diumenge, 1 d’abril de 2012

Pensaments innconexes - CXVI -

De va ser genial, van sonar genials, emocions i altres llagrimetes...


De primer demanar-vos perdó. No tinc un smartphone, no vaig agafar cap càmera i el meu telefon fa un símil de fotos:
Això que veieu és la Sala 1 - Pau Casals de l'Auditori de Barcelona, des del seient 3 de la fila 1 del Lateral d'escena.
Damunt l'escenari l'OBC i la Simfònica de l'ESMUC, barrejats, un cop finalitzada l'interpretació de la Simfonia núm. 5 de Xostakóvitx

El meu fill és el xicotet que es troba dempeus al costat del bombo.
No va tenir molt paper: Gong i bombo. Però si escolteu el final del 4rt. moviment veureu, escoltareu, amb quina força "dobla" els timpanis.

Si teniu paciència, i ganes, al TN Migdia de dissabte entre els minuts 50:49 i 51:40, podreu veure la ressenya, a en Miquel al Gong (breument) i a mi allà en la llunyania (si em veieu de debò, teniu un cafè pagat!!!! jajajajajaja)
També és va enregistrar, no sé si per Catmúsica o RNE Ràdio clàssica...


Bé total... Tot aquest rotllo per dir-vos que em vaig emocionar veient al meu fill allà dalt. Quan tot just, fa res, era jo qui el portava a veure i escoltar a aquells que, divendres, l'envoltaven.

Que si, que sí... Que no desconnecto el mode Orgull de pare, ni en broma...

2 comentaris:

mar ha dit...

buuuff...
és que ha de ser tan emocionant veure'l i escoltar-lo en un escenari així...
(imagino però, tot el què està treballant per arribar a ser aquí... només ell ho sap... i vosaltres, és clar! ;)
jo que m'emociono veient 'els meus' al petit escenari de l'escola de música...
imagina't tu...
felicitats de nou pare orgullós!
besets poeta!

joana ha dit...

Un orgull sí senyor. ës un regal per ells i per els pares.
Felicitats. A veure si et "veiem"
una abraçada