De espirals i altres complexitats del temps...
El pare em va dir que, fins els 18 anys, el temps semblava que passava lent. Que et semblava que et costava créixer. Però que a partir d'aquesta edat tot anava molt més de pressa.
No el vaig fer gaire cas. Això m'ho va dir ahir o abans d'ahir, quan jo tot just tenia 10 o 12 anys.
Avui ja fa estona que pentino 50.
Torna a ser setembre. I 14.
I d'aquí no res farà 2 anys que estava abraçant-te.
I és una putada que continuï treballant aquí, perquè no em permet que "se'm passi".
Avui he arribat més d'hora que de costum. I he mirat amunt.
He tancat els ulls i, com sempre, he pogut sentir la teva veu. La recordo perfectament, encara. L'entonació, el timbre.
I els ulls.
Et trobo a faltar.
Et trobem a faltar.
Us trobem a faltar.
Una bosseta de petons dolços, mama.
Una bosseta de petons dolços, papa.
Unes abraçades infinites.
Us estimem...
