Pensaments inconnexes - CXLI -

De històries de vides sense solta ni volta...

I ara?

Aquesta era la imatge que veien d'ell?

Es mirà les mans. Eren prou suaus per acaronar els cossos que estimava?

Que estimava. Que estima. Que sap estimar?

Encara sent als dins aquell regust d'haver viscut massa sol i controlat. Hi ha hagut sempre tants "no" al seu voltant, que te la sensació que no ha aprés a equivocar-se correctament. Ni ha entès prou bé les passes a fer, els gestos a regalar i ser regalats.

Ningú li va ensenyar a mesurar l'elegància i oportunitat d'un bes, d'una carícia.

Alguna cosa mai ha sigut prou bona en ell. I les coses tan normals en altres, sempre li han suposat un trencament. Un daltabaix.

Avui es veu gran. Però ha de fer un esforç per ajustar el reflex a l'edat real. En quant es relaxa, torna a veure's amb un cabàs d'anys menys. I això el fa somniar en sortir i estimar.

Sortir i viure.

Viure aquelles vides que, per una covardia apresa al llarg d'anys de sentir-se ignorat, no s'ha atrevit a viure. Sempre intentant agradar. Sempre consensuant el moment.

I ara?

Ara res. Ara es reconeix amb una immaduresa madura. No pot entendre com, de ell, de la seva mentida, en diuen "seducció".

- "Ets un seductor..." - Quants cops li han dit. Els mateixos que ho ha negat.

Coneix totes les passes fetes en fals. Tot el que ha volgut explicar. Com s'ha despullat un cop i un altre per mostrar les xacres. Totes aquestes nafres que l'omplen els dins.

Caminar a l'ombra. Ser oblidat. Convertir-se en un oblit translúcid, sense volum.

Tornar a ser enlloc i no saber si queda cap passa que pugui ser feta en silenci. Allunyant-se del mal que li regalima pels dits.
Tancar els ulls i somriure un buit sense retrets.
Tancar els ulls...

I ara?

Pensaments inconnexes - CXL -

De dones (suposadament) de Vidre...

No sé com explicar tot el que he trobat en aquest llibre, en aquestes narracions, en aquests contes.

És que és tant fàcil llegir qualsevol tros, tancar els ulls, i veure el que s'està narrant.

Enganxa tant! Des de el primer conte. Les històries... El llibre està farcit de frases, de sentiments, de sensacions, que puc reconèixer com meves.

I per poc que t'hi fixis, entens que la Montse, la "nostra" Arare, escriu des de la perspectiva de la vida viscuda. I per això tot flueix d'una forma creïble, encisadora. 

Però no us vull explicar gaire cosa. 

Si us diré que feia temps no trobava un llibre que m'enganxés tant i el llegís tant ràpid. Jo l'he fruit molt. S'ha fet curt. 

Potser, i aquí igual m'equivoco, no és un llibre per "jovenalla". Intueixo que, per assaborir-ho completament, has de portar ja, uns quants quilòmetres a sobre. Haver sabut donar l'importància real a les coses i persones que ens envolten, en aquest batec únic de l'univers, que és la nostra vida.

Moltes gràcies, Montse/Arare, per aquesta petita joia. Per aquesta dolça meravella. 

Jo no sé com és que, encara, no el teniu i l'esteu llegint. És absolutament recomanable (i no em passaré dient que imprescindible...).