De històries de vides sense solta ni volta...
I ara?
Aquesta era la imatge que veien d'ell?
Es mirà les mans. Eren prou suaus per acaronar els cossos que estimava?
Que estimava. Que estima. Que sap estimar?
Encara sent als dins aquell regust d'haver viscut massa sol i controlat. Hi ha hagut sempre tants "no" al seu voltant, que te la sensació que no ha aprés a equivocar-se correctament. Ni ha entès prou bé les passes a fer, els gestos a regalar i ser regalats.
Ningú li va ensenyar a mesurar l'elegància i oportunitat d'un bes, d'una carícia.
Alguna cosa mai ha sigut prou bona en ell. I les coses tan normals en altres, sempre li han suposat un trencament. Un daltabaix.
Avui es veu gran. Però ha de fer un esforç per ajustar el reflex a l'edat real. En quant es relaxa, torna a veure's amb un cabàs d'anys menys. I això el fa somniar en sortir i estimar.
Sortir i viure.
Viure aquelles vides que, per una covardia apresa al llarg d'anys de sentir-se ignorat, no s'ha atrevit a viure. Sempre intentant agradar. Sempre consensuant el moment.
I ara?
Ara res. Ara es reconeix amb una immaduresa madura. No pot entendre com, de ell, de la seva mentida, en diuen "seducció".
- "Ets un seductor..." - Quants cops li han dit. Els mateixos que ho ha negat.
Coneix totes les passes fetes en fals. Tot el que ha volgut explicar. Com s'ha despullat un cop i un altre per mostrar les xacres. Totes aquestes nafres que l'omplen els dins.
Caminar a l'ombra. Ser oblidat. Convertir-se en un oblit translúcid, sense volum.
Tornar a ser enlloc i no saber si queda cap passa que pugui ser feta en silenci. Allunyant-se del mal que li regalima pels dits.
Tancar els ulls i somriure un buit sense retrets.
Tancar els ulls...
I ara?
Tancar els ulls i somriure un buit sense retrets.
Tancar els ulls...
I ara?
bon caram...
ResponEliminaés possible tancar els ulls i escriure tot això amb tanta transparència? potser a ratets, entre paraula i paraula, o entre frases o pensaments i emocions, però diria que també hi ha una mirada necessària que és capaç de veure i reconèixer tantes coses.
a vegades pensem que no mos atrevim a viure, justament quan mos hi hem atrevit i sabem que ho hem viscut i ho hem sentit.
algú que coneix i reconeix "com s'ha despullat una vegada i una altra", és algú que s'ha despullat una vegada i una altra, potser mostrant aquelles xacres però també moltes més coses.
mira que voler "equivocar-se correctament"...!
el cielo está enladrillado.
¿quién lo desenladrillará?
el desenladrillador que lo desenladrille
buen desenladrillador será :)
m'ha sorprès molt llegir-te este post. però ara penso que no m'hauria de sorprendre perquè ets tu en estat pur.
despullar-se... i trobar "un buit sense retrets", va, sí, somrient :)
una abraçada, miquel àngel.