dimarts, 14 de setembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXIV -

De espirals i altres complexitats del temps...

El pare em va dir que, fins els 18 anys, el temps semblava que passava lent. Que et semblava que et costava créixer. Però que a partir d'aquesta edat tot anava molt més de pressa.

No el vaig fer gaire cas. Això m'ho va dir ahir o abans d'ahir, quan jo tot just tenia 10 o 12 anys.

Avui ja fa estona que pentino 50.

Torna a ser setembre. I 14.

I d'aquí no res farà 2 anys que estava abraçant-te.

I és una putada que continuï treballant aquí, perquè no em permet que "se'm passi".

Avui he arribat més d'hora que de costum. I he mirat amunt.

He tancat els ulls i, com sempre, he pogut sentir la teva veu. La recordo perfectament, encara. L'entonació, el timbre.

I els ulls.

Et trobo a faltar.
Et trobem a faltar.

Us trobem a faltar.

Una bosseta de petons dolços, mama.
Una bosseta de petons dolços, papa.

Unes abraçades infinites.

Us estimem...

11 comentaris:

fanal blau ha dit...

Un petó...vale?
Jo també t'estimo.

Arare ha dit...

i una abraçada.

Carme ha dit...

Doncs jo t'e nvio de tot: un petó i una abraçada, apa! en plan acaparadora!

Clidice ha dit...

felicitats? :)

Anònim ha dit...

No faltes a esta cita, ayer me relei tus palabras de hace dos años, mis ojos casi no las podian leer, estan en cada rincon de esta casa, no cambies te quiero un beso.

barbollaire ha dit...

fanal blau gràcies carinyo.
Petó

Arare moltes gràcies, dolcíssima perla de Labuan.
:¬)*

Carme acapara, acapara... gràcies nina :¬)**

Clídice no tenies perquè saber-ho, però el 14 de fa dos anys va morir la mare.
I mira, malgrat tot, si que m'agrada que me felicitis, perquè vaig tenir la sort de ser amb ella quan va marxar. I ho va fer als meus braços.
I això no crec que ho pugui oblidar mai.
Un petonet ben dolç, nina
:¬)*

Anònima (però menys) crec que em serà ben difícil oblidar-me.
Jo hi era.

T'estimo.
Un petó ben dolç, carinyo
:¬)**

Clidice ha dit...

les meves disculpes perquè se m'havia escapat el significat correcte de l'apunt, senyal que no he fet bé les coses i he corregut massa. en tot cas saber que hi vas ser i que vas fer el que calia sempre ajuda a temperar el record. una abraçada.

XeXu ha dit...

I una abraçada per tu també. I tot i que és un post nostàlgic, jo no he pogut evitar somriure amb el comentari de que això t'ho deia ahir o abans d'ahir el teu pare.

barbollaire ha dit...

Clídice gràcies, de tot cor.
No eren necessàries les disculpes perquè no hi ha res a disculpar.

Una abraçada i un somriure. :¬)

XeXu gràcies per l'abraçada, company.
;¬)

julyetts ha dit...

he vingut buscant aquest post... :-) Merci per posar en paraules el que sempre portem a dintre.

Joana ha dit...

Arribo tard...t'he llegit aquest matí a la feina però no puc comentar-te.
Ara és de nit i et llegeixo de nou sense saber massa què dir-te. M'emociona, m'emociones.
Guarda'ls al cor com ells et tenen al seu.
un petó amic.
Com s'enyoren ...