De coses d'avis
Ara que ja tornes a ser nord enllà.
Han sigut quinze dies de rialles i corredisses. D’aquesta teva barreja de Neerlandès, flamenc i català.
De com, al obrir-se la porta de les arribades a l’aeroport, vas venir corrents cap a mi, cridant “Avi!” i em vas abraçar. I et vaig aixecar per damunt la tanca de separació per rebre un dels petons més dolços que he rebut mai.
Dels teus ulls blaus intensos.
De com estaves nerviós per anar a la cavalcada de Reis, i els regals. Tot i que allà ja havia passat en Sinterklaas (Sant Nicolau), perquè la tradició que us ensenyen, és que arriba d’Espanya .
(Permet-me un parèntesi per explicar-te que, com em passava amb el teu pare i els teus oncles, em continuo emocionant veient la cara de sorpresa i la llum a la mirada. Fins al punt, “pastelon”, que se’m humitegen els ulls. No em fa vergonya dir-ho)
De com sap jugar i “fer bromes”. De com t’agrada en Mic. L’única cosa que veus a la tele i en moments “delicats” (seure a la gibrelleta o per acabar de sopar i sols un capítol)
De totes les paraules noves en català que has aprés per repetició.
De com tocaves les maraques i cantaves, tot imitant el que havies vist fer a en Miquel al concert de les Cotxeres de Sants.
De com se’m farà de llarg el temps fins Setmana Santa on mirarem de pujar a Leuven uns dies.
De com ens il·lusiona saber que, si res es torça, al maig serem un més.
Sols fa unes hores que no hi ets. I malgrat la tranquil·litat que ara hi ha a casa, ja et trobo a faltar.
(En Max sempre surt d'esquena per allò de la petjada digital, perquè és menor i perquè els seus pares no volen exposar-ho a les xarxes)