De un altre cop aquí, ara...
El Barça ha tornat a empatar. Però a tu mai t'ha agradat el futbol. Tal vegada ara t'agradaria més.
S'ha convertit en l'excusa per trobar-nos. I passar una estona junts i riure. O, simplement de ser-hi i fruir, encara que no badi boca (o no gaire...)
Avui m'he despertat amb l'olor d'una d'aquelles coques. Sabia que era impossible, però el meu cervell no ha sigut capaç d'allunyar aquesta flaire.
Encara hi ha dies que penso que us he de trucar. Que fa molt que no sé de vosaltres. Que no sento la vostra veu.
Quina poca-soltada, oi?
I ja són tres anys.
Tres sense que em renyis.
O que em facis un petó.
Tres sense abraçar-te.
Sols voldria que això no fos malaltís.
Però tampoc voldria oblidar-ho.
No massa fàcilment, si més no.
Però com es pot oblidar algú que s'estima?
Una abraçada infinita per tu i el pare.
Una bossa plena de petons dolcíssims, mare.
De part de tots.
Us estimem.
