De teatre (i del bo...)
Si tal i com es comença l'any és la premonició de com serà la resta, puc dir que, a hores d'ara, se'm presenta un any força mogut.
Dia 1: Agost. TNC.
Quasi 4 hores d'obra més dues pauses de 15 i 20 minuts. I tots els dies el teatre ple a vessar.
Un repartiment d'actors impressionant. Poderosos. Creibles.
Uns personatges interpretats amb força.
Però l'Anna Lizaran i l'Emma Vilarasau omplen tot l'escenari.
Tenen llum pròpia. Estan un pas més enllà.
Diuen que la reposaran la propera temporada.
Si podeu, no us la perdeu. És magnifica.
Ah! L'Albert Om i la Bibiana Ballbé entre el públic...
Dia 20. Celebració. Lliure de Gràcia.
Una comèdia realísticament àcida o, si ho preferiu, àcidament realista.
Sabeu allò de: "La realitat es troba en boca dels nens, els bojos i els borratxos"?
Una escenografia efectista i aconseguida.
Una interpretació brillant.
Molt recomanable.
Dia 21. Corella Ballet. Teatre Tívoli.
Vull ser sincer. Del ballet clàssic reconec el mèrit de la tècnica, de l'esforç per la sincronització... però em diu molt poc. Sempre el veig "igual". Les mateixes posicions, encaixades, amb més gran o menor encert en una música d'un compositor, generalment, clàssic.
D'aquí que, dels quatre números de l'espectacle, el primer, "Suite de Raymonda", em deixés relativament fred.
Però aquí s'acaba la meva fredor i escepticisme:
"FOR 4", per quatre ballarins solistes, amb música de Schubert ("La Mort i la Donzella"), cautiva.
"SOLEÁ", Pas à Deux, que ballen els germans Corella, amb coreografia de María Pagés, emociona, et corprèn i et guanya "per la causa". Carmen sembla que leviti. Balla de puntes al ritme del zapateado de la Pagés. L'Àngel és pura força.
El teatre, dempeus, ovaciona als germans.
"DGV: Danse à Grand Vitesse", la companyia ballant al ritme de la música que en Michael Nyman va escriure per encàrrec de la SNCF, per commemorar el viatge inaugural del TGV de la línia que uneix Lille i Paris. L'obra es va dir MGV: Musique à grand vitesse i Christopher Wheeldon la va convertir en ballet pel Royal Ballet de Londres.
Et quedes aclaparat, vençut, retut davant la bellesa, professionalitat i poder d'aquesta companyia.
Sols són 9 dies. Si us agrada la dansa, crec que no ho podeu deixar perdre.
Dia 22. L'Arquitecte. Lliure de Montjuïc.
Quasi una tragèdia grega.
Boníssima.
Una altre visió de les relacions humanes. De la seva complexitat.
De les seves solituds, misèries i silencis.
De com es pot desmuntar allò que creiem que teníem controlat i era inamovible.
Brutal.
No m'importaria tornar a veure-la.
Uf! I no us vaig parlar de Joan Maragall, la llei d'amor, de Carles Guillén i Joan Ollé... Potser en un altre moment.
Però m'agrada molt que, el TNC, porti tres temporades començant amb espectacles dedicats a poetes catalans.