Pensaments inconnexes - LXI -

De novenes, zen, arrugues i cases de cors trencats

"O Freunde, nicht diese Töne!
Sondern lasst uns angenehmere
anstimmen, und freudenvollere"
Friedrich von Schiller

Així comença la part coral de la Novena Simfonia de Beethoven.
Hem anat aquest matí i se'm fa difícil fer-vos una crònica.
He sentit comentaris que ha sigut una versió massa romàntica. Que la Novena ha de ser més forta...

Jo l'he trobada zen.

M'agrada Eiji Oue com director. Més que dirigir l'orquestra, interpreta la partitura com la resta dels músics.
Marca els temps, dona entrades amb una mirada, abraça, acarona, somriu, frueix... i la música flueix tendra i dolçament.
I, els que encara són la seva orquestra, respon. No espereu trobar la freda perfecció germànica dels enregistraments més coneguts.
Avui ha hagut passió, sentiment, estimació, ganes de donar-se (segurament és un dels seus darrers concerts)...

I l'Orfeó Català ha estat immens!! Amb una força (no de potencia, si no d'interpretació) admirable. Crec que mai l'havia escoltat així.

Alguna cosa màgica ha tingut el concert perquè hem sigut molts els que, dempeus i aplaudint, teníem llàgrimes als ulls.

Segurament al web de Catalunya Música en algun moment o altre es podrà trobar el podcast.

Ah! A la tercera sortida a saludar (ben bé ho ha fet, amb els solistes, unes 6 vegades) ha substituït l'esmòquing blanc per la samarreta del Barça. Amb el 10 de Messi a l'esquena i una bufanda, fent-la voleiar.

I d'esquena al públic, senyalava la senyera que porta al coll la samarreta.

Crec que Oue, ens estima i s'ha sentit estimat aquí. Tant de bó torni aviat.

---------

Desprès del concert al Salò del Cómic.
Força més trist que d'altres anys. La crisi?

Sigui com sigui he trobat una petita joia que no et deixa indiferent.

Podria semblar que parla del Alzheimer.

Parla de com ens fem grans. De la vellesa.
Al començament hi ha una cita:
"El núvol no desapareix, es converteix en pluja" -Buda-

Impressionant. Tendra. Dura.

Us ho recomano.

---------

Fa unes setmanes vaig anar al TNC a veure "La casa dels cors trencats".

No ens enganyem: 3 actes, 195 minuts (60+10+70+20+35).
El segon acte, més plé de monòlegs es fa un xic dur. I sort que l'obra comença a les 20:00h com tota la programació d'aquest temporada.

Però és una obra molt i molt bona.
Pep Cruz, Carme Elías, Abel Folk, Artur Trias, Pep Anton Muñoz, Carles Sala, Santi Ricart, Anna Ycobalzeta i Carme Fortuny controlen una obra que aparentment parlant de com impedir un casament, en realitat parla d'esser humans.
D'estimar o ser estimat.
De trobar sentit a la vida.

Ple de frases brillants. D'idees genials.

George Bernard Shaw, crec, és l'unic escriptor que ha guanyat el Premi Nobel i un Oscar. Aquest per la adaptació de Pigmalió com ha guió cinematogràfic.

Una obra molt recomanable.

---------

Ah!
Joan Maragall va interpretar, així, els versos d'Schiller:
"Germans: a fora tristeses! Altres
cants més joiosos entonats ara sien,
de joia ressonant"