divendres, 12 de setembre de 2014

Pensaments inconnexes - CXLV -

De moments únics, espais, sensacions...




No farien falta gaire paraules més.
Ahir al carrer sols hi havia festa, riures, cants, il.lusió, esperança democràtica, somnis d'un país, per un país.
I no érem una colla d'exaltats. Érem famílies senceres amb orígens ben diferents.

Però, si després de ser els que vam ser, hi ha lladres i estafadors que diuen que ahir va començar "el declivi del independentisme".
Si el president del Suprem demana "lleialtat per evitar el canvi unilateral de les regles del joc", però no ho aplicarà mai als seus amos del Govern...

Si els mentiders i provocadors professionals (altrament dits per alguns "polítics", "periodistes", "opinadors"...) perbocaran, encara més, el seu verí...

Deixeu-me que els dediqui un poema d'en François Villon amb traducció de Feliu Formosa, que va cantar Ovidi Montllor

Balada (de llengües envejoses)

En realgar, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre, en calç viva,
en plom bullent per desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s’hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots,
en sang de serp i drogues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.

En el cervell d’un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d’un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava i saliva,
en els pulmons d’una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l’aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.

En sublimat, perillós de tocar,
talment l’ullal d’una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l’aigua d’un pou ple d’escombraries,
en el llot dels pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l’aigua on les mestresses renten draps
i s’hi ha rentat les fembres amoroses
(qui no m’entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.

Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porc
siguin cuites les llengües envejoses.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Ja ho sabíem que alguns menystindrien l'esforç de tot un poble. Però els que hi érem, i tota la resta del món tret d'España sabem què va passar. A España els tenen desinformats i el dia que siguem independents seguiran pensant que és cosa del President i les seves ximpleries. En canvi, el govern espanyol, que sap perfectament què està passant, s'ho menjarà amb patates, seuran en un racó repetint amb les mans al cap i balancejant-se: constitución, constitución...

Carme Rosanas ha dit...

No havia llegit mai aquesta balada. La trobo molt encertada per dedicar-la a tota aquesta munió de llengües envejoses i sobretot mal intencionades.

Estic, un cop més, orgullosa de nosaltres, del nostre poble, de la nostra gent. Gaudim i reivindiquem tot a la vegada. I som molts, molts més dels que ells volen i diuen, com deia en Raimon, (encara que ell es referia a una altra cosa)

També em recordo d'una cançó infantil, d'un disc per nens sobre la història de Catalunya, que parlant de la Renaixença, deia "Són molts, són forts, són molts més forts que els rocs... Ells ens van tornar aquest bell parlar... "

Ara jo també sento que som molts, som forts, som molt més forts que els rocs que ens llancen cada dia, aquesta colla d'obtussos.

Va ser bonic, emocionant i pacífic.
I no hi ha més cec que el que no hi vol veure.

M'agraden les teves fotos, Barbo.
Em sembla que erem a extrems oposats del mateix tram 18. Jo tocant a Balmes.

Una abraçada amb moral de Victòria