diumenge, 14 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XL -

De dolceses, petons i agraïments...

-"Vaig a veure si puc dormir una mica"

Havies passat mala nit. Una crisi a les 5 i un altre a quarts de 9.
Però t'havien arreglat, netejat i assegut a la cadira.

T'he donat l'esmorzar (dues galetes desfetes a la llet), mentre deia parides de les meves. I tu, amb esforços, somreies i t'ho prenies. Després la medicació.

I quan hem acabat m'has fet posar-te bé el coixí del cap i m'has dit:

-"Vaig a veure si puc dormir una mica"

Jo era prop, llegint i mirant-te. I així hem passat una estoneta.
De cop i volta he vist que obries els ulls i et costava respirar.

I he vist i sentit la ranera... M'he apropat i t'he cridat mentre premia el botó... Però ja he notat que havies marxat.

Mare... Potser que m'hagi entretingut massa i hagi tardat en cridar a les infermeres?

Tothom em diu que no. Que les taquicàrdies t'han guanyat i que he fet el que havia de fer i com s'havia de fer. Em queda un xic aquesta recança...

Gràcies per deixar-me ser amb tu avui.

Demà i demà passat serà més dur. Saps que no m'agraden els comiats.

Ja ho he fet avui... Espero em perdonis si amb el que ve ara no sóc tant homenet com avui... (com ho deies? "tenir el melic curt")

T'estimo.
....
Ah! La planteta que tenies a l'habitació l'he regalada a les infermeres. Si la cuiden amb la meitat de l'amor amb que han estat per tu ( i per nosaltres especialment avui), viurà molt i serà molt feliç.

Sé que t'agradarà que ho hagi fet

Han sigut autèntics àngels (si, si, Joana, ho havia d'haver sabut), plenes d'amor, dedicació i suport en tot.

Moltíssimes gràcies...
...

I per damunt de tot gràcies a vosaltres, que heu passat per les meves cases, que heu escrit mails i comentaris que jo, encara, no he contestat.
He sentit totes les vostres abraçades, petons, carícies...

Gràcies companys, amics, nines...

Sóc un home afortunat...

13 comentaris:

Carme ha dit...

M'agrada llegir aquest teu escrit, com sempre com tots els teus, però més encara perquè em venen les llàgrimes als ulls i això em fa sentir més a prop teu.

Em sembla haver viscut aquests moments... o potser els últims moments de la vida, sempre s'assemblen d'una manera o altra.

Cuida't molt, poeta. Parla'n si en vols parlar. Plora si vols plorar. Una abraçada.

Anònim ha dit...

sabia que te encontraria aqui, en tu rincon no lo puedo evitar, todas las lagrinas me salen a borbotones, mañana sera duro pero gracias por estar alli, en ese momento dificil que te a tocado vivir, eres mas fuerte de lo que tu te piensas.te quiero

XeXu ha dit...

Ets molt valent de relatar uns instants tan íntims. Fas que compartim la teva pena, però no ho dic en el mal sentit, al contrari, la senzillesa amb que ho exposes fa que ens puguem posar en la teva pell, i saber com de dur ha estat el moment del comiat, i com de durs seran els dies següents. No t'he escrit mails perquè no voldria ficar-me més on no em demanen del que ja faig, però si que et dic aquí i en altres cases que tens el meu suport, i una forta abraçada que espero que et reconforti. Cuida't molt i a seguir endavant, que en definitiva és el que ens toca fer als que ens quedem.

la lluna dins d'un cove ha dit...

Afortunada la teva mare que t'ha tingut a la voreta. Les darreres moixaines i rialles són teves i, teva també, la teva tristor d'ara. Però -mira-t'ho pel cantó "bo"- t'has pogut acomiadar.
Per molt que adults, se'ns trenca alguna cosa...serà aquest fil umbilical que, d'una manera o d'altre, sempre persisteix...Senzillament perquè les mares sempre ESTAN.
T'estimo Miquel Àngel. I me n'alegro tant per a ella com per tu que estéssiu plegats en el moment que ha decidit marxar. Després d'unes galetes remullades amb llet i acompanyades d'una mà i una companyonia tant dolça com la teva per poder emprendre el viatge.

iruna ha dit...

t'ha dit "a veure si puc"... i ha pogut anar-se'n a dormir "una mica"

segur que descansa tranquil·la i que vos ha dixat un cabasset d'esta tranquil·litat als fills i a ton pare per a quan poguésseu necessitar-la

una abraçada

Rita ha dit...

Ja he llegit tot el que et diria i no cal repetir mots.
Una abraçada i uns petons, company!

Joana ha dit...

De nit les infermeres es transformen en àngels. Vetllen, acompanyen i també ploren. Cuidaran la planta amb tot l'amor que es mereixen les persones que els toca acomiadar. No en tinguis cap dubte.
Una abraçada i fins aviat.

MoNaLiTzA ha dit...

Ara ella descansa. Es mereixia aquest descans després de tant patir amb aquest cor tant debilitat. I tu has estat amb ella fins el final, el seu "homenet" l'ha acompanyat fins el darrer sospir.
Ja t'ho vaig dir ahir..., nosaltres també en som d'afortunats tenint-te a tu, xerraire ;) Ara toca mimar al papa, que estarà molt tovet durant moooolt temps. Li pots fer, de part meva, un petó? Bé, va...! I un també per a tu :-*

Anna ha dit...

Ets afortunat, per què qui dona, rep. I tu dones i amb escreix. Voler compartir amb nosaltres uns instants tant íntims i dolorosos, en son una mostra .
Gràcies a tu,poeta.
Per donar-nos la oportunitat de fins i tot sense conèixer-te, estimar-te una mica.

I pensa que has fet el que havies de fer, i que ella serà per sempre al teu costat, acompanyan-te en tot el que facis, les mares sempre estem.
Un sac de petons i abraçades consoladores.

Arare ha dit...

Una abraçada, company, ben forta.

Ja tinc les teves cambres buides a prop. Així no em descuidaré de passar-hi de tant en tant.

Anònim ha dit...

He escrit un comentari al teu poema
sense saber a qui ho havies dedicat.Jo també vaig passar per una
situació similar, ara el dolor és
molt viu i visceral. Sempre queda peró va disminuint a mida que creixen
els bons records i que els sentim viure en els nostre cor. Una rosa
i un petó.

Albanta ha dit...

T'acabe de descobrir amb aquest post tan íntim i tendre. Dir l'adeu final sempre és trist, però ojalà tots puguerem fer-ho d'aquesta forma tan serena i al costat dels essers estimats.
Una abraçada

menta fresca ha dit...

mira, no sabia res però hi ha tanta tendressa en aquest escrit i en el d'En Toni... que no vull veure MAI MÉS escrit per tú, que els relats dels altres, per ser més llargs, sont millors que els teus. A mi, personalment m'agraden curts i que façin pensar una mica i res millor que la poesia, fa volar la imaginació, val?
considerat "renyat" pel comentari deixat en el post de relats del xxxxx ;-)