dimarts, 27 de novembre de 2007

Pensaments inconnexes - VI -

Veient les fotos que ha penjat Iruna dels Camins, he volgut recuperar algunes de quan era (més) jove.
Però resulta que, de l'epoca entre els 17 i els 24 em sembla que tinc ben poques, no se si arriben a una dotzena.
I és que recordo, com si fos ara, com vaig agafar els àlbums i feia miques totes aquelles fotografies, i els meus records.
Estava dolgut. Molt. Persones en les que havia confiat molt... Bé, en aquell moment vaig pensar que havien estat jugant amb mi durant força temps.

Em vaig trobar sol. Sense ningú amb qui confiar. Desconnectat de moltes coses (tot just tornava del "servei") i gens ni mica madur per entomar les coses d'un altre manera.

I aquell dia, fart de tot i de tothom, i fent gala d'aquest cop de geni que em caracteritza vaig llençar a la paperera a en Noè, Roberto, Carmen, Dolors, Margalida, Montserrat, Roser, Rosa, Miguel, Esther, la Cançó Resposta, els campaments als Pirineus (per sort encara tinc "diapos" d'això), Girona...

D'alguns d'ells/elles, gràcies a la web, sé que són músics, animadors, doctores en medecina o en filologia amb càtedres a l'estranger...

El temps, que a tot dona perspectiva, m'ha fet veure les coses d'altre manera... I, malgrat tot, el que més pesen son els bons, boníssims records d'aquells anys...

Dels somriures, les cançons, algun petó perdut al tren o al metro...
Ho recordes, Roser? sempre esperava el darrer moment, abans que t'aixequessis per baixar a Sant Andreu Arenal, per fer-te un petonet, petit, fràgil, ràpid... als llavis. I tu sempre somreies...

Les pujades a Girona, amb en Roberto o en Noè al R6 del meu germà i l'L al darrera, a veure a Dolors, Margalida, Montserrat, Jordi... Anàvem a un lloc què, si no recordo malament, li deien "enderroc", pels carrers de darrera la Catedral...

Caminàvem pel Call, per tota Girona. Va haver un moment que quasi la coneixia millor que Barcelona...

Què ha sigut de vosaltres?

A la foto, na Montserrat, de Cassà de la Selva. Era el dia que Dolors i Jordi es van casar (éreu molt joves!!...). I nosaltres, que ens havíem quedat a dormir, estàvem de gresca a casa seva, a Salt.

Tinc un altre on un col·lega li aixeca el cap perquè surti a la foto. I ella està amb un somriure resplendent... Com l'he trobada a la xarxa...

Però em fa un xic de cosa posar-la. Segurament mai arribarà fins aquí, però si ho fes, no voldria que es tornés a emprenyar amb mi després de... 26 anys?

Si, si... tots tenim un passat... I a mi, quan portava els cabells llargs, se'm rinxolaven que semblava que portés un "afro"...
(La d'en Barbollaire amb barba... quasi un altre dia, us sembla?)

9 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Què se n'ha fet d'ells? Quina gràcia! Aquesta pregunta me la vaig fer un bon dia tant clarament, que amb una sola proposta de retrobament, agafada amb pinces, em vaig dedicar a buscar els amics d'aquells temps, dels 15, del 18 anys. En vaig trobar molts, ara fa un any i mig. Ens hem vist unes quantes vegades, ens ho hem passat molt i molt bé. No, no hem recordat ni ens hem posat gaire nostàlgics... ens hem tractat com si ens haguéssim vist fa quatre dies. Fantàstic!

Perdona el rotllo, però avui no tinc blog, Bloctum se'ns ha espatllat i mira vaig de visita i m'enrotllo.

Un petonet

Carme Rosanas ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Doncs jo he tingut retrobades maques i d'altres patètiques, car tots canviem més que no voldríem. Ai, cabelleres ufanoses, patilles bandoleres, barbes poblades, on heu anat a raure? Alguns pèls han caigut per ells mateixos, d'altres els ha afaitat la vida.

Iruna ha dit...

barbollaire...
m'agradaria rinxolar els meus dits als teus cabells curts, tal com els portes ara...
o ser guitarra als teus braços, no a la fotografia... en este moment.

estaves graciós...

les relacions van com van... potsre algun dia vos retrobeu... per casualitat... o perquè en tindreu ganes... i potser mai més tornareu a estar a prop... no se sap mai...

ara... te demano una coseta... abraça't de part meua, carinyet

barbollaire ha dit...

Carme No és cap rotllo...

Saps que si deixes un comentari a mi m'arriba per mail?
Així que, ho sento, però no es rotllo 70's... era 80's!!! XDDDDDDDDD!!!

Què si, que si, que semblo el cosí desnerit dels Jackson 5!!! jajajajajajajajajajaaj!!
Jo tindria 19 o 20 anys, o sigui que era el 79 o 80... abans de marxar a la mili.

Ara, qui em coneix, diu que he millorat com el bon vi... Molt més guapu ara! XDDDDDDDDD!

tornant al tema. Jo, alguns el vaig trobar a la reunió dels 25 anys del "cole"... però després no he aconseguit tornar a fer cap trobada...

I a la gent de Girona els he perdut per complert el rastre...

Un petonet ben dolç Carme

barbollaire ha dit...

julia jo, ja t'ho dic, barbes poblades... tampoc seria... una mica trista...

La retrobada dels 25 anys va ser, en alguns casos patètica, i en altres entranyable.

El cabell, per sort, malgrat que moooooooooolt més curt, encara força resistent.. ;¬)

Moltíssimes gràcies per venir a casa. És un autentic plaer i honor...
Una abraçada

barbollaire ha dit...

iruna ho faré... i t'ho agraeixo, carinyet

Un cabasset de petons dolços

elur ha dit...

Poeta, fotògraf, músic... ets el meu artista renaixentista preferit Barbollaire :)

Torna-la a tocar, Barbollaire! La que tu vulguis, que segur que serà preciosa ;)

Petonets a ritme d'acords :*******

Arare ha dit...

ÔÔ
deixa'm riure (que no riure'm de tu, ep!)

va, riem tots dos?
a la una, a les dues i a les... tres!

:D