dilluns, 8 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XXXVIII -

De matins, carícies i altres silencis...

T’agafo la mà per entre la barana i la acarono. Vull impregnar-me del tacte d’aquesta pell.
Vull que la meva pell la recordi sempre.

Estic trist. Però no t’ho puc dir. I per això em quedo dempeus al teu costat i dic bajanades d’aquelles tan meves.
I somrius darrera la màscara d’oxigen....

No ho saps, però aquest teu fill tan tímid i vergonyós, que s’amagava darrera les teves faldilles per no saludar, ara el prenen per un xerraire poca vergonya i “gamberru”.

(ara riuràs... Hi ha, fins i tot, que es creu que sóc un “donjuan”!!!... ja pots riure, ja!)

I encara em costa d’entrar als llocs, i preguntar, i...!

Tampoc ho saps... Però des de la darrera vegada que vas estar ingressada, he intentat “desacostumar-me” de tu. Ja saps què, per aquestes coses, sóc un xic poruc. I em feia por el mal que faria la teva absència.

Ho vaig portant millor del que creia... Malgrat quan decideixis marxar, em costarà...

Però miraré de ser gran i plorar sols “el necessari”. O potser, allò que em demani el cos, els dins...

Entenc que ja comencis a tenir ganes de veure a la teva mare. Quan la fa que no la veus? Des de els 16 anys? Jo també frissaria... I el pare. L’avi, ja fa quasi 40 anys, no?

No et preocupis pels fesols que em volies preparar. Ja aprendré a bullir-los. I, desprès, faré un extra. I els prepararé com quan els compràvem a la Boqueria: amb una punteta de llard, alls tendres i anxoves de l’Escala.

Ara em venen imatges de tu acaronant-me, bressolant-me. Fent coses junts... Ensenyant-me a cosir i cuinar... Anant al Kanda a comprar plantetes i flors!!
Les dàlies, els rosers...

Vigilarem el pare... Tot el que es deixi vigilar, ja saps com és...

No m’agrada acomiadar-me i ho deixaré aquí. Tota la resta que et diria sé que ho saps...

I malgrat es dur, m’agrada venir-te a veure als matins, abans d’anar a treballar. I agafar-te la mà entre la barana i acaronar-te...

I saps què?

T’estimo.

9 comentaris:

Carme ha dit...

Estic segura que li dius unes bajanades tendríssimes per fer-la somriure, que la teva mare sap entendre molt bé. Potser més bé del que qualsevol podria explicar en paraules.

Has pensat acostumar-te a la seva absència, jo també ho pensava i saps? hi ha dies que sembla que ho has aconseguit i dies, encara que passin molts anys que t'adones que encara fa tanta falta, per a tantes coses, que acostumaves a parlar amb ella, o que només ella sabia o... però la vida és així, i crec que quan falta algú molt important és com començar una vida diferent.

Una abraçada.

Rita ha dit...

Gaudeix-la mentre puguis, maco. El que diu la carme és ben cert. Per temps que passi, a estones encara s'enyora.
Uns petons i unes abraçades... :-)

XeXu ha dit...

Qui vol ser un don juan, o un xerraire pocavergonya? Aquest text diu que ets coses molt millors que aquestes, desprèn una sensibilitat fora de l'abast de la majoria de gent. No crec que pugui estar gens decebuda de tu i de com ets, per molt que et trobis mancances, crec que les virtuts que ens deixes veure en cadascun dels escrits guanyen amb escreix. Molts ànims per passar aquesta temporada. És de les coses que jo no sé fer, saber què dir en aquests casos. Aprofita la seva companyia, que no dubto que ella gaudeix de la teva.

elur ha dit...

Estimadíssim Poeta... no em surten les paraules, no puc dir-te res, només abraçar-te ben fort.
Ja saps que sóc aquí.
Un petó.

eudald ha dit...

wooo... ,m'has fet enterbolir els ulls sense perdre el meu somfiure!
Arreplega els records, que són per sempre, per quan calgui gaudir-ne!
enhorabona!

iruna ha dit...

vigila amb les poca-soltades que li dius, que encara la faràs atragantar

me sembla preciós com vos acaricieu i vos acompanyeu mútuament. segur que als dos vos ajuda a viure estos moments

una abraçada i bona nit, amic-amor

Joana ha dit...

Una miqueta d'escalfor...Una abraçada!

Anònim ha dit...

no te he dicho nunca que he leido todo tus comentarios , este a sido lo mas, sabes que intento ser fuerte delante de estas cosas, y siempre precurar que sea lo mas suave posible, pero no siempre lo consigo y sobre todo cuando me quedo sola, son muchas las cosas que me pasan por la cabeza y siempre y lo sabes has sido especial. no cambies te quiero

Anna ha dit...

Un sac ple de abraçades i de forces per caminar mirant endevant amb la serenitat necessaria per poder recordar cada instant viscut.
Tot el carinyo dels ullassos en aquest moment... humits.