteït pels auriculars.

Miro per la finestra d‘on sóc. Hi ha una figuera a l’altra banda. Les fulles i, el que sembla, els primers fruits creixen d’un dia per un altre.

Més enllà hi ha tot de somriures, mirades, paisatges, paraules, fotografies, persones, somnis... per viure.


__________________

Ahir a la nit, pre-estrena de Nit de Reis. Comèdia de Shakespeare al Teatre Nacional.


Un gran repartiment on destaquen:
Isaac Alcayde, Sílvia Bel, Mercè Comes, Carles Martínez, Pep Anton Muñoz (fent de bufó i cantant com no recordo haver-lo sentit des dels temps de La botiga dels Horrors al Victoria amb l’Àngels Gonyalons), Quimet Pla, Pep Planas, Manel Sans, Lluís Soler i Anna Ycobalzeta.

Escenografia senzilla però efectiva.

Música en viu original de Lluís Vidal, interpretada per cinc músics:
Lluís Vidal, piano,
Pere Bardagí, violí
Narcís Vidal, guitarra
Pau Valls, trompa
Àngel Pereira, percussió.

Molt i molt recomanable!
Sobre aquesta obra s'ha escrit:
"Nit de Reis, que forma amb Al vostre gust i Somni d’una nit d’estiu la tríada de comèdies més representades de William Shakespeare, és probablement la peça còmica més perfecta de totes les que va escriure, tant per la forma, amb una estructura rodona, com per la temàtica, perquè per primer cop el geni anglès decideix anar més enllà de les convencions de la comèdia i hi introdueix personatges i trames que superen el gènere.

Una comèdia que, com afirmen els estudiosos de Shakespeare, no només resulta una peça d’orfebreria com a artefacte teatral, sinó que també navega amb sagacitat per l’univers de l’ésser humà, construït a través d’amors, d’il·lusions i d’enganys (fins i tot d’autoenganys).
Nit de Reis, en fi, és una peça que captiva, que sedueix i que enriqueix a través de l’art la nostra experiència de la vida"
(Serveis educatius del TNC)

I a les notes del programa de mà:

"Nit de Reis és una comèdia sobre la dolce vita. A Il·líria, el mític país on Shakespeare situa la que diuen que és, potser, la seva comèdia més perfecta, sembla que ningú necessiti treballar per satisfer les necessitats vitals bàsiques. És per això que hi imperen la sensualitat, el desig i, és clar, l’amor. Però com que el goig gairebé mai és complet, a cada cantonada ens esperen el desencís, l’amargor, el patiment i, fins i tot, la crueltat i la violència.

A Nit de Reis gairebé tothom està boig. Uns estan bojos d’amor: són els que saben mirar cap endins i parlar en vers. I dic que miren cap endins perquè cap enfora hi miren ben poc. És com si qui estima es fabriqués l’objecte de desig a la seva mida, prescindint de les evidències que imposa la realitat. I com si l’ésser estimat estigués massa enfeinat estimant-ne un altre, que tampoc l’estima a ell, per adonar-se que hi ha algú que l’estima… Els altres, els que no saben cultivar l’esperit o no hi estan interessats, es dediquen a menjar, beure i fer-se unes bromes que ens resulten tan divertides com terribles. Potser l’únic amb una mica de seny és, paradoxalment, qui no n’hauria de tenir: el bufó Feste. És com si estigués avorrit d’aquesta guilladura que impera a Il·líria i fos aquí per fer-nos saber que si la saviesa es converteix en una bufonada, la bufonada esdevé una forma de saviesa.

Nit de Reis
és una comèdia romàntica i sentimental, sí, però també és una farsa vital i esbojarrada. I no sé si mai havia vist aquests gèneres tan ben combinats! El mateix subtítol de l’obra, El que vulgueu, ja ens avisa que no hi busquem cap coherència. És com si la barreja d’estils fos una metàfora o un reflex de la imatge caòtica del món. El savi Peter Brook diu que el poeta isabelí tenia un peu al fang, un ull a les estrelles i una daga a la mà. Doncs… això.

Benvinguts a Il·líria, un país on tothom parla d’amor (en vers, of course!), un territori arriscat, un país de bojos, un país on tot és possible.

