Avui he pujat a Girona. Al temps de flors.
No he esta gaire per la feina. He fet poques fotos pel que és habitual en mi.
No he pogut compartir la visita amb el meu estimadíssim follet.
Vaig entendre que ja no seria i, al aparèixer aquesta oportunitat amb poc temps no vaig pensar a dir-li res.
I avui, tots dos érem a Girona i no ens hem trobat. Espero em sàpiga perdonar.
Tampoc anava sol. Tenia una llum dolça que m'acompanyava. Però tot i així, no he estat per la labor.
Ahir. Ahir em va envair un desig, una necessitat boja, irreal.
Aquest any serà el primer. El primer on no sonarà el telefon.
On, no sentiré: "Per molts anys, rei. Què, ja creies que no ho recordava, oi?".
I de fons, si s'esqueia: "Per molts anys! Que ho passis molt bé!"
I no sé si, el meu subconscient, em va trair ahir. I avui.
I no sé si he sigut gaire bona companyia.
I sé que he aixafat la darrera part del dia.
Ahir, no sabia on sortir a trobar-vos.
Ahir, mare, pare, necessitava sentir-vos. Ni que hagués sigut barallant-vos.
Us he portat una rosa de Girona, pares.
Una sola. Blanca.
Com ahir, com avui, tinc els dins.
Us enyoro.
Us estimo