Havia començat una ressenya estandar del concert d'en Paolo Conte...
Però ell no és un músic estandar. Acompanyat, acotxat per set músic multi instrumentistes va fer un recital ple de colors, de sentiments... Amb uns arrengaments (incloure una marimba) que van donar un contrast diferent a les composicions.
Però per sobre de tot la seva veu i el piano.
La foto és del bis. Tocaven Via con me.
Voldria explicar que vaig sentir en cada una de les cançons... Qui tocava que. Que em van semblar (guitarra i bateria, per mi els millors)... però quasi tot això ho podreu trobar als diaris i revistes especialitzades.
Jo vaig fluir, fruir. Em vaig deixar acaronar per la seva veu. Pel seu jazz-boogie-swing amb reminiscències de música italiana i/o espanyola.
Pels que no veu poder ser, o els que el veu veure a Girona o Bcn, al cd "Arena di Verona" trobareu el mateix concert i, penso, els mateixos músics...
No se quina cançó penjar... Diabolo Rosso? (la guitarra i la bateria...). No... un clàssic.