Josep Maria Mestres (director)"


Ah! I el 9 de Juny a les 21h, Jorge Drexler a l’Auditori. Ens vam assabentar, de casualitat, ahir i, aprofitant que hi érem al costat, vam comprar les entrades.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Pensaments inconnexes - LXXVI -

De llocs d'infantesa i joventut i records...
Des del mirador - Tibidabo -

Avui, aquest matí, teníem ganes de caminar una estona. Ens hem apropat al abaixador de Vallvidrera i, des de l'àrea de Sta. Maria de Vallvidrera hem agafat el camí de la Budallera.

Tota Collserola està força "trinxada" degut a les nevades, hi han molts arbres caiguts i tallats. Però els camins són nets.

Total pujant i pujant ens hem arribat fins el Tibidabo.
I quina ha sigut la sorpresa al veure que, l'accés al Parc, és de franc. De nou de franc!

Hi havia força gent a les taquilles per comprar la polsera que dona accés a les atraccions. Però també força passejant.

I, aleshores, la ment traïdora, m'ha portat un munt de records.

Tramvia, funicular, passeig pel Parc, pujar a alguna atracció (ja no hi és l'antiga muntanya russa), de la mà dels pares.

Molts anys després recordo una tarde-vespre del 81. Per la megafonia sonava, sense parar, el que diria va ser l'únic èxit d'un grup de Nova Zelanda anomenat Mi-Sex: "Computer Game".
Mentre tant, asseguts en una taula i fent-la petar de moltes coses, veiem els llums de la ciutat (ho recordes, Fanalet?)

Tornar a passar per davant del centre emissor de EAJ-1 i tots aquells camins que, malgrat tot, conserven aquell aire una mica passat de moda o potser, simplement, més humà, més senzill, ho he considerat un luxe.

El Parc s'ha anat omplint de famílies carregades amb motxilles, neveres i canalla... Com sempre.

I, aleshores, hem tornat. Fruint de les remors d'un bosc un xic malmès, però força tranquil i poc transitat avui.

dimarts, 30 de març de 2010

Pensaments inconnexes - LXXV - (...Et vaig veure al cafè...)



Et vaig veure al cafè. Aquell cafè nou, de parets blaves, adossat al mercat que hi ha a la plaça. Portaves la càmera nova i la il·lusió als ulls. Era d’hora. Esmorzaves per agafar forces. Seria un matí de caminades lentes, recorreguts llargs i mirades intenses.
Et vaig imaginar com en un matí de Reis. La joguina desitjada a les mans.

Algú va obrir la porta. Aleshores et vas adonar que jo era fora. Somrient-me, vas buidar el got. Just quan et feia una foto.

Quan sortires del cafè de parets blaves, com els teus ulls, el dia s’il·luminà, còmplice.




Aportació al projecte literari col·lectiu lletrAtura del blog Ad'Art  amb un relat amb 100 paraules.

dissabte, 6 de març de 2010

Pensaments inconnexes - LXXIV -

Revival 70's
 

En Jesús Maria Tibau fa una nova proposta, especialment difícil per mi. Un revival dels 70's.

Música que m'ha marcat?
Molta. Tota.
Però us deixo dos exemples molt clars.

Jo volia escriure lletres i poemes com ells.


diumenge, 17 de gener de 2010

Pensaments inconnexes - LXXIII -

De un any i un dia...

Ahir, dissabte, va fer un any...

I tant sobtadament com vas marxar, ha passat aquest any.

Em penedeixo de no haver fet fotos de les teves mans. Com tampoc les vaig fer de la mare. Sols de les mans.
Giro el cap i us veig amb en aquella foto amb els nois, a casa vostra. L'Albert, tot just tindria un any. I d'aquí no res en farà onze.

Arnau, per fi, s'està traient el carnet de conduir. Ja està fent les pràctiques.
Miquel continua passant estones al seu món paral.lel i les seves percussions. Per ara continua amb notes de crack! Xssssst! té novia. Toca l'oboè i sembla molt bona noia.
I Albert... Bé, li està posant un morro a tot que ja li val... Continua amb el clarinet. Practicant poc a casa i traient bones notes al Conservatori...

Ja ho veus, ja ho veieu, si tot continua així podrem fer trios de vent fusta i percussió.

Et puc demanar un favor?. Fes que no t'oblidi, no us oblidi.

Un petó ben dolç, papa
Un petó ben dolç, mama.

Una abraçada infinita

divendres, 15 de gener de 2010

Pensaments inconnexes - LXXII -

De Relats Conjunts, i pluges i taxis i ...


