Avui he pujat a Girona. Al temps de flors.
No he esta gaire per la feina. He fet poques fotos pel que és habitual en mi.
No he pogut compartir la visita amb el meu estimadíssim follet.
Vaig entendre que ja no seria i, al aparèixer aquesta oportunitat amb poc temps no vaig pensar a dir-li res.
I avui, tots dos érem a Girona i no ens hem trobat. Espero em sàpiga perdonar.
Tampoc anava sol. Tenia una llum dolça que m'acompanyava. Però tot i així, no he estat per la labor.
Ahir. Ahir em va envair un desig, una necessitat boja, irreal.
Aquest any serà el primer. El primer on no sonarà el telefon.
On, no sentiré: "Per molts anys, rei. Què, ja creies que no ho recordava, oi?".
I de fons, si s'esqueia: "Per molts anys! Que ho passis molt bé!"
I no sé si, el meu subconscient, em va trair ahir. I avui.
I no sé si he sigut gaire bona companyia.
I sé que he aixafat la darrera part del dia.
Ahir, no sabia on sortir a trobar-vos.
Ahir, mare, pare, necessitava sentir-vos. Ni que hagués sigut barallant-vos.
Us he portat una rosa de Girona, pares.
Una sola. Blanca.
Com ahir, com avui, tinc els dins.
Us enyoro.
Us estimo
Que bonic i tendre Barbollaire...
ResponEliminaPoques paraules i tan dolces!
Girona està preciosa, com aquest post ple d'enyorança i records..
Allà on siguin l'oloraran :)
Una abraçada càlida amic!
Son dintre teu estimat poeta, sempre. Acompanyant-te arreu, escoltant el que dius, somrient quan somrius, sentint el que sents.
ResponEliminaUn jorn ens aplegarem tots en una eterna abraçada.
T'estimo precios, cuida't molt.
Has estat molt molt bona companyia i no has aixafat, com dius, la darrera part del dia.
ResponEliminaSimplement, estaves trist...i amb dret a sentir-te'n.
T'estimo noi! T'estimo molt!
barbollaire...
ResponEliminasi no els trobes quan sona el telèfon, és perquè allà no en tenen, bandido! que segur que si poguessen, te trucarien i et felicitarien, o t'explicarien les "anècdotes" del dia (vols dir que deuen continuar barallant-se? home... si ho fan, espero que sigue amb molt de carinyo, perquè els queda tota l'eternitat, diuen)
ei... estic convençuda que no has espatllat res a ningú; que la llum que t'ha acompanyat ha sigut molt feliç d'estar amb tu; que la follet hauria estat contenta d'anar amb tu a girona i que si avui no heu coincidit, pos ja coincidireu un altre dia, i en qualsevol cas, ja heu coincidit.
jo també estaria trista... també ho estic a ratets, ja ho saps. a tots mos passa...
esta flor blanca... és preciosa.
una abraçada, barbollaire.
No se com tu fas per dir les coses que es senten i no tots sabem expresar.
ResponEliminaT'enveixo aquet do. Estic emocionat.
Jo tambe els trovo molt a faltar.
Usn petons molts forts, per si et serveixen de petit consol.
Me hubiese gustado estar contigo en Girona,y recorrer las calles que tanto me gustan en silencio disfrutar de los olores que tanto le gustaban, yo tambien la encuentro a faltar,no cambies te quiero
ResponEliminaAi, estimat, "ni que hagués sigut barallant-vos", la mateixa frase que hauria dit jo, sí, ben bé la mateixa... ja sé perquè connectem...cada vegada ho entenc més quan et llegeixo...t'estimo, reiet!
ResponElimina