Arriba el temps dels tes. No se per què, però quan comença la tardor i l'hivern, m'agrada prendre te més que cafè: Earl Grey Royal, Verd amb menta, Vermell amb llima...
M'agrada anar tastant diferents tipus, malgrat el verd amb menta és la meva feblesa.
Escalfo l'aigua en una kettle o bé en el bullidor elèctric i, després l'avoco en una tetera de fang, una mica atrotinada, on hi ha el mitjó amb les herbes.
Aquesta tetera és un obsequi.
En Toni i Agnès es van presentar un dia amb el conjunt: la tetera i dues tassetes en una safata, cistelleta, de vímet.
En Toni fa anys que és mort. Havíem treballat junts. Desprès va marxar i va anar a viure a Menorca.
Ja feia temps que havia deixat la seva relació amb Agnès.
Amb ells vaig anar a veure Paul McCartney al Palau Sant Jordi, el 26 d'octubre de 1993.
Conservo l'entrada. Bé de fet conservo quasi totes les entrades dels espectacles als que vaig.
Potser, algun dia faci un post al respecte..
I havíem sortit d'excursió per l'Empordà, amb els nens... Hauria de buscar les fotos.
Era una bona persona. Somniador. Amant de la música. Del te... Havia tocat el contrabaix. Si no recordo malament, havia sigut escolanet a Montserrat...
Em va fer conèixer coses de Jazz, opera...
En un primer moment podia semblar, fins i tot, un xic extravagant o penjat...
Però era, per damunt de tot, bo...
Compartíem el gust per Waits, Beatles, i una llarga llista de tots els estils... I també diferíem en molts altres!!
Ens vam quedar amb la recança de no haver pogut anar a veure Peter Gabriel quan va venir amb el Secret Wordl Live Tour l'any... 2002?.
I dos anys després, el primer dia de feina després de vacances, tenia un mail a la bústia que dia que havia mort i que feien el funeral a Castellar, on té família...
Recordo un dissabte què, els vam trobar al carrer de casa, cap a migdia, i els vam convidar a fer el vermut... Van marxar a quarts de dues... de la matinada.
Poques vegades he fruit tant parlant de música, de llibres, jugant al trivial, fent té, rient, xerrant...
I sempre, sempre, que em faig un te ho faig en aquesta tetera...
I penso, amb un somriure d'orella a orella, amb el meu Amic. En Toni Farell.
Qualsevol cosa compartida amb un amic o amiga és molt més agreable.
ResponEliminaEl teu amic és valuos per a tu però
ell també va ser afortunat perquè
encara és viu al teu cor. Aixó és l'amistad una correspondéncia sense fi.
Que bonics aquests records d'estones passades, viscudes, sentides... Ell segueix sent-hi, perquè tu no l'oblides i ara ens l'has fet conèixer a nosaltres també.
ResponEliminaUns petons!
Una tetera preciosa, de forma i de continguts. Un record d'un amic que ja no hi és, però que viu encara dintre teu. Potser cada cop que fas te...
ResponEliminaBé, si no és molt demanar, un te verd amb menta m'aniria molt bé a aquesta hora.
Gràcies, Barbolaire, un petó.
Segur que ell també somriu, allà on sigui...
ResponEliminaet convido a un te de roses o de ´gessamí, fet?
petonet!
És un ritual la preparació del te!
ResponEliminaI després les tertúlies al voltant d'aquest líquid fumejant, les nits i els somriures ...i els records dels amics que ja no hi són...
Un petó de mitjanit poeta amic!
Una tetera plena d'olors, sabors i records. Gràcies per compartir-los amb nosaltres. És quelcom especial tot el que comporta pendre un te, i si a més a més, fa que recordis al teu amic, llavors es converteix en quelcom màgic.
ResponEliminaM'apunto al te verd amb menta.
Petonets.
Se m'a quedat el cor petiiiiiiiiiiiiit petit.
ResponElimina