Havia començat una ressenya estandar del concert d'en Paolo Conte...
Però ell no és un músic estandar. Acompanyat, acotxat per set músic multi instrumentistes va fer un recital ple de colors, de sentiments... Amb uns arrengaments (incloure una marimba) que van donar un contrast diferent a les composicions.
Però per sobre de tot la seva veu i el piano.
La foto és del bis. Tocaven Via con me.
Voldria explicar que vaig sentir en cada una de les cançons... Qui tocava que. Que em van semblar (guitarra i bateria, per mi els millors)... però quasi tot això ho podreu trobar als diaris i revistes especialitzades.
Jo vaig fluir, fruir. Em vaig deixar acaronar per la seva veu. Pel seu jazz-boogie-swing amb reminiscències de música italiana i/o espanyola.
Pels que no veu poder ser, o els que el veu veure a Girona o Bcn, al cd "Arena di Verona" trobareu el mateix concert i, penso, els mateixos músics...
No se quina cançó penjar... Diabolo Rosso? (la guitarra i la bateria...). No... un clàssic.
que maca aquesta cançó i la crònica... i tu!!
ResponEliminapetonets a ritme de Paolo :***********
Caram Barbollaire, un blog nou!! Arribo una miqueta tard... però vaja, aquí estic. (sóc la iruNa de batecs)
ResponEliminaM'agradarà llegir coses diferents i poder-te comentar... perquè saps? m'encanten els teus poemes però mai sé què dir-te... em deixes sense paraules. Em costa comentar la poesia però amb la prosa me'n surto millor.. jeje, així és que m'apunto aquest nou raconet!!
El concert segur que va ser fascinant... ja només d'escoltar la cançó que ens has deixat se m'ha posat la pell de gallina!
una abraçada!
Passava a saludar.
ResponEliminaPetons
iruna, nosotras mismas gràcies per venir!
ResponEliminaAquí com al lloc, les portes sempre son obertes i tothom és benvingut.
Petonet dolç :¬)*