Fa uns dies, un diumenge al matí vam baixar a veure l'exposició dels impressionistes a CaixaForum.
El dos grans eren a la seva i vam aprofitar per apropar-nos amb Albert.
Tot i que era relativament d'hora i feia "fresqueta" hi havia una cua important.
Vaig (vam) fruir molt. M'agrada la pintura en general i els impressionistes en particular: Gaugin, Pissarro, Renoir, Degas...
Les vegades que hem estat a París, no ha faltat la visita a Quai d'Orsay.
És un museu que m'agrada. L'edifici. Les mides. La llum. Com han sabut reutilitzar una vella estació de tren.
Doncs la gràcia de l'exposició de CaixaForum és que els quadres formen part de la col.lecció Clark. I que si no et desplaces finc l'Sterling and Francine Clark Art Institute, Williamstown, Massachusetts, és de difícil veure.
També impressiona veure els petits canvis en llocs on has estat, i que pots reconèixer facilment:
I tot això a que ve? Doncs que, sense donar-me'n, em vaig trobar explicant al meu fill els quadres. El traç. Que, en general són obres que s'han de mirar des d'una certa distància, per poder veure tots els detalls que el traç, els colors, amaguen.
Que la pinzellada, la taca de color, aparentment sense sentit al observar-la de prop, es converteix en un reflex, una ombra, o tantes coses més.
Em vaig trobar explicant, quasi amb les mateixes paraules, el que ja fa un bon piló d'anys, el pare, que dibuixava i pintava molt bé, m'havia explicat segurament davant un llibre de Renoir o Gaugin...
I em va envair una curiosa sensació. Sentint al pare allà amb nosaltres.
Sabent transmetre una mena de testimoni.
Sabent que sabia que, malgrat el 16 havia fet ja tres anys i no havia escrit res especial, no l'havia oblidat en cap moment. Ni a la mare.
I, per un moment em vaig veure al lloc d'Albert i, a banda i banda, als pares...
Les vegades que hem estat a París, no ha faltat la visita a Quai d'Orsay.
És un museu que m'agrada. L'edifici. Les mides. La llum. Com han sabut reutilitzar una vella estació de tren.
Doncs la gràcia de l'exposició de CaixaForum és que els quadres formen part de la col.lecció Clark. I que si no et desplaces finc l'Sterling and Francine Clark Art Institute, Williamstown, Massachusetts, és de difícil veure.
També impressiona veure els petits canvis en llocs on has estat, i que pots reconèixer facilment:
I tot això a que ve? Doncs que, sense donar-me'n, em vaig trobar explicant al meu fill els quadres. El traç. Que, en general són obres que s'han de mirar des d'una certa distància, per poder veure tots els detalls que el traç, els colors, amaguen.
Que la pinzellada, la taca de color, aparentment sense sentit al observar-la de prop, es converteix en un reflex, una ombra, o tantes coses més.
Em vaig trobar explicant, quasi amb les mateixes paraules, el que ja fa un bon piló d'anys, el pare, que dibuixava i pintava molt bé, m'havia explicat segurament davant un llibre de Renoir o Gaugin...
I em va envair una curiosa sensació. Sentint al pare allà amb nosaltres.
Sabent transmetre una mena de testimoni.
Sabent que sabia que, malgrat el 16 havia fet ja tres anys i no havia escrit res especial, no l'havia oblidat en cap moment. Ni a la mare.
I, per un moment em vaig veure al lloc d'Albert i, a banda i banda, als pares...