De matins, carícies i altres silencis...
T’agafo la mà per entre la barana i la acarono. Vull impregnar-me del tacte d’aquesta pell.
Vull que la meva pell la recordi sempre.
Estic trist. Però no t’ho puc dir. I per això em quedo dempeus al teu costat i dic bajanades d’aquelles tan meves.
I somrius darrera la màscara d’oxigen....
No ho saps, però aquest teu fill tan tímid i vergonyós, que s’amagava darrera les teves faldilles per no saludar, ara el prenen per un xerraire poca vergonya i “gamberru”.
(ara riuràs... Hi ha, fins i tot, que es creu que sóc un “donjuan”!!!... ja pots riure, ja!)
I encara em costa d’entrar als llocs, i preguntar, i...!
Tampoc ho saps... Però des de la darrera vegada que vas estar ingressada, he intentat “desacostumar-me” de tu. Ja saps què, per aquestes coses, sóc un xic poruc. I em feia por el mal que faria la teva absència.
Ho vaig portant millor del que creia... Malgrat quan decideixis marxar, em costarà...
Però miraré de ser gran i plorar sols “el necessari”. O potser, allò que em demani el cos, els dins...
Entenc que ja comencis a tenir ganes de veure a la teva mare. Quan la fa que no la veus? Des de els 16 anys? Jo també frissaria... I el pare. L’avi, ja fa quasi 40 anys, no?
No et preocupis pels fesols que em volies preparar. Ja aprendré a bullir-los. I, desprès, faré un extra. I els prepararé com quan els compràvem a la Boqueria: amb una punteta de llard, alls tendres i anxoves de l’Escala.
Ara em venen imatges de tu acaronant-me, bressolant-me. Fent coses junts... Ensenyant-me a cosir i cuinar... Anant al Kanda a comprar plantetes i flors!!
Les dàlies, els rosers...
Vigilarem el pare... Tot el que es deixi vigilar, ja saps com és...
No m’agrada acomiadar-me i ho deixaré aquí. Tota la resta que et diria sé que ho saps...
I malgrat es dur, m’agrada venir-te a veure als matins, abans d’anar a treballar. I agafar-te la mà entre la barana i acaronar-te...
I saps què?
T’estimo.