(Demanant un taxi Lisbeth Firmin 2004, és una altre proposta de Relats Conjunts)
Plou!
Sols em faltava això! No me quedarà més remei que agafar un taxi, perquè ni pensar d’anar amb metro en aquesta situació.
Per què quan plou i he d’agafar un taxi, sempre em ve al cap “Taxi Driver”?


(Tema de Taxi Driver / Bernard Herrman)

Serà per què la darrera vegada que en vaig agafar un era un Seat 1500?
Serà per què, en realitat, penso en “Blade Runner” però aleshores no se com quadrar aquest relat?
Serà pels instints assassins tant desenvolupats que tinc en aquest moments?

(Mmmmhhhh....! Ara que em veig al mirall del vestíbul, Déu n’hi do el goig que faig. I és que aquest vestit em fa un tipet ben mono. Una mica Katharine Hepburn a la “Costilla de Adán”, tot s’ha de dir, però faig patxoca.
Tal vegada m’he precipitat al fer-li un ull de vellut al manso que m’ha deixat anar aquella floreta.)

Però es que s’ha d’entendre: Com m’assabenti de qui ha sigut el mal parit que m’ha fotut/amagat la bossa on portava la roba...!

I ara cau més fort! A veure, el mòbil, el mòbil... Sort que he tingut la precaució de guardar la documentació, el mòbil (i un paraigües???!!), a la bossa del conjunt, sinó ara ja hauria begut oli.

Era d’esperar. Sense bateria! Ja em sentirà el nen quan arribi a casa! Si vol jugar que faci servir la PSP i no el meu mòbil, coi! Que sempre estem igual!

Doncs aquí dintre no vindrà el taxi. Ens omplirem de valor i sortirem. I que passi un ja!, que amb la tarda que porto... Perquè, és clar, al senyor no li ha agradat com he fet la feina: “Distant”, em diu. “Freda”. Freda? Freda? Que es posi ell al meu lloc, cabronàs! Que s’esperava: Regina Do Santos?

- “Com podràs comprendre, no puc pagar-te el que havíem acordat. I menys tenint en compte el preu del “chuletón” de bou (sagnant) que hem tingut que anar a comprar, a corre cuita, per posar a l’ull d’en J.”

Cagúntotelqueesmouperlaire! Poc que m’ho deien a casa:
- “Anar a ciutat sols et decebrà i et portarà problemes. Mira la feinada que tenim al mas”
- Però hi ha taxis, pare!
- “’llons de gamarús! Borinot, més que borinot! Si recollissis mes maria en comptes de fotre-te-la, millor ens aniria a tots!! Que qualsevol dia se’ns presenten els picoletos i haurem de sortir cames ajudeu-nos!”
- “Indalesiu!!! No li parlis així! Què li vols treure les il.lusions?”
 Replicava la mare mentre li llençava pel cap una portadora.

Aixxxx! Aquells somnis de joventut!


(Big Yellow Taxi - Joni Mitchell)

I ara ja em veieu aquí. Sota la pluja. Amb aquest vestit. Amb aquesta fila.
La mare encara em donaria suport?
Realment era... era... és, és, ÉS!!! És un taxi! Un Taxi! Si no em veu i em para sóc capaç de llençar-li...
Si, m’ha vist! S’atura!


(¡Taxi! - Joaquin Sabina/Hilario Camacho)

- Bona tarda
- Bona tarda... és una frase feta, oi?
- Perdoni’m, però està dintre de la guia d’estil de l’Associació de Taxistes per una circulació més feliç, i si es possible sostenible, per la ciutat, a la qual m’honoro a pertànyer.
No sols portem a les persones d’una banda a un altre. Intentem que interioritzin que l’important no és el destí, sinó el camí, mitjançant unes breus i senzilles pràctiques psicològiques i de nova espiritualitat que han de servir com a eines d’us diari per contribuir a la fita d’aconseguir una societat més sana emocionalment.
I tot això sense cap recàrrec a la baixada de bandera.

M’ho havia deixat anar, així, sense respirar! Això era un clar exemple del mal que feia Catalunya Ràdio, l’Ofici de viure i Gaspar Hernandez!
Ja no hi ha taxistes que escoltin en Justo Molinero i Radio Tele-Taxi?

