diumenge, 10 de gener de 2010

Pensaments inconnexes - LXXI -

De contes i altres somnis...

Fosquejava.

Per què em vaig atansar fins aquella llum, brillant, encegadora? No ho sé. I no sé si ho sabré mai.

Bé, tampoc és del tot cert. La curiositat. Potser la possibilitat de trobar una bona fotografia em va atraure com a les arnes.
En un primer moment, la porta, no feia preveure el que passaria a continuació.
Un dispar ràpid. Quasi de compromís. Testimonial.


I, de cop i volta, la música.

Hi ha un finestral que projecta ombres al carrer. Ombres que es mouen. Compasadament. Rítmicament.

M’apropo lentament, mentre la música arriba a un passatge més tranquil. Miro. Ningú es mou.


Aparadors farcits d’andròmines: llums, tasses, pots…
Una taula rodona plena a vessar de joguines de llautó, d’aquelles de corda. Una nina. Dues figures germanes: un trompetista i un jugador de golf.

I la música s’animà.

I va passar…

Com si es tractés d’uns cavallets van començar a donar voltes sobre la taula. Motoristes, ciclistes, automòbils, tren, robots. Fins i tot el camàlic que empeny la caixa!.

El trompetista bufa i el seu germà marca el ritme amb el pal de golf.

La nina aixeca el cap en direcció on sóc, entre les ombres, finestra enllà. Com si em veiés, pica un ullet i somriu.
Desprès tornà a mirar la dansa de les figures. Que s’aturen quan la música entra en passatges més tranquils i reprenen el ball quan el ritme es fa juganer.
Joguines a l'aparador - Peratallada


No em puc moure, hipnotitzat pel que estic veient i sentint, fins que s’acaba la música.

Al mateix instant una mà a l’espatlla i una veu:
- Ondia! És impressionant aquesta botiga. Ja has fet fotos? Continuem?

Em giro. És Fanal Blau. Obro la boca per intentar explicar el que he viscut. Però intueixo que faig una cara molt estranya, perquè em fita de dalt a baix i em diu:
- No et trobes bé? Fas mala cara!
- No res, no res. He agafat una mica de fred. Amb tanta pluja i ara ja fosc… Què vols fer? Anem tornant tot xino-xano?

Encara vaig tenir esma per aturar-me a Palafrugell, a comprar una tarta tatín per portar a casa.

Des de aquell dia he estat buscant la música.

Fins avui. Em fa por prémer el play. No sé que pot passar.

Però els peus comencen a bellugar...


(A Comédia de Deus - Rodrigo Leão / Disc: Cinema)

8 comentaris:

Carme ha dit...

Quina sort compartir un moment màgic com aquest!

Un relat genial, barbollaire! I les fotos, també, fantàstiques!

Carme ha dit...

Ho han fet! Ho han fet! Els he mirat atentament... tujuru!
S'han tornat a bellugar... sí, sí a les fotos! :)

Petonets de bona nit!

barbollaire ha dit...

Però... els miraves amb la música o sense???
creus que és un cas per enviar al programa aquell de 4rt mil.leni?
X¬DDDDDDDDDDDDDDDDD!

Gràcies carinyu!
Petonet dolç, nina
:¬)*****************

XeXu ha dit...

Jo no m'he atrevit a fer-ho tot a l'hora, primer les fotos i després la música. No he vist res estrany, però no les tinc totes...

Joana ha dit...

Preciós conte i amb la música m'he posat a ballar a la cuina!
bona nit Barbollaire...
Agafaré la música per ballar! :)
oooh! i el fanalet a prop :)

fanal blau ha dit...

I tant que has trobat la música! Ja saps que sempre s'acaba trobant i tu sempre l'acabes trobant!
De fet, jo diria que ets un home ben musical...;)

I, noi...com que ja tenies el dia marejadet...;)
Bona nit, bonic!

fanal blau ha dit...

Ai...que no! que no tenies el dia marejadet! ;)

És que he perdut "l'oremus" amb les fotos i la música i la dansa dels colors!

Petó de nou!

Trini ha dit...

Little..., vigila al xerraire, que la medicació li està fent mal...!

XDD

Ara em trec la careta de pallassa.

M'ha encantat el relat! I l'he viscut al so de la música.

Xerraire, ets màgic!