Ja fa trenta vegades que he entrat a les cambres per omplir-les una mica.
I ara?
Ara el post d'en Gatot. El "Temps de Flors" amb Elur, i altres links mentals, escrits, cap a Girona, m'han fet pensar que fa uns 28-30 anys, jo era molt habitual de la ciutat i rodalies.
Entre 28 i 30 anys és el temps que tenen aquestes fotos. Dues de les quatre que me queden d'aquella època.
Fetes per un creador d'espectacles de mainada. I què, durant molts anys, va ser com un germà... Després la vida dona les voltes que dona i passen coses què, l'orgull de la joventut i l'inexperiència es neguen a arreglar...
La rossa es diu Dolors i la que toca la guitarra espanyola, Margalida. Les altres dues, que eren amigues de les meves amigues, crec recordar que Montse, ambdues.Aquest mateix dia, baixant per un dels carrers del call tot sis, anàvem tocant la guitarra i cantant, i un japonès ens va fer unes fotos...
Dolors es va casar, jo hi vaig ser, molt jove. I van anar a viure a Bescanó, crec que era. A una casa un xic separada. Amb hort i gossos.
Algun temps després, em vaig trobar a Bellaterra al seu marit, que ja era "ex".
De Margalida no en sé res. Fa molt de temps que vaig perdre la pista.
Sempre m'he trobat bé a Girona. Té alguna cosa com de mides "humanes".
L'altre dia, amb el recorregut del Temps de Flors ho vaig trobar tant canviat tot...
Bé potser, ja n'hi ha prou de temps de nostàlgia...
Però van ser uns grans temps... Ni millors, ni pitjors. Els que van ser. I força divertits...
Apa que guapo que estàs!
ResponEliminaI sempre ben acompanyat!
A Girona hi vaig força sovint. M'agrada Girona, hi anem a passejar, al cinema Truffaut, algunes vegades quan som de vacances, a mirar llibres, a passar pels ponts cap aquí i cap allà... a comprar... Sempre em sembla acollidora. Com si hi hagués viscut sempre i només hi vaig de visita.
Jo vaig sortir un temps amb una noia de Girona, i hi vaig anar unes quantes vegades. Fins llavors, no hi havia anat. És una ciutat per quedar-s'hi, ho he de reconèixer, i els seus habitants crec que em donaran la raó. Jo que m'estimo tant Barcelona, no oblido tampoc Girona, que em porta bons records, i espero visitar-la tot sovint. Sempre ve de gust.
ResponEliminaPassejar tranquil·lament pel call jueu..., entrar mig de puntetes a l'imponent catedral... o contemplar embadalida él tros del tapís de la Creació que tants cops m'havia explicat un amic invisible de nits d'insomnis... Són algunes de les poques coses que vaig començar a aprendre a fer tota sola.
ResponEliminaRecordo aquella volguda..., necessitada solitud... La meva presència quasi invisible, entre parets carregades de veus passades que se silenciaven al meu pas..., les olors..., la frescor a la cara...
Si mai em perdo..., busqueu-me també a Girona ;)
catxis, barbollaire.... acabo de tornar i em trobo aquest post...
ResponEliminasaps que em sembla reconèixer algunes de les noies?
he tingut lligams a Bescanó... estic intentant recordar on vaig conèixer la Margalida (que per a mi era Margarita)i juraria que a salt...
girona és molt petita i sovint trobes "links" humans on menys ho podries esperar... ja ho diuen que el món és un "panyuel" i girona -i comarques-, un panyuel petit! :)
si... girona ha canviat molt aquests darrers anys. a mi de girona només m'agradava el barri vell, que era com una segona casa -i on tenia una segona casa-.
ahir vaig comprovar la diferència de preus de "restauració" entre girona i el Delta... em sembla que girona s'ha anat tornant hiper-pro-turisme-car... suposo que si hi anés a viure, ja trobaria els meus raconets de nou... però els parcs temàtics em donen una artificialitat que ara mateix no em complau gaire...
osti, nano, perdona l'enrrotllada!
de fet, encara a estones, m'hi sento bé a girona... m'hi he sentit bé no fa molt i n'he fet alguns posts... i espero que quan tindràs el genoll en condicions tindrem ocasió de fer-hi alguna estona!
petons i llepades entre rius!
Ara resulta que els de la "capital" són més pagesos que els "propis pagesos". Això m'agrada.Jo que sóc de poble per mi Girona és la capital. Imagina't.
ResponEliminaBé jo venia per si necessites fisio..., no quedis Barbollaire! Ho saps oi?
Bon cap de setmana!
Carme a mi em passa el mateix. M'hi trobo bé. Sempre m'he trobat bé a Girona.
ResponElimina:¬)**
XeXu jo no vaig arribar a sortir amb cap, veus? Però els meus records son bons, boníssims.
;¬)
MoNaLiTzA encara haurem de crear el club dels encisats per Girona...!
:¬)**
Gatot és més que probable que Margarita visqués a Salt.
Ja coneixes aquella teoria que tots estem a tres clicks d'un altre, no?
Encantat del teu rollo, company!
I perquè no? I tant que podrem fer!
;¬)
Joana Dilluns em treuen els punts o les grapes(espero)...
I després del teu oferiment... ja veig que em costarà de recuperar aquest genoll... X¬DDD
Moltíssimes gràcies, nina... És que no se que dir...
M'afalagues...
aiiiiiiiixxx!
Bon cap de setmana, dolça...
:¬)*
tornar a la nostàlgia és bo, i a més l'ecirt que has fet envers la nostàlgia m'ha agradat, què en són d'aquells anys oi? :)
ResponEliminaEstàs moooolt més guapo ara, on vas a parar!!!
ResponElimina;************
cesc la nostàlgia és la d'haver perdut el contacte, degut a inexperiències i tonteries de ser jove.
ResponEliminaFollet és que quan un és com un bon vi...
X¬DDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD
Gràcies, inyu!
Petonets dolços :¬)******
miri, masses causalitats(si, ho he escrit bé), jo sempre dic que quan torni a néixer o faré a Girona, per cert, el raconet de les fotos el conec...i en temps de flors que me'n dieu?
ResponEliminacantant cançonetes, tu, també? ;)
ResponEliminajo ja no recordo ni els acords! (bé, si m'hi posés segur que ho acabaria recordant, però em farien mal els dits)
petons i abraçades nostàlgiques!!