dijous, 9 de setembre de 2010

Pensaments inconnexes - LXXXIII -

De muntanyes, mars, espais i altres llocs on ser...

Necessito el mar.
No sabria, no podria viure terra endins. Amb molts quilòmetres separant-me d'ell.

Ara el tinc a vint minuts. I, malgrat no sigui el millor exponent, sé que hi és. I també sé que amb una o dues hores màxim puc retrobar-lo un xic més ell.

Més sencer.

 
(Los Escullos - Cabo de Gata - Almería)

Està clar que la meravella que encara hem pogut trobar al Cabo de Gata ja és una mica més difícil al nostre país.

Però malgrat aquesta recarrega que ha suposat quasi dues setmanes a tocar de l'aigua, no ha sigut allà on m'he sentit diferent i en pau amb mi mateix.

He (re)descobert que, calçar-me unes botes, trescar com les cabres, envoltar-me de les remors del silenci, és el que em fa feliç.

(Llac de Malniu - Meranges - La Cerdanya)

Una felicitat inexplicable. Folla. Una sensació de benestar que ratlla l'incomprensible.
Sentir-se petit. Respirar tots els blaus, verds, blancs.

Compassar els batecs del cor al ritme de rierols o dels murmuris de l'herba.
Fruir d'esquellots com de la millor simfonia.

Somriure per l'únic fet de ser-hi, malgrat intrús, en un entorn que et posa al lloc.
On no ets res. On el temps val el que una alenada o el vol d'una papallona.

On ni el genoll, ni la ciàtica, ni l'esquena, malgrat carregar la bossa amb les càmeres i objectius, s'han queixat o han aparegut...

No hagués tornat.

I no és una frase feta.

5 comentaris:

fanal blau ha dit...

T'entenc, barbollaire; i més quan sovint tenim aquella necessitat de "paren el mundo, que me apeo".
O sigui que tiro cap allí seguint la fletxa groga...?
Quins camins, oi?

Petó, estimat!
Cuídeseme...

Clidice ha dit...

res hi ha millor que encetar camins i seguir-los enmig de les muntanyes, perquè si, perquè hi són, perquè pots i en tens ganes :)

Joana ha dit...

Jo que sóc de terra endins m'agrada quan només el verd i el blau són a tocar. Em sento bé, amb una pau que sura com l'aire...
El mar m'agrada tastar-lo sempre que puc però no m'hi perdria.
T'has oxigenat oi?
petons de tornada!
Les cambres m'agraden... plenes :)

XeXu ha dit...

Mite'l ell aquí sobre la roca! Descobrir el que ens agrada és molt important. De vegades se'ns oblida, però em sembla que tu ho has ben recordat aquests dies. Encara que hagis hagut de tornar, mira, ara saps com tornar-te a sentir de conya de manera fàcil. No ho oblidis aquest cop!

Carme ha dit...

No haguessis tornat, però ens alegrem que tornis, també.

Res com respirar els aires nets i els colors de ben amunt.

Jo també sóc com les cabres que sempre tiro amunt!