diumenge, 28 de desembre de 2008

Pensaments inconnexes - XLVII -

De Nadal, Mahjong i altres comiats...

Això que veieu son unes fitxes del Mahjong.
Tenen a la vora de 100 anys. Aquest joc el van portar els meus oncles, crec recordar de Canàries, quan eren a Fernando Poo. (el meu oncle era metge)
.

Estan fetes d'ivori i bambú.


Acostumem a jugar les festes quan ens reunim tots a casa dels pares, que són els dipositaris. Aquest any, Albert ha jugat per primer cop. I ho ha fet ell sol.


De fet les regles bàsiques no són gens complicades.


És un joc xinés que també és juga al Japó. I en aquells països s'aposta, i molt fort.

Ha sigut el primer Nadal diferent.


A l'alegria de retrobar a Sam i Júlia, que han vingut de la Xina a passar les Festes fent un parèntesi als estudis, s'ha barrejat en molts moments, el buit, l'absència i el record de la mare.


Però hem rigut força.

Fins l'hora de marxar.


El pare s'havia retirat a seva l'habitació i hem anat a dir-li adéu. Quan jo he entrat, estava parlant amb Júlia. S'estava acomiadant.


Júlia ho feia fins el Juliol que tornaran. Però el pare ho feia d'una manera més definitiva.

La conversa era tendre, dolça. A mida que el pare anava parlant a tots s'ens omplien els ulls de llàgrimes: Júlia, Cristina, el meu germà (i pare de les noies) i a mi...

La meva neboda intentava convèncer el pare que el temps passa ràpid (i tant que passa!) i que l'estiu està aquí mateix.

El pare parlava fluixet...


No fa falta explicar que deia.


He abraçat al pare i l'he omplert de petons.


Després, quasi sense veure-la, he abraçat a Júlia, i m'he acomiadat d'ella, esperant que arribi l'estiu per tornar a veure-la.


Ja és 28. Els Sants Innocents.

Encara plou i fora fa fred...


A dintre, de tant en tant, també...

7 comentaris:

XeXu ha dit...

Aquestes festes són complicades quan ens falta algú per primer cop, però si has tingut companyies força agradables que t'han ajudat a passar-ho millor, tot i que el buit no el pot omplir res, tens sort, i t'ha de servir per tirar endavant.

Rita ha dit...

Aquest joc el vaig conèixer per internet i hi jugo força. Veient les fotos, sembla que es jugui diferent. Jo el jugo com una mena de solitari i s'han d'anar fent parelles i vosaltres sembla que feu una mena de dòmino...

Les festes són fotudes quan les absències són recents... Amb el temps, però, tot tornarà a la normalitat.

Que savi el teu pare, i com va preparant els joves pel que pugui venir. Això és símbol d'intel·ligència! De tota manera, aquest esdevenir no té perquè ser aviat. No cal pensar-hi ara.

Barbo, maco, mica en mica...

T'envio uns petons en capseta i uns altres en bosseta (perquè en tinguis molts!) :p

Anna ha dit...

Tot és força més complicat en aquets dies, estem més sensibles i les absències és fan més grans i tot és més feixuc. El que és important és fer-se companyia mútua amb els que ens estimen i riure i plorar.

Compartir aquets sentiments, alleuja un xic les tristeses, les teves i les dels altres, que ens sentim menys sols.

Una abraçada molt, molt forta i un sac ple de petons tendres i dolços.

Trini ha dit...

Amb el mahjong jo sempre he fet solitaris. M'agrada fer solitaris.

Carme ha dit...

Compartir els sentiments sempre va bé.

Jo també faig solitaris amb el Mahjong, com la Trini.

Has fet bé d'abraçar el teu pare. No hauríem d deixar escapar mai cap oportunitat d'aquestges per a fer-ho. Aquest a abraçada ja no us la pot prendre cap temps que passi. Ni a ell ni a tu.

Un petó, maco.

Carme ha dit...

Compartir els sentiments sempre va bé.

Jo també faig solitaris amb el Mahjong, com la Trini.

Has fet bé d'abraçar el teu pare. No hauríem d deixar escapar mai cap oportunitat d'aquestges per a fer-ho. Aquest a abraçada ja no us la pot prendre cap temps que passi. Ni a ell ni a tu.

Un petó, maco.

Joana ha dit...

No conec el joc...
I avui hem despedit les Festes amb la mare...també amb l'absència del pare, també amb bons moments per estar tots junts i malgrat tot...somrient!Fa dies que no et "veig", espero que etiguis bé ;)
Una abraçada!