D'orfes i altres desubicacions...
Tres vegades, aquesta setmana, he tingut que refer, que corregir, el camí. Anava a casa els pares. A migdia. Per acompanyar una estona al pare a l'hora de dinar.
Tres cop que m'he trobat preguntant-me on carai anava.
I es que encara em trobo un xic descol·locat.
Ja no puc protegir-me a l'ombra dels pares. Ja no em "renyen" si consideren que no he pensat en ells, no els he trucat o anat a veure.
Davant meu no hi ha ningú. Els meus germans, malgrat la diferència d'edat, tot just son mitja passa endavant.
I tot ha passat fa un moment. Però, al mateix temps, sembla molt lluny.
Ara em fixo que aquest serà el Pensament 50. (L).
"L".Com la que porto a l'esquena fins que tingui una certa habilitat per reconduir-me en aquesta nova situació.
El meu estimadíssim Follet m'ha fet pensar (com sempre...) Em fa por la mort?. No. No decididament.
Em fa por (com a tothom?) el patiment. El dolor. Acabar d'una forma miserable i indigna. Sense ser jo.
Ara he pogut sentir el tacte de les seves mans a les meves.
Sóc conscient d'haver agafat molt les seves mans aquest darrers temps. Tant diferents l'una de l'altre!
I la meva pell té, encara, la memòria de la seva.
Com les meves oïdes la seva veu.
M'ha caducat la llicència de fill... I ningú sap dir-me si es pot renovar...
No crec que la llicència de fill es pugui renovar, però arriba un moment en que segurament ja no cal, i si caduca és per alguna cosa. Sembla que ara has perdut uns drets que tenies, però ara en tens d'altres, i també deures. Estic segur que els exerciràs a la perfecció. Ànims.
ResponEliminabarbollaire............
ResponEliminafa un moment, sense haver-te llegit encara, t'he preguntat si ja has tingut oportunitat de perdre't, o de trobar-te, pels carrers... i ara vinc i et trobo fent i havent de desfer aquell camí a casa tons pares... ostres...
se'm fa molt difícil posar-me a la teua pell. sempre he pensat que, si en algun moment me trobo en esta situació, no ho podré resistir. però... si m'hi trobo, procuraré recordar-me'n de tu i de les persones que estimo que ja vos hi heu trobat... de com, malgrat tot, m'ha alegrat vore com continueu somrient i fent-me somriure tantes vegades...
"xiquet"... és natural que et séntigues desorientat...
algun dia podríem quedar... tinc ganes d'abraçar-te.
cuida't molt, barbollaire
la llicència de fill, com la de pare, com la d'home, no et caducarà mai Poeta, mai!
ResponEliminaSempre, tota la teva vida seràs el fill de.
Durant molt de temps, després que l'altra iaia es morís, quan passava per davant de casa seva esperava trobar-la asseguda sota el grèvol prenent el sol... Ara, quan em falti la iaia Carmeta, la meva padrina, arribaré a casa i esperaré trobar-me-la per allà, fent i desfent.
Es necessita temps per a reubicar-se, és inevitable...
Una abraçada infinita, amoret :*****
Barbollaire, com t'entenc, quants cops he fet com tu, fer i desfer un camí que quasi feia d'inèrcia, dient-me "On vas ara?"....
ResponEliminaI quantes vegades he despenjat el telèfon per explicar alguna cosa important i m'he trobat dient-me "ara que fas? estàs ben llampada..."
Encara ara hi ha moments en els que el gest em traeix. És difícil, però mica en mica aniràs retrobant-te en aquesta nova situació.
La mort, no me'n fa gens de por, és una certesa tant evident, la tinc tant assumida, que quan hi penso,tant sols em sap greu que faci patir a les persones que estimo.
No tinguis pressa amic meu, has de fer un procés, del que no és bo saltar-te’n cap pas. Mentre aquí ens tens per acompanyar-te.
Un sac de petons dolços i una fortíssima abraçada.
Faig un dia tard, avui, Barbollaire. Em fas pensar si la meva llicència de filla va caducar, si es pot renovar. Uns diuen que no altres que si. I jo no sé què dir-te. Jo després de tants anys que em falten els pares, encara em sento filla, mot filla de totes les coses que no es poden perdre mai. Encara tinc referències importants, que van ser ells qui me les van donar. Encara imagino, a vegades què dirien o què farien en aquest moment o en aquest altre. Per això dic que no caduca mai, sempre em sentiré filla i ells sempre seran els meus pares. però al mateix tamps, les actituds canvien i trobes el teu lloc i un dia deixes de fer camins i de preguntar-te on dimonis vas... segur que sí. I tu també n'aprendràs, com jo n'he hagut d'aprendre. I la vida és això com una mena de corrent que no s'atura i tu vas amb ell. I trobe s la manera de viatjar-hi que no faci gaire mal. Ai, que ja no sé què m'empatollo.
ResponEliminaUna abraçada ben forta.
Barbollaire, mica en mica, no vulguis córrer. Totes les coses en aquesta vida tenen un procés i saltar-te algun pas penso que no és bo.
ResponEliminaFa 10 anys que no els tinc, ho porto molt bé, però sí que puc afirmar que alguna cosa canvia quan no hi són. Algunes vegades, quan em passen coses d'aquelles que només els pares, la mare sobretot, et poden entendre o ajudar o senzillament acompanyar, em sento soleta, que no vol dir sola.
Alguna vegada n'he parlat d'aquesta diferència. Soleta, per això el diminutiu, em porta a quan era nena i només la mama, en el meu cas, em podia reconfortar. Encara que només fos acaronant-me i deixant-me desfogar.
Però fins i tot això, també aprens a resoldre-ho sense ells i quan et passa, no saps com, però te'n surts.
Molts petons, maco, i si necessites res, xiula, tinc l'oïda molt fina jo... ;-)
Crec que és d'aquelles llicències perpètues, que no calen cap mena de renovació ni falta que li fa.
ResponEliminaAra et sents com dins d'una bola d'aquelles d'aigua amb "neu", acabada de sacsejar.
Amb el temps trobaràs el teu lloc ara encara és massa d'hora, no t'hi capfiquis.
A mi em falta el pare, aquest any en farà 10 i de vegades encara penso que l'he de trucar per explicar-li alguna cosa.
jo per contra d'En Xexu crec que la llicencia de fill com tú l'anomenes, mai caduca, en cap cas, malgrat les circumstàncies...
ResponEliminaDe la mateixa manera que quan un és pare, ho és per sempre, sota qualsevol circumstància eventual que ens depari el destí, també som per sempre fills.
ResponEliminaPer sempre i sobretot si els pares han fet tant bé el seu paper som ho han fet els teus.
Veus? Aquest és un punt en el que sempre he pensat però des del punt de vista dels meus fills, abandonats del seu pare quan tenien 14 anys..., no els hi he demanat mai, però no sé si ells encara en conserven el seu tacte o si només han retingut el malestar i els clatellots. Tu ets afortunat de conservar l'escalfor de les seves mans en les teves i de poder fer i refer un camí quan et deixes anar.
Un :) i una carícia.
Ens hem de permetre plorar les absències per poder tornar/retrobar les presències!
ResponEliminaLa vida ja té aquestes contradiccions. De cop és com si hom agafés altres rols sense deixar-ne cap ni un...
ResponEliminaAbraçades de cap de setmana plujós!