Pensaments inconnexes - VI -

Veient les fotos que ha penjat Iruna dels Camins, he volgut recuperar algunes de quan era (més) jove.
Però resulta que, de l'epoca entre els 17 i els 24 em sembla que tinc ben poques, no se si arriben a una dotzena.
I és que recordo, com si fos ara, com vaig agafar els àlbums i feia miques totes aquelles fotografies, i els meus records.
Estava dolgut. Molt. Persones en les que havia confiat molt... Bé, en aquell moment vaig pensar que havien estat jugant amb mi durant força temps.

Em vaig trobar sol. Sense ningú amb qui confiar. Desconnectat de moltes coses (tot just tornava del "servei") i gens ni mica madur per entomar les coses d'un altre manera.

I aquell dia, fart de tot i de tothom, i fent gala d'aquest cop de geni que em caracteritza vaig llençar a la paperera a en Noè, Roberto, Carmen, Dolors, Margalida, Montserrat, Roser, Rosa, Miguel, Esther, la Cançó Resposta, els campaments als Pirineus (per sort encara tinc "diapos" d'això), Girona...

D'alguns d'ells/elles, gràcies a la web, sé que són músics, animadors, doctores en medecina o en filologia amb càtedres a l'estranger...

El temps, que a tot dona perspectiva, m'ha fet veure les coses d'altre manera... I, malgrat tot, el que més pesen son els bons, boníssims records d'aquells anys...

Dels somriures, les cançons, algun petó perdut al tren o al metro...
Ho recordes, Roser? sempre esperava el darrer moment, abans que t'aixequessis per baixar a Sant Andreu Arenal, per fer-te un petonet, petit, fràgil, ràpid... als llavis. I tu sempre somreies...

Les pujades a Girona, amb en Roberto o en Noè al R6 del meu germà i l'L al darrera, a veure a Dolors, Margalida, Montserrat, Jordi... Anàvem a un lloc què, si no recordo malament, li deien "enderroc", pels carrers de darrera la Catedral...

Caminàvem pel Call, per tota Girona. Va haver un moment que quasi la coneixia millor que Barcelona...

Què ha sigut de vosaltres?

A la foto, na Montserrat, de Cassà de la Selva. Era el dia que Dolors i Jordi es van casar (éreu molt joves!!...). I nosaltres, que ens havíem quedat a dormir, estàvem de gresca a casa seva, a Salt.

Tinc un altre on un col·lega li aixeca el cap perquè surti a la foto. I ella està amb un somriure resplendent... Com l'he trobada a la xarxa...

Però em fa un xic de cosa posar-la. Segurament mai arribarà fins aquí, però si ho fes, no voldria que es tornés a emprenyar amb mi després de... 26 anys?

Si, si... tots tenim un passat... I a mi, quan portava els cabells llargs, se'm rinxolaven que semblava que portés un "afro"...
(La d'en Barbollaire amb barba... quasi un altre dia, us sembla?)