diumenge, 17 de gener de 2010

Pensaments inconnexes - LXXIII -

De un any i un dia...

Ahir, dissabte, va fer un any...

I tant sobtadament com vas marxar, ha passat aquest any.

Em penedeixo de no haver fet fotos de les teves mans. Com tampoc les vaig fer de la mare. Sols de les mans.
Giro el cap i us veig amb en aquella foto amb els nois, a casa vostra. L'Albert, tot just tindria un any. I d'aquí no res en farà onze.

Arnau, per fi, s'està traient el carnet de conduir. Ja està fent les pràctiques.
Miquel continua passant estones al seu món paral.lel i les seves percussions. Per ara continua amb notes de crack! Xssssst! té novia. Toca l'oboè i sembla molt bona noia.
I Albert... Bé, li està posant un morro a tot que ja li val... Continua amb el clarinet. Practicant poc a casa i traient bones notes al Conservatori...

Ja ho veus, ja ho veieu, si tot continua així podrem fer trios de vent fusta i percussió.

Et puc demanar un favor?. Fes que no t'oblidi, no us oblidi.

Un petó ben dolç, papa
Un petó ben dolç, mama.

Una abraçada infinita

11 comentaris:

XeXu ha dit...

Que maco, els poses al dia. Segur que els encantarà saber totes aquestes coses, i t'agrairan la informació. I d'oblidar-los, segur que no. Ja ho veus tu que no ho fas.

Carme ha dit...

Tendre, molt tendre, Barbollaire.

Segur que no els obliden pas. Jo sempre penso que hi he de contribuir molt a que no els oblidin. Intento fer-ho, explicar coses, anècdotes, records, sempre em culpo de fer-ho poc.

Joana ha dit...

T'escolten, ens escolten...
No sé com abraçar-te, com abraçar-los!
Bona nit amic!

- assumpta - ha dit...

Emana tendresa en cadascuna de les paraules.
No els podem oblidar, i no els volem oblidar!!!. Mai.
Estic segura que t’envien un dolç somriure i tot el seu afecte també.

Anònim ha dit...

Esperaba tus palabras, cada dia cuando me acuesto no puedo olvidar que fue su cuarto durante los ultimos años,yo intento ser fuerte pero......,
Mama Papa un beso y para ti, lo sabes t'estimo un peto

fanal blau ha dit...

Ahir quan vam parlar no me'n vas dir res, jo no me'n vaig recordar. Ara recordo el moment just en què em vas telefonar per donar-me la notícia, jo estava a molts quilòmetres i només et vaig poder acompanyar amb la tristesa de la veu.
Ells, malgrat no hi siguin, ens acompanyaran sempre, de la mateixa manera que nosaltres els acompanyarem sempre.
I ben contents que estaran de saber que tot va prou bé!
un petó ben dolç, estimat!

Judit ha dit...

Que bonic...
No sé de que va, no sé qui sou, però és bonic veure que algú recorda als seus amb tanta tendressa...
Un petó, per aquestes paraules, un petó per aquests records!

Toy folloso ha dit...

Et volia agraïr el haver pujat un bonic tema del Sakamoto al Goear, però ara aquestos tarats hi han posat publicitat i ademés, en varis blogs es posen a tocar les cançons automàticament, varies de cop, a voltes.
Els he donat records per la familia.....
I he aprofitat per venir per aqui a llegir.
Apala!

La Meva Perdició ha dit...

Així com l'escriptura es gratificant de practicar-la en solitari, no hi res com poder fer música amb persones estimades. Les relacions emotives s'estrenyen. Jo tinc aquesta sort i veig que vosaltres també. Un somriure càlid per aquest post. ^_^

Ada ha dit...

T'acompanye amb el sentiment. Sempre he pensat que, d'alguna manera, aquelles persones que hem estimat continuen amb nosaltres, si pensem amb elles.

julyetts ha dit...

Feia molt de temps que no em passava per aquí però es veu que les passes tenen la seva pròpia memòria, i quan menys t'ho esperes... tornes al lloc de sempre.

No hi ha dia que en algun moment no els pensi o m'invaeixin els seus records.

Les teves paraules m'han fet vessar llàgrimes... ara que tot es trenca de nou i que sembla que ni la millor pega pugui fixar... últimament estic aprenent a passar pàgines, a vegades em fa por passar-ne masses de cop.

Però suposo que això és viure... amb tota la bellesa que també l'acompanya. M'has recordat lo dolç que és sentir-se acompanyada per la teva poesía a tanta distància.

Moltes, moltes gràcies.No deixis d'escriure, així sempre sabré on tornar...

Una bosseta de petons dolços. :-)
T'estimo.