dimecres, 10 de setembre de 2008

Pensaments inconnexes - XXXIX -

De somriures, caricietes al cor i altres dolceses, sense novetats rellevants...

Sóc afortunat. Malgrat tot, ho sóc.

M'heu acotxat amb paraules, colors i sentiments dolcíssims... I em sé un privilegiat. Trobar-vos, (fins i tot la sorpresa anònima!!!) és un orgull, un plaer.

Un bàlsam...

Voldria trobar els mots més escaients per cada un de vosaltres. Però no sé on els tinc... no els trobo.

Les vostres paraules aquí, al mail, al telèfon, m'han emocionat i, al mateix temps somriure.

Les llàgrimes, que hi son i apareixen, les deixo per les foscors i les solituds de les nits.

No em fa res. Han de ser. Què seria si no hi fossin?

Deixeu-me doncs, que us doni les gràcies. Per vosaltres. Per tot. Segurament no és molt.

Però és de cor.

Intentaré reprendre el ritme normal de passar per les vostres cases.
De fer el Relat Conjunt.

De somriure i riure amb vosaltres. Per que fer-ho no significarà que l'estimi menys o no la tingui present.

....

A dia d'avui segueix estable. Ahir nit un ensurt. Aquest matí dormia plàcidament..

....

6 comentaris:

MoNaLiTzA ha dit...

:-* (només un, que després et malacostumes) ;)

XeXu ha dit...

El primer és el primer, i ara hi ha coses que reclamen més la teva atenció que la virtualitat. Això si, també et diré que la proposta de RC no quedarà tancada fins que hi hagi el teu relat.

Espero que d'ensurts n'hi hagi ben pocs. Una abraçada, i molts ànims.

Anna ha dit...

Tots som afortunats estimadíssim Barbollaire. La cosa està en ser capaços d’adonar-nos-en. Tu ets una d’aquelles persones capaç de veure-ho, i per això et sents un ser afortunat. És una mica màgic ser així, jo també em sento com tu, i és veritat que hem de donar les gràcies. Però una part del mèrit és nostre. No és gens fàcil sentir-se afortunat quan les coses van mal dades...

Una abraçada molt forta, i gaudeix sempre de la vida com fins ara. De les coses bones i de les que no ho són.

Un sac de petons agermanats.

Gatot ha dit...

espero que tu també puguis dormir plàcidament, barbollaire...

a vegades sembla impossible, però un sol gest, una veu, un mos al cul... ens fan tornar a sentir-nos com infants reconfortats...acollits, estimats...

no tinc pas aquesta pretenció... només deixar-te la meva escalforeta (el gatet petit diu que sóc com una estufa!) :D

petons, llepades i, per un cop... caricietes, amic...

la lluna dins d'un cove ha dit...

Una abraçada que t'acompanyi...

Rita ha dit...

Et faig una abraçada, però m'hi quedo, abraçant-te, fins que et calgui.
Amb uns petons també... :-)