- “Li puc fer una pregunta?” – M’etziba mirant-me, tendrament, pel retrovisor. I sense esperar la meva resposta:
- “Vostè és considera sàvia?”
- Un moment, un moment... Els taxistes, habitualment, no pregunten l’adreça de destí? I vostè, em pregunta... M’està preguntant, així en fred, si em considero sàvia? SÀVIA?? Però...
- “Ho veu, està tensa. No ha tingut una bona tarda? Alguna mena de desengany?” – em talla
- Miri, sap què li dic? Que malgrat sigui l’única feina que tinc, plego! No s’ho val! I faci el favor d’engegar el cotxe i moure’s, que el comptador no para de saltar i no ha fet ni el gest de treure el fre de mà!.
Va engegui i porti’m a ....
- “No voldria pas que l’apropés fins el nostre centre Assistencial per Passatgers Col.lapsats?. Preparen una crema de moniato i porro, molt relaxant (o era molt laxant?). Sigui com sigui se li posarà bé.”

No podia més. Preferia estar a l’atur que continuar amb aquesta feina, que malgrat és vocacional (si, si, em van oferir d’altres més “honroses”, però la joventut és com és...), està plena de mal rotllos, escarnida i, en el meu cas, quasi sempre, mal pagada...

Ja trobaria una altre feina. Segur que encara podria telefonar a M. o F.
Em trec la perruca amb un gest fastiguejat. Sense pensar-m’ho, allibero els pits de la pressió dels sostenidors i em faig un lleu massatge per revifar-los un xic, sense cap decòrum.
Les sabates de taló fa estona que son fora.

El conductor, en veure tot això, s’ha quedat mut. Ara sols té ulls per a la circulació.

Què pensarien a casa si veiessin a on he arribat? En aquest estat? Em recollirien i podria dormir, un cop més, amb les truges?

I és que no pot ser bo que, els únics “bolos” que em surten sempre siguin per fer de dona...


(Taxista - Pau Riba)

(Les lletres les cançons les trobareu als comentaris)

diumenge, 10 de gener de 2010

Pensaments inconnexes - LXXI -

De contes i altres somnis...

Fosquejava.

Per què em vaig atansar fins aquella llum, brillant, encegadora? No ho sé. I no sé si ho sabré mai.

Bé, tampoc és del tot cert. La curiositat. Potser la possibilitat de trobar una bona fotografia em va atraure com a les arnes.
En un primer moment, la porta, no feia preveure el que passaria a continuació.
Un dispar ràpid. Quasi de compromís. Testimonial.


I, de cop i volta, la música.

Hi ha un finestral que projecta ombres al carrer. Ombres que es mouen. Compasadament. Rítmicament.

M’apropo lentament, mentre la música arriba a un passatge més tranquil. Miro. Ningú es mou.


Aparadors farcits d’andròmines: llums, tasses, pots…
Una taula rodona plena a vessar de joguines de llautó, d’aquelles de corda. Una nina. Dues figures germanes: un trompetista i un jugador de golf.

I la música s’animà.

I va passar…

Com si es tractés d’uns cavallets van començar a donar voltes sobre la taula. Motoristes, ciclistes, automòbils, tren, robots. Fins i tot el camàlic que empeny la caixa!.

El trompetista bufa i el seu germà marca el ritme amb el pal de golf.

La nina aixeca el cap en direcció on sóc, entre les ombres, finestra enllà. Com si em veiés, pica un ullet i somriu.
Desprès tornà a mirar la dansa de les figures. Que s’aturen quan la música entra en passatges més tranquils i reprenen el ball quan el ritme es fa juganer.
Joguines a l'aparador - Peratallada


No em puc moure, hipnotitzat pel que estic veient i sentint, fins que s’acaba la música.

Al mateix instant una mà a l’espatlla i una veu:
- Ondia! És impressionant aquesta botiga. Ja has fet fotos? Continuem?

Em giro. És Fanal Blau. Obro la boca per intentar explicar el que he viscut. Però intueixo que faig una cara molt estranya, perquè em fita de dalt a baix i em diu:
- No et trobes bé? Fas mala cara!
- No res, no res. He agafat una mica de fred. Amb tanta pluja i ara ja fosc… Què vols fer? Anem tornant tot xino-xano?

Encara vaig tenir esma per aturar-me a Palafrugell, a comprar una tarta tatín per portar a casa.

Des de aquell dia he estat buscant la música.

Fins avui. Em fa por prémer el play. No sé que pot passar.

Però els peus comencen a bellugar...


(A Comédia de Deus - Rodrigo Leão / Disc: Cinema)