De va ser genial, van sonar genials, emocions i altres llagrimetes...
De primer demanar-vos perdó. No tinc un smartphone, no vaig agafar cap càmera i el meu telefon fa un símil de fotos:
Damunt l'escenari l'OBC i la Simfònica de l'ESMUC, barrejats, un cop finalitzada l'interpretació de la Simfonia núm. 5 de Xostakóvitx
El meu fill és el xicotet que es troba dempeus al costat del bombo.
No va tenir molt paper: Gong i bombo. Però si escolteu el final del 4rt. moviment veureu, escoltareu, amb quina força "dobla" els timpanis.
Si teniu paciència, i ganes, al TN Migdia de dissabte entre els minuts 50:49 i 51:40, podreu veure la ressenya, a en Miquel al Gong (breument) i a mi allà en la llunyania (si em veieu de debò, teniu un cafè pagat!!!! jajajajajaja)
També és va enregistrar, no sé si per Catmúsica o RNE Ràdio clàssica...
Bé total... Tot aquest rotllo per dir-vos que em vaig emocionar veient al meu fill allà dalt. Quan tot just, fa res, era jo qui el portava a veure i escoltar a aquells que, divendres, l'envoltaven.
Que si, que sí... Que no desconnecto el mode Orgull de pare, ni en broma...
buuuff...
ResponEliminaés que ha de ser tan emocionant veure'l i escoltar-lo en un escenari així...
(imagino però, tot el què està treballant per arribar a ser aquí... només ell ho sap... i vosaltres, és clar! ;)
jo que m'emociono veient 'els meus' al petit escenari de l'escola de música...
imagina't tu...
felicitats de nou pare orgullós!
besets poeta!
Un orgull sí senyor. ës un regal per ells i per els pares.
ResponEliminaFelicitats. A veure si et "veiem"
una abraçada