dissabte, 17 de gener de 2009

Pensaments inconnexes - XLIX -

De vosaltres, d'ara, de sempre, d'agraïments i alguna sorpresa...

Sé que sóc un pesat. Però us ho tornaré a explicar. Em sento afortunat. Sóc afortunat.

El motiu? Vosaltres.

Avui ha sigut un dia estrany (com podia ser si no?). Tothom a qui em dit que el pare havia mort s'ha quedat molt sorpresa del fet. Del com...

I sembla mentida per que és l'únic que tenim de cert. Però sempre ens sorprèn.
Aquest matí he plorat, molt. Pel pare i per la mare. Mentre es feia l'hora de pujar a Collserola.

Però tal i com avançava el dia els plors, la tristor han deixat pas a somriures, a tendreses úniques i impagables.

El dia ha estat plena de visites de coneguts i companys de feina de les meves germanes i la meva dona. Demà serà un dia de família.

Però jo... Bé, jo sóc afortunat.
He rebut missatges i trucades i, ara, obro el correu i trobo mails i comentaris a les Cambres.
I sols puc somriure, afortunat.

Afortunat, per que, per molts de vosaltres sóc un autèntic desconegut. Però sou aquí. Amb carícies, petons, abraçades. M'heu regalat més del que jo us podré donar mai.

Us vull abraçar a tots i cada un de vosaltres. I omplir-vos de petons.

Gràcies. Gràcies a tots.

Però la màgia no ha acabat aquí. I malgrat no era el lloc més escaient, m'he retrobat amb una companya estimadíssima, amb els ulls més verds que he vist mai, que no ens veiem des de la festa dels 25 anys de la gent de COU.
El més increïble és que ens hem reconegut i ens hem fos en una abraçada i amb dos petons com si ens haguéssim vist ahir.
No ha sigut una conversa forçada, ni de compromís. Ha fluit amb naturalitat, somriures, tendresa...
Ella, metgessa, hi era pel seu sogre.

I malgrat els nostres dolors, hem somrigut.
Gràcies a tu també Cristina.

8 comentaris:

elur ha dit...

a mi m'agradaria poder dir alguna cosa... però ja saps que em costa molt...
t'estimo maco! una abraçadassa!

Carme ha dit...

sense paraules

khalina ha dit...

No et conec, ni mai havia entrat al teu blog, i avui els posts de la Carme i l'Anna m'hi han portat.
En aquests moments sobren les paraules, però s'agraeixen les abraçades, i pots sentir-te afortunat perquè t'envolta gent que et fa costat.
Una abraçada!

XeXu ha dit...

Cert que no ens coneixem, però sempre he intuït en tu una bona persona, posseïdor d'una sensibilitat fora del comú. També sé què és que gent que no em coneix de res em faci sentir estimat i afalagat, per això t'entenc molt bé. Una altra forta abraçada, company.

labruixoleta ha dit...

...una abraçada :*...

Rita ha dit...

Més abraçades, maco. I, per descomptat, petons també.

El veí de dalt ha dit...

Arribo tard, però no per això amb menys intesitat. Un clatellot amable dels meus, per animar-te. Segur que els teus pares deuen estar a la base de la teva tendresa, i està fer-ne record. Cuida't i ànims! Una abraçada veïnal.

Joana ha dit...

Una abraçada avui i sempre.
Agraeix-los el pòsit que t'han deixat i que ben segur tu deixaràs.
I continuem caminant...