Des de la darrera vegada que vaig entrar a les Cambres han passat força coses.
He (hem) tingut que pujar a Collserola dues vegades en 15 dies. Una inesperada. L'altre "més prevista". Però com sempre, et descol·loca. O, millor dit, posa les coses al seu lloc i tornes donar valor a allò que realement s'ho val.
Dijous vaig canviar els dos dígits.
Vam aprofitar les colònies del petit per agafar festa. És genial moure's en un dia feiner i anar a llocs, normalment plens, i poder fruir d'una calma quasi desconeguda.
Un dia de vent, pluja, fred, neu. Envoltats de muntanyes. Un dia quasi perfecte (no exagerarem tampoc!)
Gràcies a tots pels mails, missatges. Gràcies per haver pensat en mi, fins i tot aquells que no creia que ho fessin.
Heu fet que em sentis molt estimat.
Dissabte, sense tenir-ho planificat i sense temps per poder avisar ningú, vaig pujar al Temps de Flors.
Girona, com sempre, té aquella màgia que encisa, malgrat la gent pels carrers.
Com el só d'aquelles mosques-picarols. És un dring que m'omple.
Però el més genial és enviar un sms i tenir la sort de compartir una hora amb la posseïdora d'aquella mirada garrotxina tant especial i, pel mateix fet, conèixer al gran Pd40 (i família).
En tornant, unes 300 fotos i una festa sorpresa...
I ahir, un dinar amb els germans i el retrobament, després de dos anys a Xina, amb Júlia.
Es podria haver demanat alguna cosa més?
Ah, si... Que el Barça guanyés la Lliga... ;¬P!
He (hem) tingut que pujar a Collserola dues vegades en 15 dies. Una inesperada. L'altre "més prevista". Però com sempre, et descol·loca. O, millor dit, posa les coses al seu lloc i tornes donar valor a allò que realement s'ho val.
Dijous vaig canviar els dos dígits.
Vam aprofitar les colònies del petit per agafar festa. És genial moure's en un dia feiner i anar a llocs, normalment plens, i poder fruir d'una calma quasi desconeguda.
Un dia de vent, pluja, fred, neu. Envoltats de muntanyes. Un dia quasi perfecte (no exagerarem tampoc!)
Gràcies a tots pels mails, missatges. Gràcies per haver pensat en mi, fins i tot aquells que no creia que ho fessin.
Heu fet que em sentis molt estimat.
Dissabte, sense tenir-ho planificat i sense temps per poder avisar ningú, vaig pujar al Temps de Flors.
Girona, com sempre, té aquella màgia que encisa, malgrat la gent pels carrers.
Com el só d'aquelles mosques-picarols. És un dring que m'omple.
Però el més genial és enviar un sms i tenir la sort de compartir una hora amb la posseïdora d'aquella mirada garrotxina tant especial i, pel mateix fet, conèixer al gran Pd40 (i família).
En tornant, unes 300 fotos i una festa sorpresa...
I ahir, un dinar amb els germans i el retrobament, després de dos anys a Xina, amb Júlia.
Es podria haver demanat alguna cosa més?
Ah, si... Que el Barça guanyés la Lliga... ;¬P!