De quatre mesos, dos dies i deu hores...
Quatre mesos, dos dies i deu hores. És tot el que ha tardat el pare en anar a buscar la mare.
Des del catorze de setembre hem vist com s'anava apagant, deixant-se...
Cada vegada que he anat a veure'l m'ha donat les gràcies.
Cada moment que, amb les meves tonteries, aconseguia fer-lo somriure (ja no reia) em costava un plor.
M'ha deixat una certa habilitat amb les mans i les eines. Un traç insegur dibuixant.
Un vici inconfessable per la música, la pintura, la fotografia... Amb 12 anys, potser, em va regalar una Kodak Fiesta...
Avui no es trobava bé, m'han explicat les meves germanes, i es volien quedar amb ell tota la nit. L'han rentat, canviat i acompanyat al llit a dormir...
El pare, no volia que el portéssim a l'Hospital i, com a mínim en això, s'ha fet la seva voluntat.
Ha marxat des de casa seva. Des del seu llit. Amb una de les seves filles al costat.
Gràcies papa, per tot.
I perdona'm, perdoneu-me tots dos, per tots els cops que us he fallat.
Li faràs un petó a la mama de part meva?. De part nostre?
T'estimo.
Us estimo
