dissabte, 17 de gener de 2009

Pensaments inconnexes - XLVIII -


De quatre mesos, dos dies i deu hores...

Quatre mesos, dos dies i deu hores. És tot el que ha tardat el pare en anar a buscar la mare.

Des del catorze de setembre hem vist com s'anava apagant, deixant-se...
Cada vegada que he anat a veure'l m'ha donat les gràcies.
Cada moment que, amb les meves tonteries, aconseguia fer-lo somriure (ja no reia) em costava un plor.

M'ha deixat una certa habilitat amb les mans i les eines. Un traç insegur dibuixant.

Un vici inconfessable per la música, la pintura, la fotografia... Amb 12 anys, potser, em va regalar una Kodak Fiesta...

Avui no es trobava bé, m'han explicat les meves germanes, i es volien quedar amb ell tota la nit. L'han rentat, canviat i acompanyat al llit a dormir...

El pare, no volia que el portéssim a l'Hospital i, com a mínim en això, s'ha fet la seva voluntat.
Ha marxat des de casa seva. Des del seu llit. Amb una de les seves filles al costat.

Gràcies papa, per tot.
I perdona'm, perdoneu-me tots dos, per tots els cops que us he fallat.

Li faràs un petó a la mama de part meva?. De part nostre?

T'estimo.
Us estimo

16 comentaris:

Rita ha dit...

La mare va trigar 6 mesos en anar a trobar el pare...

Tan seguits, costen més de pair, barbollaire, però és llei de vida, diuen...

Segur que des d'allà et veuen i llegeixen i poden comprovar que amb tu van fer una persona bona, dolça i plena de sensibilitat.

Una abraçada ben llarga, maco, i uns quants petons.

iruna ha dit...

l'enyorava...

m'agradaria abraçar-te

barbollaire ha dit...

Rita Gràcies, nina.
Petonet dolç :¬)*

iruna gràcies amiga-amor...
:¬)**

Carme ha dit...

Una altra abraçada, Barbollaire, ben llarga, i unes quantes llàgrimes compartides.

Trini ha dit...

No sé ben bé què dir..., dir que ho sento sona tant tòpic...!
Em sap molt greu, Miquel Àngel..., molt.
Un petó i una forta abraçada.

hypatia ha dit...

només una abraçada, barbollaire,
llarga, silent.....

Anna ha dit...

Estimat amic, encara em llisquen les làgrimes per les galtes, ho sento, de veritat em sap molt de greu. T'envio una fortíssima abraçada d'aquelles que acaronen l'ànima ferida. Ho sento.

Gatot ha dit...

vaig llegir-te ahir a la nit, amic... les presències i les absències ens acompanyen; les paraules i els silencis...

tan sols... hi sóc, també;

un petó com els teus... dolç...

Eva ha dit...

Estimat amic, ho sento molt.
Una forta abraçada.

- assumpta - ha dit...

Ho sento! Mai ens agafa la vida preparats. De ben segur que allà on siguin ara et seguiran guiant pel teu camí.
Una abraçada.

Tere ha dit...

Te acompaño en el sentimiento,te he leído a menudo en el blog de Carme y,sin duda,por como tú eres ellos debían de ser maravillosos,cuando deje de doler tanto disfrutarás recordando los buenos momentos.Un abrazo.

XeXu ha dit...

Em sap molt greu, arribo d'un cap de setmana fora i no he pogut passar abans. Lamento molt trobar aquesta notícia aquí, t'envio una fortíssima abraçada i tots els ànims de que sóc capaç.

julyetts ha dit...

Sabia on havia de venir a buscar el que necesitava.

Moltes gràcies per ser´hi.

Molts petons i una abraçada eterna.

Anònim ha dit...

"cortijo los Martinez",pueden estas orgullosos de sus hijos, creo que no les fallaron nunca,siempre me tendras a tu lado.se que esta vez tambien te encontraria y me harias llorar y pensar en tus palabras no cambies, te quiero

menta fresca ha dit...

m'hauràs de perdonar, no en sabia res. M'has fet emocionar amb aquestes paraules, No sé que puc dir, tots dos crec que som a sabadell, si en vols parlar em pots enviar un mail, si vols callar ho entenc i respecto profundament.
Saps una cosa? cada dia, a l'anar a dormir, el darrer pensament es pels meus que ja no hi són i a qui estimava molt. Més concretament la iaia que em va criar, el meu germà de 38 anys i la darrera, la meva cunyada també de 38, Ja veus la feinada que tinc cada vespre.
I saps un altre cosa? és bo parlar de la mort, dels que ens han deixat. Mentre siguin en el nostre record, mai seran del tot morts...
Una dolça abraçada.

fanal blau ha dit...

Estimat, quatre mesos...
saps com saps que els meus, quatre anys justos, i amb la mateixa seqüència: primer la mare, després el pare.
N'hem parlat; orfes...però afortunadament amb companyia de qui ens estima.
Sento amb tu tot el que puguis sentir perquè m'hi puc posar a la pell.
T'estimo!