Necessito el mar.
No sabria, no podria viure terra endins. Amb molts quilòmetres separant-me d'ell.
Ara el tinc a vint minuts. I, malgrat no sigui el millor exponent, sé que hi és. I també sé que amb una o dues hores màxim puc retrobar-lo un xic més ell.
Més sencer.
(Los Escullos - Cabo de Gata - Almería)
Està clar que la meravella que encara hem pogut trobar al Cabo de Gata ja és una mica més difícil al nostre país.
Però malgrat aquesta recarrega que ha suposat quasi dues setmanes a tocar de l'aigua, no ha sigut allà on m'he sentit diferent i en pau amb mi mateix.
He (re)descobert que, calçar-me unes botes, trescar com les cabres, envoltar-me de les remors del silenci, és el que em fa feliç.
(Llac de Malniu - Meranges - La Cerdanya)
Una felicitat inexplicable. Folla. Una sensació de benestar que ratlla l'incomprensible.
Sentir-se petit. Respirar tots els blaus, verds, blancs.
Compassar els batecs del cor al ritme de rierols o dels murmuris de l'herba.
Fruir d'esquellots com de la millor simfonia.
Somriure per l'únic fet de ser-hi, malgrat intrús, en un entorn que et posa al lloc.
On no ets res. On el temps val el que una alenada o el vol d'una papallona.
On ni el genoll, ni la ciàtica, ni l'esquena, malgrat carregar la bossa amb les càmeres i objectius, s'han queixat o han aparegut...
No hagués tornat.
I no és una frase feta.