Et vaig veure al cafè. Aquell cafè nou, de parets blaves, adossat al mercat que hi ha a la plaça. Portaves la càmera nova i la il·lusió als ulls. Era d’hora. Esmorzaves per agafar forces. Seria un matí de caminades lentes, recorreguts llargs i mirades intenses.
Et vaig imaginar com en un matí de Reis. La joguina desitjada a les mans.
Algú va obrir la porta. Aleshores et vas adonar que jo era fora. Somrient-me, vas buidar el got. Just quan et feia una foto.
Quan sortires del cafè de parets blaves, com els teus ulls, el dia s’il·luminà, còmplice.
Aportació al projecte literari col·lectiu lletrAtura del blog Ad'Art amb un relat amb 100 paraules.
Molt bon relat! molt bon relat...un relat blau també...ara, la nit , també còmplice, somriu a la lluna llegint els teus cent mots
ResponEliminaTot blau...molt bonic.
ResponEliminaQuin gust llegir-te!
ResponEliminaUn relat molt maco, i molt aconseguit per les restriccions que hi ha!
ResponEliminaQué bonic!!! M'encanta.
ResponElimina